A l'altra banda del pont - Capítol 2. La recerca

L’endemà al matí, mentre la nena esmorzava tranquil·lament amb la seva mare sota el caliu de la cuina, a l’altra banda del poble la realitat era ben diferent. En un despatx gèlid, dos germans es trobaven pràcticament enfilats sobre la taula, inclinats amb una concentració gairebé mística sobre una guia telefònica vella i rebregada de tapes de cartró.

El nen de catorze anys tenia una llibreta de tapes negres oberta al costat, subjectant un llapis amb els dits lleugerament entumits pel fred. El germà petit observava per sobre de la seva espatlla amb una barreja d’admiració i escepticisme.

- Però segur, seguríssim que es diu així? - va preguntar el petit rebufant.
- Que sí, que t’ho dic jo. Ho tinc gravat al cap - va respondre el seu germà sense aixecar els ulls de les lletres impreses.

No havia sigut difícil esbrinar el nom. La nena ja començava a ser una petita celebritat local als teatres de la zona, i el seu cognom destacava amb lletres clares en el programa de mà de la pantomima que el nen guardava a la butxaca de l’abric com si fos un tresor. Però el que el germà petit no entenia era que no es tractava d’una simple curiositat. El nen s’havia passat la nit en blanc, mirant el sostre a les fosques, captivat pel record d’uns ulls tímids i el somriure cansat que havia vist sota la llum feble del vagó de tren. S’havia enamorat amb la força fulminant i absoluta dels catorze anys, i la idea de no tornar-la a veure li oprimia el pit.

- Amb el dit índex un xic tremolós, va passar una altra pàgina de la densa guia.

- Mira. Aquí - va xiuxiuejar, com si hagués trobat un mapa del tresor -. Veus? Aquí n’hi ha un.

Va assenyalar un nom amb la punta del llapis. Després, un altre unes línies més avall. I un altre a la pàgina següent. Totes les famílies que compartien aquell cognom al poble s’anaven amuntegant a la llista de la seva llibreta.
El veritable problema, l’obstacle que hauria fet desistir qualsevol ment assenyada, era que la nena només els havia donat una pista, una frase imprecisa llançada a la foscor de la nit: “A l’altra banda del pont”.

Per a qualsevol altra persona, aquella indicació hauria estat una manera elegant de dir “deixeu-me en pau”. Però pel nen, encès per aquell sentiment nou que li recorria les venes, no era un mur; era un repte, una invitació sublim de l’atzar.

Durant una bona hora, amb meticulositat de detectius, van anar ratllant adreces impossibles: cases massa allunyades, carrers que queien a la banda equivocada de les vies… Després de descartar i debatre, van traçar una llista definitiva amb una dotzena de cases potencials. I, sense perdre ni un segon, van sortir al carrer.

El matí de Nadal s’havia aixecat tallant, amb un cel de plom i una rosada blanca que congelava les voreres. El germà petit, amb les mans enfonsades fins al fons de les butxaques, començava a tenir la certesa absoluta que el seu germà s’havia tornat boig.

- Escolta, em vols dir per què ho fem exactament tot això? - va protestar el petit, picant de peus a terra per entrar en calor.
- Perquè vull saber si ho hem encertat. - va respondre el gran avançant amb pas ferm i la llista a la mà, guiat per un magnetisme invisible.
- Això no és una resposta, és una ximpleria.
- És l’única resposta que tinc. Camina.

Van començar el pelegrinatge. El mètode era tan rudimentari com eficaç. A la primera casa els va rebre un home en pijama que no sabia de què li parlaven; no era ella. A la segona, una dona que feia el dinar els va tancar la porta confosa; tampoc. A la tercera adreça, una senyora gran els va mirar a través d’una escletxa amb tanta desconfiança com si fossin lladregots de carreró. A la quarta, una noia jove els va tancar la porta tot d’una, abans que el nen pogués acabar de formular la pregunta, vermell de vergonya.

L’entusiasme del germà petit es va evaporar del tot.
- Ens en podem anar ja, si us plau? Tinc els dits dels peus com glaçons.
- Encara no - va dir el nen amb una determinació de ferro que no admetia rèplica.
- Que portem més d’una hora fent el ridícul!
- Encara no hem acabat. Següent carrer.

I van continuar. Casa rere casa, carrer rere carrer, desafiant el fred de desembre i les mirades estranyades dels veïns en ple dia de Nadal. Els noms de la llibreta negra es van anar escurçant, ratllats amb traços gruixuts de grafit.

Finalment, només en quedava una.

Era una casa modesta de façana polida, amb una petita tanca de fusta, situada tot just al final d’un carrer estret que moria pràcticament als peus del terraplè de la via del tren. El nen va mirar el paper, on el cognom ja estava quasi esborrat de tant prémer el llapis. Després va mirar la porta de fusta pintada de verd. Després, un cop més, la llista. El cor li bategava amb tanta força contra les costelles que temia que el seu germà el pogués sentir.

- Ha de ser aquesta - va dir, i la seva veu va sonar gairebé com una pregària.
- O no - va rebatre el germà petit, que ja només somiava amb una tassa de llet calenta-. I si ens hem equivocat marxem cap a casa, d’acord?
- Ho descobrirem ara mateix.