Cercador
A l'altra banda del pont - Capítol 1. Els nois de la primera fila
Un relat de: mamacass- Compartir:
La vigilia de Nadal de 1948 s’acostava amb una fredorada intensa, però l’interior del teatre era un refugi càlid, ple a vessar. Entre el públic s’hi barrejaven famílies i una munió de criatures excitades amb soldats de permís que aprofitaven els dies de descans per submergir-se en la màgia de la tradicional pantomima nadalenca.
La nena, que tot just acabava de fer tretze anys, havia sortit a l’escenari diverses vegades aquella tarda. Des de darrere els focus enlluernadors, la platea s’albirava com un mar de rostres difusos, una massa fosca de la qual era gairebé impossible distingir cap cara. Tot i així, n’hi havia dues que capturaven la llum de manera inevitable. Eren a la primera fila.
Al principi, en veure de reüll dos nens i una noia, no hi va donar importància, però a mesura que avançava la funció es va adonar d’un detall evident: eren tres germans. El nen del mig, que devia tenir uns catorze anys, ocupava el seient central com si fos el líder del grup; a un costat tenia el germà petit, d’uns onze anys, i a l’altre, la germana gran, que observava l’espectacle amb un somriure més madur. Els dos nens, en canvi, eren incapaços d’estar-se quiets. Es donaven cops de colze entusiasmats, es cargolaven de riure i comentaven cada escena a viva veu, inclinant-se cap endavant, gairebé envaint l’escenari cada vegada que l’humor de la funció s’intensificava.
La nena els va observar durant tota la representació. “Uff, nois…”, va pensar de passada, entre bambolines, mentre es canviava de vestuari.
Quan el teló va caure definitivament, el cansament se li va desplomar a sobre; només desitjava desfer-se del personatge i tornar a casa. Tot i que s’havia canviat de roba corrents, les presses van fer que es deixés restes de maquillatge escènic. A la pantomima d’aquell any li havien enfosquit les cames amb tints perquè lluïssin millor sota els focus, i encara se’n podien veure rastres delatadors al voltant dels turmells.
Va pujar al tren de tornada amb el cos exhaust, però amb la dolça satisfacció d’haver tancat una bona funció. Per sort, el compartiment de tercera classe era buit. Va lliscar fins al seient del costat de la finestra i va recolzar el cap sobre el vidre fred, escoltant el batec rítmic del comboi sobre les vies.
La pau, però, va durar ben poc. Només havien passat uns minuts quan la porta corredissa de fusta es va obrir amb un clonc sec. Els nens de la primera fila es van aturar al llindar de la porta mentre la germana gran els seguia amb un gest de disculpa.
La nena va contenir un sospir de resignació, enfonsant-se una mica més en el seu abric. El germà petit va ser el primer a reaccionar, assenyalant-la amb un dit acusador i els ulls oberts com taronges.
És ella!
El germà mitjà va fer un somriure ample, descarat i ple de vida.
T’acabem de veure a la funció! -va dir, i la seva veu encara ressonava amb l’eco de l’entusiasme del teatre.
Ja ho sé, ja us he vist - va respondre la nena. Va intentar sonar amable, però li va sortir una veu tenyida d’una educació freda i distant, una barrera invisible per protegir el seu espai.
Sense esperar cap invitació, els nens van entrar al compartiment com un remolí i van ocupar els seients del davant, trencant la pau del vagó. Ara, a la llum groguenca i parpallejant del tren, la nena els va poder observar millor. El petit era un corcó rialler i inquiet que no parava de moure els peus, el mitjà tenia una mirada franca, la cara ampla i uns ulls espavilats que semblaven absorvir cada detall del seu voltant. Malgrat la seva bona energia, en aquell precís moment a ella només li semblaven sorollosos. Molt sorollosos.
Durant bona part del trajecte, el germans van omplir l’espai amb els seus debats apassionats sobre l’espectacle, xerrant pels colzes i intentant, de totes maneres, fer-la participar en la conversa. Ella es limitava a respondre amb monosíl·labs i frases curtes. No ho feia per antipatia; simplement la timidesa l’encallava i, a més, la lògica li deia que allò era un instant fugaç: estava completament convençuda que no els tornaria a veure mai més.
De sobte, el so dels frens va tallar l’aire i el tren va començar a reduir la marxa. La nena va mirar pel vidre entelat pel seu propi alè. Era la seva estació. Es va aixecar d’un salt, alleujada, agafant la seva bossa, però de seguida va notar un moviment simètric: els tres germans també s’aixecaven tot d’una.
Va parpellejar, astorada. No podia ser.
Van baixar tots quatre a la mateixa andana solitària, on el fred glacial de la nit de desembre els va clavar les ungles immediatament. La nena, desitjant posar distància, va enfilar a pas lleuger cap a les escales metàl·liques que pujaven cap al pont de l’estació. Darrere seu, tallant el silenci de la nit fosca, sentia perfectament les passes dels nens.
Clang. Clang. Clang.
Les botes clavetejades ressonaven amb força sobre l’estructura de ferro, com un tambor que la perseguia. Llavors, el nen mitjà va accelerar el pas fins a posar-se gairebé a la seva alçada.
Espera! - va demanar, una mica esbufegant.
La nena es va aturar en sec i es va girar, col·locant-se bé la bufanda.
Sí?
Tu també vius aquí? - va preguntar ell, amb una curiositat genuïna.
Sí.
I on vius, exactament?
La pregunta va caure de cop, tan directa i desproveïda de malícia que la va agafar totalment desprevinguda. La nena va dubtar durant un segon que li va semblar etern. No tenia cap intenció de revelar la seva adreça a tres desconeguts que acabava de conèixer en un vagó de tren. Amb un gest imprecís, va estendre el braç i va assenyalar cap a la immensitat de la foscor.
A l’altra banda del pont.
El nen va fer un assentiment seriós, aparentment satisfet amb la indicació. La nena, per dins, va somriure amb una punta de triomf: sabia perfectament que aquella resposta era prou vaga perquè no la trobessin mai. A l’altra banda del pont s’hi estenia un laberint de desenes de cases idèntiques sota la boira.
Va baixar els últims esglaons gairebé corrent, esquivant les plaques de gel. A la sortida de l’estació, un cotxe familiar l’esperava amb el motor en marxa, traient fum pel tub d’escapament. La seva mare era al volant i va abaixar la finestreta tan bon punt la va veure arribar.
Com ha anat, filla?- va preguntar, examinant el seu rostre cansat.
Bé, tot bé.
La nena va obrir la porta i va pujar ràpidament al caliu de l’interior del vehicle. Abans de tancar la porta bruscament, va fer un últim cop d’ull enrere. Allà dalt, sota la llum groguenca i tènue del fanal de l’estació, els dos germans continuaven drets, aliens al fred. Parlaven animadament entre ells, assenyalant de tant en tant en la direcció on ella es trobava.
El cotxe va arrencar amb un ronc, deixant enrere la petita estació ferroviària. I mentre els llums del carrer s’anaven fonent en la boira de la nit de Nadal, la nena es va recolzar en el seient i va pensar amb un profund alleujament: “Molt bé. Ja me n’he desfet”.
No podia ni sospitar que, en aquell mateix instant, els dos germans ja havien començat a traçar sobre el mapa mental el pla d’una expedició minuciosa que ocuparia tot l’endemà. Ni tampoc podia imaginar que aquella nit de Nadal seria, en realitat, la primera d’una infinitat de vegades que els seus destins es creuarien.
La nena, que tot just acabava de fer tretze anys, havia sortit a l’escenari diverses vegades aquella tarda. Des de darrere els focus enlluernadors, la platea s’albirava com un mar de rostres difusos, una massa fosca de la qual era gairebé impossible distingir cap cara. Tot i així, n’hi havia dues que capturaven la llum de manera inevitable. Eren a la primera fila.
Al principi, en veure de reüll dos nens i una noia, no hi va donar importància, però a mesura que avançava la funció es va adonar d’un detall evident: eren tres germans. El nen del mig, que devia tenir uns catorze anys, ocupava el seient central com si fos el líder del grup; a un costat tenia el germà petit, d’uns onze anys, i a l’altre, la germana gran, que observava l’espectacle amb un somriure més madur. Els dos nens, en canvi, eren incapaços d’estar-se quiets. Es donaven cops de colze entusiasmats, es cargolaven de riure i comentaven cada escena a viva veu, inclinant-se cap endavant, gairebé envaint l’escenari cada vegada que l’humor de la funció s’intensificava.
La nena els va observar durant tota la representació. “Uff, nois…”, va pensar de passada, entre bambolines, mentre es canviava de vestuari.
Quan el teló va caure definitivament, el cansament se li va desplomar a sobre; només desitjava desfer-se del personatge i tornar a casa. Tot i que s’havia canviat de roba corrents, les presses van fer que es deixés restes de maquillatge escènic. A la pantomima d’aquell any li havien enfosquit les cames amb tints perquè lluïssin millor sota els focus, i encara se’n podien veure rastres delatadors al voltant dels turmells.
Va pujar al tren de tornada amb el cos exhaust, però amb la dolça satisfacció d’haver tancat una bona funció. Per sort, el compartiment de tercera classe era buit. Va lliscar fins al seient del costat de la finestra i va recolzar el cap sobre el vidre fred, escoltant el batec rítmic del comboi sobre les vies.
La pau, però, va durar ben poc. Només havien passat uns minuts quan la porta corredissa de fusta es va obrir amb un clonc sec. Els nens de la primera fila es van aturar al llindar de la porta mentre la germana gran els seguia amb un gest de disculpa.
La nena va contenir un sospir de resignació, enfonsant-se una mica més en el seu abric. El germà petit va ser el primer a reaccionar, assenyalant-la amb un dit acusador i els ulls oberts com taronges.
És ella!
El germà mitjà va fer un somriure ample, descarat i ple de vida.
T’acabem de veure a la funció! -va dir, i la seva veu encara ressonava amb l’eco de l’entusiasme del teatre.
Ja ho sé, ja us he vist - va respondre la nena. Va intentar sonar amable, però li va sortir una veu tenyida d’una educació freda i distant, una barrera invisible per protegir el seu espai.
Sense esperar cap invitació, els nens van entrar al compartiment com un remolí i van ocupar els seients del davant, trencant la pau del vagó. Ara, a la llum groguenca i parpallejant del tren, la nena els va poder observar millor. El petit era un corcó rialler i inquiet que no parava de moure els peus, el mitjà tenia una mirada franca, la cara ampla i uns ulls espavilats que semblaven absorvir cada detall del seu voltant. Malgrat la seva bona energia, en aquell precís moment a ella només li semblaven sorollosos. Molt sorollosos.
Durant bona part del trajecte, el germans van omplir l’espai amb els seus debats apassionats sobre l’espectacle, xerrant pels colzes i intentant, de totes maneres, fer-la participar en la conversa. Ella es limitava a respondre amb monosíl·labs i frases curtes. No ho feia per antipatia; simplement la timidesa l’encallava i, a més, la lògica li deia que allò era un instant fugaç: estava completament convençuda que no els tornaria a veure mai més.
De sobte, el so dels frens va tallar l’aire i el tren va començar a reduir la marxa. La nena va mirar pel vidre entelat pel seu propi alè. Era la seva estació. Es va aixecar d’un salt, alleujada, agafant la seva bossa, però de seguida va notar un moviment simètric: els tres germans també s’aixecaven tot d’una.
Va parpellejar, astorada. No podia ser.
Van baixar tots quatre a la mateixa andana solitària, on el fred glacial de la nit de desembre els va clavar les ungles immediatament. La nena, desitjant posar distància, va enfilar a pas lleuger cap a les escales metàl·liques que pujaven cap al pont de l’estació. Darrere seu, tallant el silenci de la nit fosca, sentia perfectament les passes dels nens.
Clang. Clang. Clang.
Les botes clavetejades ressonaven amb força sobre l’estructura de ferro, com un tambor que la perseguia. Llavors, el nen mitjà va accelerar el pas fins a posar-se gairebé a la seva alçada.
Espera! - va demanar, una mica esbufegant.
La nena es va aturar en sec i es va girar, col·locant-se bé la bufanda.
Sí?
Tu també vius aquí? - va preguntar ell, amb una curiositat genuïna.
Sí.
I on vius, exactament?
La pregunta va caure de cop, tan directa i desproveïda de malícia que la va agafar totalment desprevinguda. La nena va dubtar durant un segon que li va semblar etern. No tenia cap intenció de revelar la seva adreça a tres desconeguts que acabava de conèixer en un vagó de tren. Amb un gest imprecís, va estendre el braç i va assenyalar cap a la immensitat de la foscor.
A l’altra banda del pont.
El nen va fer un assentiment seriós, aparentment satisfet amb la indicació. La nena, per dins, va somriure amb una punta de triomf: sabia perfectament que aquella resposta era prou vaga perquè no la trobessin mai. A l’altra banda del pont s’hi estenia un laberint de desenes de cases idèntiques sota la boira.
Va baixar els últims esglaons gairebé corrent, esquivant les plaques de gel. A la sortida de l’estació, un cotxe familiar l’esperava amb el motor en marxa, traient fum pel tub d’escapament. La seva mare era al volant i va abaixar la finestreta tan bon punt la va veure arribar.
Com ha anat, filla?- va preguntar, examinant el seu rostre cansat.
Bé, tot bé.
La nena va obrir la porta i va pujar ràpidament al caliu de l’interior del vehicle. Abans de tancar la porta bruscament, va fer un últim cop d’ull enrere. Allà dalt, sota la llum groguenca i tènue del fanal de l’estació, els dos germans continuaven drets, aliens al fred. Parlaven animadament entre ells, assenyalant de tant en tant en la direcció on ella es trobava.
El cotxe va arrencar amb un ronc, deixant enrere la petita estació ferroviària. I mentre els llums del carrer s’anaven fonent en la boira de la nit de Nadal, la nena es va recolzar en el seient i va pensar amb un profund alleujament: “Molt bé. Ja me n’he desfet”.
No podia ni sospitar que, en aquell mateix instant, els dos germans ja havien començat a traçar sobre el mapa mental el pla d’una expedició minuciosa que ocuparia tot l’endemà. Ni tampoc podia imaginar que aquella nit de Nadal seria, en realitat, la primera d’una infinitat de vegades que els seus destins es creuarien.