A la plaça dels Lliris

A la Plaça dels Lliris, vora el carrer De la Via Gran, ningú feia el que li tocava. Els avis havien deixat de jugar al dominó i en el bar La Cantonada, on es reunien cada diumenge, es respirava el silenci. Els nens, havien deixat rodolar les bales de vidre per el ciment de la plaça i s'ho miraven embadalits i amb cara d'enveja. Les dones havien deixat de parlar de la veïna del segona per abordar un tema de més serietat: els diners del senyor Giralt. El senyor Giralt fregava el seu sis-cents blanc amb molta cura i parsimònia. El drap, que de lluny semblava seda, era espolsat cada mig minut i amb compte de no passar-se, el senyor Giralt hi passava la punta de la llengua, el mullava una micona i mirava d'esborrar les ditades dels vidres. El senyor Giralt era un home gran, que deia la seva dona, però a més estava gras i feia panxa. Tenia un bigoti fosc, gairebé negre, que s'allargava resseguint la línia del llavi superior, cap als costats. "Avui plourà" va pensar mentre observava el sol d'estiu que lluïa enmig del cel, blau com una mala cosa. "Segur". I com que no tenia garatge, el cotxe es mullaria. I apa, a tornar-lo a netejar de nou! Va mirar els grapats de gent, repartits per la placeta, que el mirava i els va dirigir una mirada desafiadora, pensant que el seu estimat cotxe no el tocava ningú. Tot seguit, va entrar per la porta principal que donava al bloc de pisos on ell i la seva majestuosa família vivien i, content de tenir alguna raó per la qual queixar-se, va desaparèixer per l'escala mentre les mirades provinents del carrer, que encara el perseguien, miraven d'encertar el futur pròxim d'aquella família que feia un parell de mesos que els cridava tant l'atenció.
La filla dels Giralt es deia Mercè i la única cosa que se'n sabia era que tenia un nuvi a Girona que li enviava un ram cada matí i que no duia sostenidors. Però a la Mercè també li agradava el color blau, menjar préssecs a l'estiu i esclafar els ous contra el terra. Fruïa tant, al mas que tenien els seus avis a Canet, estampant els ous de les gallines contra la terra del corral! Però aquell estiu no aniria a Canet perquè hi havia una cosa que encara li agradava més que esclafar ous i aquesta cosa era prendre el pèl al Jesús dient-li que l'estimava i fardar de que tenia nòvio amb les amigues. El Jesús, que era el seu promès, vivia a Girona, en una casa molt bonica, a ciutat és clar. I era ben plantat, el Jesús! Però ella, que era molt bonica, l'entabanava i el feia anar per on volia. I això, a la Mercè, li agradava...! Però un dia d'aquell d'estiu, la Mercè es va enamorar i va caure de quatre potes a la gola del llop. El llop es deia Ramon i era un xicot del barri encara més ben plantat que el Jesús. Li agradava collir flors dels jardins del veïnat i regalar-les-hi a les noies del barri per tal d'endur-se-les al llit, a l'hort o al cotxe. I la Mercè tenia cotxe... bé, era el pare de la Mercè el que el tenia però la Mercè ja en tenia les claus... Aquella nit va ser de les poques en que els fanals del carrer es va encendre i això que sempre estaven espatllats. Va ser tal el cridori que es va sentir que tota la gent que vivia en els edificis del voltant de la plaça va treure el cap per la finestra. Els senyors Giralt també. I tothom vinga a mirar les finestres del altres, aviam si n'hi havia alguna per la que no en sortia ningú, per saber qui s'ho estava passant tan bé! I els senyors Giralt vinga a buscar la finestra, tan tafaners com eren. Fins que al senyor Giralt se li va acudir mirar el seu cotxe, què estarà fent el meu petit, i hi va cau. Algú s'havia ficat dins del seu estimat cotxe i s'ho estava passant la mar de bé, embrutant-lo amb la seva suor de lladregots. Indignat, va baixar al carrer, tothom mirant emocionat des de les finestres. "Ai, que ara ho sabrem, ai que ara sabrem qui és la que té més sort que nosaltres", deien les dones des de les seves cases. I els homes, empipadíssims, és clar. I ai la sorpresa que es va endur el senyor Giralt en veure que era la seva filla la que s'ho estava passant tan rebé. I la Mercè, acovardida, que volia sortir per disculpar-se i el pare "No, Mercè, no que encara em farà passar més vergonya...". Però els veïns, que estaven entrenats des de que van néixer per escoltar les converses del altres a llarga distància, ho van captar tot. I el rebombori que es va formar... va ser tal, que el Ramon va sortir esperitat per l'altra porta, en calçotets i amb uns sostenidors a la mà. Des d'aquell dia es va estendre el rumor de que a la Mercè, a més de no agradar-li dur sostenidors, li agradaven els homes que en portaven.
A la senyora Giralt tothom la coneixia per La Safareig però en realitat es deia Llúcia. Li agradaven les fires però detestava fer el pessebre per Nadal perquè se li embrutava el terra amb la molsa així que feia anys que ja no el posaven. Les seves sabates, sempre de taló, només arribaven a tocar l'entrada de l'església però ella deia que si no hi entrava és perquè hi feia fred. Cada diumenge anava a esperar les seves companyes de tertúlia a la Plaça de l'Església i juntes anaven a prendre's un cafè (i de vegades una copeta de licor de fruites, que era tan dolç que l'embafava) i a xerrar de les seves coses, és a dir de les dels altres. Parlant amb les seves amigues va descobrir que per tenir fills cal tenir relacions amb el marit i que per tenir-les calia que el seu marit no fos impotent des de feia cinc anys per la qual cosa amb els trenta recent fets va decidir que no es podia quedar embarassada d'un jovenet ros, perquè es notaria massa, però que si s'hi podia agitar, que això no tenia perquè saber-ho ningú. Així doncs, la senyora Giralt tenia un amant que es deia Julià i que en tenia quinze menys que ell, doncs la Llúcia ja havia complert els quaranta. Mentrestant, el seu marit seguia pensant que la seva dona li tenia un afecte únic i especial cosa que, vist des d'un punt de vista una mica relatiu era veritat. En Julià era un noi molt maco però no tenia sis-cents així que com que, va pensar la senyora, era molt agosarat embolicar-se amb en Julià en l'estimat cotxe del seu marit tenien relacions en el "lecho marital" mentre el senyor Giralt mirava la televisió al saló. Cal apuntar que el pobre senyor Giralt era una mica dur d'orella. Però un dia el marit de la Llúcia, que mirava la televisió, va veure una corbata a la petita pantalla que li resultava coneguda així que va entrar a la seva habitació per tal de comprovar que no en tingués una igual i es va trobar amb en Julià que entrava per la finestra. El pobre noi es va endur un ensurt tan gran en veure aquell cúmul de greix amb bigoti a la porta que va relliscar de l'escala, va caure i es va obrir el cap. Ningú sap si es va matar perquè no se'l va tornar a veure pel poble i qui sap, que el jardí dels Giralt és molt gran.
Al senyor Giralt, que es diu Climent, el que més li agradava era conduir el seu sis-cents pel poble i ensenyar-l'hi a tothom. Solia esperar la seva família, és a dir la Mercè i la seva dona, la Llúcia, a l'entrada del bloc de pisos, on estava el cotxe. En Climent sempre podia aparcar allà on volia perquè no hi havia més cotxes per la zona. Avui la Mercè duu una faldilla rosa fins als genolls, una brusa blanca i el cabell negre recollit en un trena. La seva dona, un vestí marró que li arriba als turmells, les sabates de taló negres de pell i els cabells castanys recollits en un monyo molt elegant. El senyor duu un trajo i corbata i els cabells engominats, tenyits del mateix color que el bigoti. Tots tres pugen al cotxe, la senyora Llúcia i el senyor Climent al davant, la nena, que ja té vint anyets, al darrera. Els veïns, des de la finestra, els miren. I és que la família Giralt, en el fons molt en fons, sembla una família normal, molt feliç i equilibrada. És clar que, també molt en el fons, els veïns saben que això, no és veritat.