A l'abocador

La deixalleria podia ser un indret de vida, no pas de mort. Allà els nens s'embrutaven, a les rodalies de la ciutat, a on ningú no hi volia anar a parar. Les gents que allà hi eren, els més petits, no tenien grans culpes.

Des de la distància es podia veure el fum estrany que s'alçava de l'abocador, una barreja de gasos d'una combustió orgànica. La fortor era insuportable, tret de pels nens, que l'aguantaven sense parpellejar.

El cas és que des de l'edifici més alt del centre de la ciutat es podia veure la deixalleria si hom afinava l'esguard, es podia intuir la seva brutícia, sentir el soroll de les màquines, l'udol d'un nen esclafat per una excavadora. L'udol de la injustícia arribava esmorteït a aquell edifici del centre.

Al seu despatx, el director, o el gerent, o el comissionat, es mirava distretament un feix d'expedients. No tenia altra cosa que fer que manar, que posar els altres en disposició de fer el que ell volia, de negar-los l'esbarjo, d'amenaçar-los, potser amb el futur dels seus fills.

El petit Miol havia trobat un tresor, un rellotge quasibé nou. Algú l'havia llençat a les escombreries, per posar-se un de millor al canell. Algú havia ignorat el seu valor sentimental. Ara tenia valor pel petit Miol, que aliè la que es pogués esdevenir a la badia en aquells moments somreia satisfet.

Un dels seus companys, en Blefet, se'l mirava amb enveja. Ell no havia trobat cap rellotge, aquestes coses s'acaben sabent, els pares ho saben. Ell no era l'afortunat, no havia tingut la sort.

Els pares d'en Blefet li clavarien una bona clatellada, per no haver trobat el rellotge. Una peça així, tan a la vora. Li dirien que hauria d'haver lluitat pel rellotge, haver matat en Miol si calia, pel rellotge. Però aquestes no eren les maneres de la canalla de l'abocador, ni la dels seus pares, bona gent, que parlaven sense pensar de vegades.

Al despatx, l'aire rescalfat per un excés de calefacció era vorà a la irrespirabilitat. Però el qui fos que s'asseia a la butaca el respirava, aparentment sense problemes. Una pilota de paper rebregat, cap a la paperera. Dos punts més. Els informes podien esperar, era l'hora de la migdiada.

A les oficines hi havia prou activitat, als passadissos. Tothom que havia de sortir del seu cubicle s'armava amb un feix d'expedients, amb alguns papers, per llegir interessadament a la cafeteria. Així sortien del despatx, enfeinats, adquirint un dinamisme que segons abans els era desconegut.

A la màquina de cafè ningú no parlava amb els altres. Seria barroer i impropi. Parlar de temes personals amb companys de feina, en el seu ambient. Impossible. per bé que hi havia qui ho feia, sense complexos. Els que duien més temps a l'empresa, els capitosts. Aquests si que parlaven del que els hi venia de gust. Els altres però havien de callar.

El got de cafè va a parar a la paperera. Comença el seu recorregut. El tràfec del seu destí final, que el conduirà al paradís de la merda que és l'abocador, on l'espera la vida eterna o alguna cosa semblant, milers d'anys per poder-se degradar. La pell de plàtan té una estança més curta al paradís, i els seus àtoms es reparteixen abans entre d'altres éssers vius.

El got de cafè espera amb paciència que l'arribi l'hora. Espera l'escombriaire, contractat per la direcció per cobrir les dues plantes de les oficines, amb el seu equip. En un moment o altre ha d'atansar-se a la paperera i lligar el cap obert de la bossa amb tots els gots de cafè i embolcalls de xocolatines, i posar-ho dins una bossa més gran. La bossa gran es menja la petita. És llei de vida.

En Miol no espera el final de la jornada. La seva troballa el retira per un dia sencer. Els seus pares estaran contents, no li pegaran avui. El colgaran de lloances. El faran sentir-se el rei de la casa. El que tantes vegades ha desitjat. No coneix el sentit de la seva existència, ni s'adona del seu drama, només la felicitat l'emplena, per unes hores.

La mare d'en Miol l'acull amb escepticisme quan el veu entrar a la barraca. Seu al damunt d'un bidó de combustible, petit, a sobre del qual s'ha clavat un tros de fusta. En Miol li ensenya el rellotge. Els ulls de sa mare resplendeixen.

El got a dins la bossa es barreja amb d'altres habitants de les escombraries, com pugui ser un bolígraf sense tinta, una escopinada, i un anell de plata amb una inscripció: G. G. És una propietat perduda d'un dels membres de l'oficina, un empleat mitjà, responsable d'un equip de cinc persones.

L'anell és regal d'una ex-companya, ex-amiga i ex-persona pel que a ell respecta. Per això ha acabat per llençar l'anell a les escombraries, per despit. Per no voler saber-ne res més d'ella. El destí vol que el got de plàstic i l'anell s'ajuntin, i el primer contingui el segon. És com un tresor amagat, com un cofre amb riqueses a dins.

Però la vida a l'oficina continua, al seu despatx, el directiu observa una peixera que té al fons, arrambada a la paret, amb uns peixos petits i tranquils, de colors llampants, que suren la major part del temps, i ocasionalment amb uns cops de cua es belluguen uns centímetres. El directiu no necessita més companyia que aquesta.

El got de plàstic es troba ja baixant per l'ascensor, en direcció a la secció de contenidors de deixalles que hi ha a les dependències de l'aparcament. L'home encarregat de netejar les oficines està de bon humor. Només ha de llençar la bossa amb el contingut de totes les papereres i ja haurà acabat. Per avui.

En Blefet segueix remenant la merda. Amb la pudor que no li pot penetrar les narius, les té acostumades. Es punxa amb una raspa de peix, després troba algunes llaunes que no han anat a parar al contenidor de reciclatge. Les posa a la bossa. No és una gran captura, però s'afegeix. Amb sort no li clavarà una pallissa el seu pare quan torni a la barraca.

La mare d'el Miol el petoneja. Amb el que ha trobat podran passar sis dies pel capbaix. El seu pare encara no el pot felicitar, ja que transita la ciutat remenant els contenidors, abans que els llencin a l'abocador. Una feina d'homes, diu. La mare d'en Miol s'ocupa de robar al mercat i d'estafar alguns turistes, i de preparar els àpats.

El got de plàstic s'allunya de l'edifici d'oficines, amb el seu tresor a dins. És com una ostra perlada, si pogués pensar estaria satisfet del seu destí, del seu contingut. Una peça que pot ser venuda o intercanviada, a bon preu. Un botí millor que un rellotge d'alumini. El got ho sap, la felicitat l'emplena. Alguns regalims de cafè es barregen amorosament amb l'anell de plata.

A l'edifici hi havia molta activitat. Era hora de plegar. Tots es fregaven les mans, pensant en el descans, en les seves famílies, en els seus fills, els que en tinguessin. No tots en tenien, perquè la feina els menjava el temps. No era possible ni aconsellable. Les seves responsabilitats els podien.

Però alguns tenien canalla. No s'endinsaven a segons quins barris. Per por de ser assaltats. Els pares amonestaven els fills amb severitat. Advertint-los de les coses que no havien de fer si no volien tastar l'amargor dels altres. Hi havia gent molt dolenta campant-se-la per la ciutat, sobretot a les rodalies, a les xaboles, prop de les vies del tren, a on ningú no volia anar a viure.

En Miol descansava assegut a una altra cadira-bidó amb fusta clavada. No tenia altra cosa a fer en tot el dia. Va assajar de jugar amb un pal, seria un soldat, un cavaller, salvant la seva princesa. La seva mare havia sortit de la barraca, per estafar uns turistes. En Miol va poder somiar per uns segons.

En Blefet també somiava. Somiava amb trobar un tresor, quelcom que li era predestinat. En sortir d'aquella misèria, en emancipar-se de la pobresa, en poder ser lliure. Ell havia nascut sota un esclavatge pervers, ignorava la llibertat i l'anhelava, la somiava, una llibertat més gran que qualsevol que pugui existir.

El directiu mirava el feix d'expedients. La corbata li estrenyia el coll, se l'afluixà una mica. Seguia empipant-lo. No hi havia solució. La corbata era la seva enemiga, una cadena penjada al coll. Se sentia horriblement esclau de les seves obligacions. Tan de bo pogués tastar la llibertat. El seu cotxe no l'ajudava a sentir-se alliberat, res no l'ajudava.

En G. G. pensava en la seva ex-companya. L'enyorava molt. La molt porca havia fugit, no li perdonaria mai. L'anyell era un dels pocs records que li quedaven d'ella. Per rescabalar-se els havia anat destruint o llençant un per un. Les fotos, les cartes, les dedicatòries, les peces de roba. Tot en un sistemàtic procés d'eliminació.

El camió de les deixalles corria com un llamp per carrers principals. Amb una frenada es col·locava a tocar dels contenidors, una mena de ganxos articulats els agafaven com un nadó amorosament per la seva mare primerenca, o potser com un sac de trumfos venut directament per l'agricultor de muntanya. Tan se valia. Els operaris movien el contenidor uns centímetres per facilitar la feina al braç articulat.

El got de plàstic maridat amb l'anell se sentia part d'una col·lectivitat. Integrat en el sindicat del rebuig, del plàstic i les restes orgàniques, les pells dures, les peles de fruites, els marros del cafè. Tots els components d'un exèrcit de desheretats, bruts i pudents, menyspreats i llençats, però creadors de vida.

En G. G. es penedia d'haver llençat l'anell. Era un record important, encara tenia el sabor de la seva ex-companya. Havia d'haver estat més reflexiu. Es penedia d'haver llençat o destruït tots els records d'ella. A on devia ser ara? Potser en millors braços que els seus, potser arrecerada en la castedat temporal.

En Blefet cercava una pila prominent, un pujol de matèria barrejada, d'on anaven a parar l'abocamenta més recent. Era el lloc més disputat. Els nois de més edat en tenien el control, era a on es podien trobar aliments encara en bon estat, per fer-ne melmelades i purés, de fruites acabades de mossegar, o d'ossos de pollastre sen
se escurar.

En Blefet sabia que era arriscat per a ell ficar-se en mig dels grans. Un risc que calia córrer. Havia de tenir sort, d'alguna manera. Encara no ho sospitava, ignorava com el destí l'havia d'afavorir, només sabia que s'havia d'arriscar, que havia de créixer, que era prou madur com per estar amb els grans.

El feix d'expedients del directiu havia minvat. Havia fet cridar un dels seus subordinats i li havia encolomat un dels afers a ell. Per això en tenia de subordinats. Corria el perill però de posar en perill el seu puesto si delegava massa en d'altres. Li treien el problema però també la seva utilitat. D'alguna manera havia d'aconseguir treure-li el mèrit i apropiar-se de l'afer quan ja estigués resolt. Ho havia de meditar.

El conductor del camió de les deixalles gaudia de la seva feina. Li agradava arriscar al màxim als revolts, enfilar les rectes amb decisió, i avançar algun turisme per l'esquerra, a la velocitat màxima. Després l'aterratge era un instant orgàsmic de gran tensió. Les venes del front se li marcaven.

En Miol ja s'havia atipat de jugar a ser un cavaller amb un pal de merda. No volia somiar. No sabia jugar. Només sabia furgar les deixalles, sotjar l'abocador a la recerca del tresor. No sabia relaxar-se. Potser hi tornaria de seguida. El pobre nano no sabia gestionar el seu lleure.

El càrrec mitjà viu colpit per la culpa. No havia d'haver llençat l'anell de plata. Tampoc havia d'haver fet un grapat de coses que havia fet, ni haver dit el que havia dit. Tenia moltes raons per penedir-se. Li venien al cap totes de cop, atabalant-lo. No sabia de que penedir-se primer.

El got i l'anell per un moment varen estar a punt de separar-se. Una sotragada del camió els va canviar de posició, l'equilibri va estar a punt de trencar-se, per bé que varen seguir l'un a dins de l'altre. Si el got hagués pogut pensar de ben segur hagués anomenat crisi aquest incident. Però no calia pensar, perquè l'anell era dins seu, com una criatura per parir.

El camió feia la cua per abocar dins el final de l'abocador. Allà on s'arreplegaven els nens que no eren escampats per altres bandes, per fugir de la competència, sovint ferotge. Als conductors dels camions no els feia nosa la presència dels nens. El seu estómac estava ben acostumat.

En Blefet feu un esforç darrer, i a cops de colze s'avançà uns metres a la resta de companys, el munt de brossa del camió li caigué a sobre, si més no una part. La seva gosadia li podia haver costat la vida. Nedava en mig de les deixalles, bosses esclafades i pudors infectes encara incipients. De sobte veié quelcom lluent.

Era un anell dins un got de plàstic. L'anell dins el got de plàstic. Allò era un cop de sort. Podria marxar ell també a casa seva. Els seus pares no el pegarien. Potser podria jugar una estona amb el seu veí, en Miol. Mentre caminava cap a la seva barraca agraïa aquell G. G. que s'hagués desfet en un rampell d'aquell anell.