A l'amor infame

Els seus amors eren infames, no pas per dolents, sinó per l'anomenada que tenien. Per l'esllanguiment de les seves afirmacions, per ser seguidora de foscos ritus, per tenir un esclat de vida a les ninetes dels ulls.

Les espurnes que deixava anar les copsava en poesies, d'herbes i de camps, de núvols i de lluentors, del sol en tot el seu resplendor. La mel i les flors, les abelles i les cabres, elements de la seva retòrica de l'amor.

I tot i això eren infames, i centenars de sociòpates beats i convençuts, del seu benestar i de la seva raó, havien de destruir la seva obra, parcialitzar-la, fer-la miques, només sobreviuen algunes fustes, surant en l'oceà.

La mar del temps present, a on es perden els referents, a on no hi ha vergonyes. T'he llegit llargament, i he suat les teves metàfores, i m'he endinsat en les teves dolçors, i he tornat indemne.

Però no pas del tot, perquè el teu missatge pregon m'ha tacat de sang i d'ambrosia, puix que les teves paraules tenen extremitats alades, i poden fugir lluny enllà, a l'altra banda de l'horitzó.

Els altres no comprenen el teu amor infame, però tu el retens, i el conrees, i fas d'ell el sentit de la teva vida, perquè has comprés la delicadesa, la tendresa i la pols de marbre, els elements del gaudi, teoremes de la felicitat.

Tu només has pogut gaudir de l'amor de l'antiguitat, del que ja no se'n fa, del que s'ha perdut. Els cridaners i els raonaires te l'han arrabassat, de les mans blanques, de la teva boca empal·lidida.

No corre la sang per les teves venes, perquè l'has donada tota, en sagnies de sentiment, amb el corrent elèctric de la teva sensibilitat, desbordada per la vellesa, que vessa, que beses, amb ardor fustigues.

Les hores del vespre, quan les tebiors de l'atmosfera romanen entestades, el ruc brama, el rossinyol refila, les vaques mengen l'herba, que tu trepitges, tacant-te els peus nus amb la seva verdor, humida i densa.

Tu només saps el sentit de la teva follia, del teu esgarriament, quet porta al territori de l'amor infame, de les perversions, que són belles, de la desviació, que és dreturera, de la grotesca forma en que veus el món dels altres.

Un món d'escenificacions, que tu rebutges, de falsedats, d'estrafetes afirmacions deformades de cites retriades, tu no vols saber res d'aquest fangar, només els teus dits dels peus nus han de trepitjar la tovor molla dels brins.

Verds i ufanosos al final de la primavera, quan les flors et saluden, i tu els tornes petons enverinats, perquè són infames, i no pas per dolents, sinó per que així ho diuen els que tenen criteri, o s'ho pensen.

Però tu segueixes, amb el teu plany, per aquell pit abundós, curull de sentiment, receptiu a les teves demandes, que pot obrir-se com la flor cactària, refusant el dia, volent fer el seu amor en mig de grills.

Tu saps quel teu camí és infructuós. Tu saps però que la mel calenta corre com un rierol per aquest pit replet de migrances, de dubtes, d'afirmacions sonores, de declaracions i d'apegances.

Tu coneixes el destí de la teva cautela, que no ho és, i saps el que passarà amb la teva memòria, quan el teu paradís sigui destruït, quan vinguin brandant torxes i calin foc a la teva llar, ja no podràs plorar-la, però molts et ploraran a tu.

Perquè perduda ets en el núvol del temps, i mai no acabaré d'odiar els que t'han amagat, darrera el foc i l'aigua, darrera els elements de la destrucció, de la ceguesa, la que tu criticaves, la que t'han volgut imposar.

Ningú no podrà ja silenciar les teves parts. La feina feta de res no ha servit, perquè l'esperit roman, ningú no pot esquarterar-te, ni pretendre que la seva roba rossegada i arnada et pugui ofegar amb la seva flaire.

El teu aroma a roses és potent i incontestable, cap marieta purpurat no pot desfer el teu encís, ets un ésser virginal, que coneix el secret de la vida eterna, més enllà de les estretors, de les persecucions, i de les injustícies.

Tu només saps el que has trobat en els teus amors infames, en els odis i en les ximpleries, en les paraules pujades de to, en les afirmacions severes, en les admonicions i en les amenaces.

Només qui amb tu ha estat coneix la dolcesa de la teva mel vessada sobre el pit ampul·lós, a on hi caben infinitat de coses, que no s'acaba mai, sempre brollant-hi l'empatia, sempre ruixant els teus peus.

Perquè tu camines amb els peus nus, i la resta del cos, i ningú no et critica, car regnes amb mà de ferro, dolçament, sobre qui et segueix, tu coneixes el secret de la vida eterna, i ningú no te'l podrà fer callar.

Tu ets anterior a totes les coses inventades, el teu sentiment és antic com el pensament, molt més antic quel fervor per unes idees errònies, pels assassins de tantes cultures, pels predicadors de la mort.

Ells et volen tortura, ara que no hi ets, que només puc tastar de tu els bocins. D'altres s'inspiraran en la teva èpica, tu dones la raó i l'assentiment, amb el teu esclat de joiosa concordança, de paraules i lletres, de versos i estrofes.

Amb tu puc gaudir d'una felicitat escàpola, mutilada, quem llibera de la meva condició cabdal, de tu puc dir que tens amistats, formidables, lluitant sempre per la teva causa, no t'han oblidat, et segueixen encara.

I el teu cos ja és cendra, i el teu corpus engolit per una bèstia irraonable, desfet pels àcids d'un estómac engreixat, obès, obscè, cercant sempre l'interès, enganyar, fer-se la vida fàcil.

I ho volen fer als palaus. El teu palau és el prat, i les ovelles els teus cortesans. I no necessites meretrius ni efebs, perquè a tu acudeixen les orenetes per menjar de les teves mans, delicades i blanques.

Però no dubtis en arrencar una ploma de l'ocell encara viu, si ha de valer per crear, el teu sublim estrofari, que has de llegar a un món, que no et comprèn, ni vol saber de tu, que humilia la teva natura, imposant la seva.

Tu saps de totes les coses dolentes, de tot el que poden fer els curts, no saps la crueltat dels purpurats, i dels pontificats, que volen matar-te, per sobreviure a la seva manera, per tenir un plat a taula, i plaers del món.

Volen ser més que ningú, i tu ets part del seu combustible. El parany dels babaus, quels segueixen, i volen santificar-los, tu ja existies quan ells encara esperaven, i eres divina i celebrada, i tenies respecte.

Perquè tu, i la teva deessa, heu de perir tan aviat? Perquè privar-nos de les teves paraules voladores, de la simplicitat ingènua i del olor intens de l'herba mullada, xopada potser per inconfessables humors del teu cos.

No tinguis vergonya encara, avui quan revius, en les ànimes que troben el teu camí, no passis ànsia, pels que pensen que el camí segueix endavant, i que cal afanyar-se. No valoren el recer, el clap dins el bosc, que envolta.

Allà t'ajeus amb la teva companyia, i desregnes el teu sentiment. Bravo! Tu vols fer-ho i no sents vergonya. I la teva mollesa inspira els millors sentiments. Què lluny et trobes de la duresa pètria dels quet persegueixen!

Fes com calgui, deixa les hores passar, el temps immemorial. Ja tens el teu espai dins la història, no cal que t'esforcis, només que gaudeixis, i quel teu sensori et proveeixi, de les paraules justes.

El teu amor infame pot ser criticat, les velles missaires en poden dir bajanades, els corruptes ensotanats poden parlar-te amb confiança, del teu esgarri, tu no els sents, perquè tu no sents paraules vanes.

I només la grandesa impossible de les teves afirmacions. amor infame, vessa't sobre el teu cos perfecte, sobre la teva bellesa virginal, la teva ambigüitat calculada, de tu puc treure un líquid amorós.

Amb que curar-me les ferides. Però ja tornem al present, queda lluny la teva llum, és somorta, un reflex, a un marbre, una pedra polida, només el record del que fores, i del teu suplici, de la teva finesa.

Atacada sense escrúpols, pels enzes, pels crèduls, pels poca-soltes, que volien procrear i manar, perpetuar-se i torturar. Els tòtils volent gaudir de beneficis mesquins, per a les seves vides pobres.

Tu tanmateix, ets gran entre els grans, ets un plat delicat pels musells educats, tens refineses enmig de la crema i nata del pensament en sentit absolut, del màxim que ja no es tornarà a assolir, de l'esplendor perdut.

Tu regnes per la teva sinceritat, i dius a les coses pel seu nom. I al núvol ni li afegeixes res, ni emmetzines les aigües amb estranys esperits, ni pretens de la infantesa que sigui un error, o que la guiï la malicia.

Tu no vols redreçar els cors, perquè comprens el teu sentit, i no deixes que ningú altre no t'imposi la seva naturalitat, tu tens la teva, el teu amor infame, l'escàndol de la teva suavitat.

Mai abans ni després cosa tan dolça podia amargar els cors dels que volen la negritud. Només tu ets claror, tu i d'altres, però tu més encara, perquè il·lumines la foscor, del teu llegat i dels temps que passen.

I jo tristament t'observo, sense armes, sense pistes, sense lluita. No tinc forces per suportar-me, m'arrabasses amb la teva convicció, em dispares dins el canó de la teva cobdícia, per tenir el que no pots.

L'amor infame que pretens conservar, quan la brutalitat de la raó i de la majoria, vol soterrar-te en vida i en mort, per salvaguardar els instints de persones de bona fe que ignoren la corrupció quels governa.

Tu no mates, ni mutiles, ni tortures, ni deixes morir de fam. Perquè doncs hauria d'amonestar-te. Endavant el teu amor famós, els teus excessos, sempre dolços, pacífics, i sempre plaents.