A la vorera d'un camí

A la vorera d’un camí,

ballant amb tots els vents bufons,

mestral, ponent, migjorn, garbí,

gregal, llevant, també xaloc,

de la tramuntana fugint,

encara que l’hivern no és mort

algunes som les que hem florit,

encara que no tenim nom.

Riem buscant des del matí

la calentor dels raigs del sol.

No som fragants com els alts pins,

gràcils, ni exòtiques tampoc,

qual rosa o flor del paradís,

però som lliures de debò,

l’anonimat ens fa fruir,

ningú no ens vol en un gerrò,

ens marciríem en sospirs.

Ací els núvols ens ballen l’u,

la lluna ens bressola a la nit,

ens canta molt dolces cançons

com fa la mare al nen de pit.

I l’herba ens acompanya molt,

ens envolta i ens fa d’abric,

les abelles ens fan petons,

la terra amb gran goig ens nodreix,

si hi ha sequera i res no plou

nosaltres gens de fam patim,

vivim al dia i amb ben poc,

vivim ballant, lliures gaudint

fins que se’ns apague la llum,

fins que ens ho permeta el destí.