A la mina

Al fons de la mina, la foscor. El grup de cinc amb les llanternes al cap avançava poruc, en qualsevol moment podien passar coses sobre les que era millor no pensar. Algú els havia enviat a aquella missió, després d'algunes sospites que espies del bàndol enemic s'amagaven a les mines. Allò eren quilòmetres i quilòmetres de túnnels foradats per mans expertes amb suor i algunes morts. La seva podia ser la següent. El grup de cinc n'era conscient, massa conscient. Per això avançaven amb cautela, observant els sensors, expectant el gas d'un moment a l'altre.

Els ascensors de la mina encara funcionaven, per bé que feia temps que havien estat abandonats, amb tot el complex subterrani, per l'esgotament del recurs, carbònids de tota mena i altres minerals que se'n podien extreure. Però les vetes s'havien empetitit, i calia excavar molt per arribar a treure algun benefici. Per això l'explotació s'havia abandonat. El grup de cinc se sentia sol en mig de la foscor. No hi havia espies, tot plegat era una invenció de l'alt comandament per fer por les gents, per justificar-se. Ells ho sabien, i tanmateix havien de complir, seguir per aquells camins. Però fins i tot podria ser que hi hagués espies. A cada revolt temien trobar-se un escamot enemic, armat i preparat, silenciós, callat, esperant-los per escometre'ls violentament.

Però no hi havia espies. Només les invencions del comandament. Les idees esbojarrades d'alguns generals que passaven massa temps al despatx i a les sales de reunions davant de mapes i de diagrames. No sabien res del patiment. De l'encongiment de cor que sentia el grup de cinc en el seu conjunt i individualment passant hores i hores en aquelles mines, sense aire amb prou feines que respirar, sense una esperança, a mercè de les ordres. Els revolts no es veien a venir, tenien un mapa, imprescindible segons el comandament per no perdre's. Però no era necessari, perquè la mina s'orientava per si mateixa, no era un desgavell de passadissos sense volta ni solta, tenia un ordre, una lògica governativa, uns carrers principals i d'altres de secundaris, senyals a les cantonades que indicaven el camí de sortida, o advertien d'una circumnavegació.

No era fàcil concentrar-se amb tanta pols, amb aquella olor de terra profunda, que penetrava les narius i feia estremir-se l'enteniment. La pols hi era per les corrents d'aire, intenses en algunes parts de la mina, també per les petjades que deixaven ells mateixos. O potser no hi havia pols al capdavall, i només la imaginaven. El cas era que la pols penetrava també pel trau dels ulls, endins del cervell, amb ressons estranys. Tenien una missió que complir que calia tirar endavant, com fos, no podien tornar nets i polits, havien de tornar negres, coberts del sutge de la mina, del carbó i dels altres minerals. Fins i tot era possible que els hi fessin una prova per comprovar que havien estat realment a la mina, un anàlisi, quelcom.

L'alt comandament tenia els seus mètodes. En general es dedicava a la propaganda gairebé amb tot els recursos. Aquella guerra era psicològica, no podien fer-se servir les armes seriosament. Els espies eren un bon argument, feien pensar a la gent que no podien confiar en el veí, que qualsevol podia estar al servei de l'enemic. Això pensaven si més no al comandament; s'equivocaven. A dins de la mina ningú dels cinc no creia en els espies, ni en els esperits ni els fantasmes, només sentien el soroll monòton de l'aire bellugant-se per les galeries, una frescor inusual a les galtes, a centenars de metres sota terra. Era ben possible que haguessin de passar tota la guerra entre aquelles parets barroeres, escorcollant un sistema de túnnels buit, un formiguer dessolat. Potser alguna criatura fantàstica hi vivia, els estava esperant, una mena d'aranya, que els encerclaria en el seu parany, per menjar-los vius.

Més valia no pensar en aquesta mena de coses, desagradables, que fan de mal pair, que no pertanyen a la realitat. Perquè per estar al fons de la terra, passejant com un comando, atents a qualsevol moviment, aturats en silenci escoltant les corrents d'aire, a la recerca d'un soroll antròpic, delator, que els conduís a un resultat. Però quin mal resultat, perquè si no trobaven res de res en les primeres setmanes, restes d'un campament, objectes, restes de menjar, aleshores potser s'anul·lava la recerca. Emperò, si trobaven un grup d'espies, o un espia sol de ben segur que el comandament allargaria la missió, la faria prioritària. Pocs espies s'havien trobat fins aleshores, i de dubtosa demostració. Alguns eren acusats, i fins i tot empresonats.

El fons de la mina, el ventre de la terra, era pitjor que una presó, era una condemna sense delicte, una condemna bèl·lica, imposada per uns buròcrates sense escrúpols. Dels cinc tots cinc haguessin preferit el perill relatiu del front a haver de perdre salut i alegria en aquell forat. Pensaven sovint en la gosadia, dels que havien construït tot allò, dels que havien fet una ciutat fantasma del no-res, de l'interior de la terra, per tal d'extreure la felicitat de les llars, el proveïment de les indústries. Tota aquella gent havia de viure en condicions que semblaven poc humanes. Potser que es deixessin de fer prospeccions com aquelles.

Adés i ara el grup de cinc trobava restes d'activitat humana, cantimplores i equips polsegosos abandonats pels miners, no es podien atribuir als espies, la pols testimoniava el seu origen. Veure aquestes restes reforçava la solitud als cors dels exploradors, ningú ja no tenia interès per aquelles coves, els més soferts dels miners les havien abandonades feia temps, no tenia cap sentit que seguissin caminant per allà. Era el moment de fer una pausa, per menjar els queviures enllaunats, freds, no es podia fer foc allà dins, els gasos i la reclusió ho desaconsellaven. Del sostre regalimaven unes gotes d'aigua, que baixaven per la paret del túnnel i es perdien en una galeria vinclada cap abaix. Allà aniria a parar al fons més fons de les mines.

De fet els exploradors, recercadors d'espies, havien explorat només una petita part de tot el complex subterrani, i difícilment en els mesos que havia de durar la guerra podrien arribar a resseguir tots els viaranys d'aquella construcció. Definitivament la seva tasca era del tot inútil. Ells ho sabien, se'ls veia a la cara, a la circumspecció de les seves expressions. Amb els ulls cansats i buits es miraven els uns als altres, en mig de la penombra. Les llums de les llànties elèctriques els molestaven, en mig de la foscor, pensaven que potser seria millor de retirar-se, desertar tots cinc, amagar-se a les muntanyes, a una cabana, amb queviures per passar una temporada. L'absurd de la guerra no podia durar gaire, algú hi havia de posar-hi remei, si la guerra es perdia, els desertors serien acollits pels vencedors, fins i tot els anomenarien resistència, amb raó o sense.

Les humitats de les parets i les gotes que queixen xipollejant al terra on hi havia bassals feien angúnia. Devia haver aranyes i cuques de tota mena, animals prou immunds com per viure en aquelles condicions, per sobreviure a pesar de les contraindicacions del mitjà. A tot arreu s'hi podia trobar vida. Potser era aquesta la lliçó que havien d'aprendre, potser tot plegat tenia un sentit. Les idees al fons del pou eren molt negres, com les parets carboníferes, com la penombra. Allà podrien aprendre que hi ha llocs al món on és millor no perdre's, i que es pot desitjar la mort com a alternativa a algunes ocupacions. Quina mandra haver d'aixecar-se després del repàs, fred i enllaunat, per tal de seguir escorcollant. Potser es podrien tacar de carbó la cara i les robes, les mans i les soles de les sabates i passar la resta del dia a fora, amb la llum del sol, com persones, i no pas en aquells passadissos. Però hi havia la qüestió de l'ascensor, i del control que hi havia a dalt, a la sortida a l'exterior. Un parell de soldats els esperaven, fent guàrdia. A la merda la guàrdia. Tan de bo fossin ells allà baix.

De fet els soldats eren uns venuts, uns mals companys, que s'avenien a fer les tasques de vigilància, per tal de controlar que ningú no sortís de la mina fins que no es pongués el sol. No hi havia més grups d'exploració. Si almenys haguessin mobilitzat un contingent prou nombrós potser en unes hores hagueren repassat totes les canalitzacions de la mina, i podrien marxar cap al quarter, però l'alt comandament havia considerat que no era necessària una gran mobilització d'efectius, que amb un escamot hi havia prou. Els cinc eren l'escamot. I se'n recordaven de la mare que va parir l'alt comandament. Aquells pixatinters, que no havien patit res en primera persona.

De tant en tant trobaven un nou perill, un pou, perquè la terra tenia les seves cavitats, i algunes cavernes naturals per on circulaven les aigües freàtiques, de manera que els miners s'havien trobat que de sobte davant seu s'obria un forat, i començava una cova. S'havia d'anar amb compte, perquè no semblava difícil de no advertir el perill i caure-hi. Alguns dels pous eren fondos, algú del grup de cinc hi llençava una pedreta. Les aigües s'escoltaven escolar-se caverna enllà amb un tritlleig de picarols que feia pensar en un paradís, en l'exterior. Quan això passava el grup de cinc s'aturava, i escoltaven tots plegats amb els ulls tancats, i per un moment podien visualitzar una platja, o un prat, algun lloc on la xafogor els envoltés, i no haguessin de sentir la humitat freda de la mina.

Un miratge tot plegat. Val a dir que el grup no avançava gaire en la seva recerca. De seguida que varen començar la missió ja varen adonar-se que allà no hi havia amagat res, que no trobarien de sobte una porta metàl·lica a través de la que se sentissin sorolls de forja o d'instruments de ràdio. No hi havia cap base amagada per allà baix, per tant no pagava la pena de fer una investigació exhaustiva. De fet ratllaven al mapa corredors que no visitaven, i feien llargues parades per a r
eposar, de fet el mateix caporal que comandava els altres quatre, va decidir que farien un pacte de silenci sobre el que feien allà baix, i que de treballar ben poc. Ja en tenien prou amb haver de suportar l'aïllament i l'opressió d'estar-se allà.

Però de tant en tant avançaven, per tal de poder tenir un coneixement per sobre de l'estructura de la mina, més enllà del que deien els mapes. Potser els farien preguntes en sortir, potser per part d'algú que ja hi hagués estat, algun miner de la zona, jubilat, que hagués llogat el comandament per a aquesta tasca. D'aquells malparits es podia esperar qualsevol cosa. Per tant calia conèixer per sobre l'estructura de la mina, si més no dels seus carrers principals. Perquè en tenia, veritables avingudes, on passaven sense problemes màquines pesants, amb rails i cintes conductores, per tal d'extreure tot el material en brut. Aquelles avingudes servien d'orientació, la seva estructura era geomètrica, i numerada.

Més enllà dels grans espais de les canalitzacions principals, hi havia el brancatge de la resta de túnnels, cada cop més estrets, més baixos, més engorjats, fins que ja no s'hi podia passar. Els cinc es demanaven com era possible que haguessin fet túnnels on s'havia d'entrar ajupit. Allò no eren condicions de vida. A més eren recargolats, seguint la veta, i a estones s'ampliaven formant sales intermitges, bombolles en mig de la terra. Havien seguit un d'aquells camins per curiositat, perquè pensaven que havien de passar l'experiència, que els farien preguntes al respecte, el miner jubilat, llogat pel comandament. Potser estaven en un estat de franca paranoia, començaven a veure ombres que es bellugaven, un exercit d'esperits entrenats per a la lluita cos a cos en mines profundes. Els assetjaven.

La pesantor de la missió era evident. Allà per altra banda, hi havia un bon sistema d'il·luminació. Els temps de les llànties de gas i d'anar a les palpentes havia passat, i ja en la construcció de la mina s'havia habilitat enllumenat a totes les vies principals. De fet segur que encara funcionava, sinó que el comandament no havia volgut investigar-ho o apropòsitament havien negligit l'activació del sistema elèctric per tal de fer la missió més guerrera. Aquesta mena de comportaments eren esperables de l'alt comandament. Per això havien d'anar amb les seves llums al cap, amb un abast limitat.

Allà baix no hi havia res a fer. Un dels cinc tragué un paquet de cigarrets i convidà a la resta. Es disposaven a descansar una estona. Ja coneixien prou bé el passadís, havien fet les seves esbrinances. Al capdavall era venturós de pensar que l'alt comandament pogués tenir un miner llogat per tal de fer-los un examen. No semblava la cosa més possible. Més aviat els veurien sortir colgats de brutícia, amb olor de reclòs, de floridura, amb els ulls vermells i la cara descomposta. Això seria prou per demostrar el seu patiment. Perquè era d'això del que es tractava, de posar-los a prova, de fer-los patir d'una manera o una altra, perquè no podia ser que els soldats tinguessin una vida regalada, que fessin coses útils, eficients. Tot havia de ser inútil, demostratiu, inspirat per motivacions fosques i inexplicables. Per això havien de passar tot el dia en aquella cova, sense res que fer, sense esma.

L'hora de sortir arribava, ho deia el rellotge, perquè d'altres referències no tenien allà dins. S'havien de posar en marxa, anar fins a l'ascensor secundari, l'únic que funcionava. Els altres havien estat deshabilitats, perquè no escapessin de la mina de ben segur, l'alt comandament, sempre l'alt comandament. Així que calia desfer el camí. A les galeries principals no calia tenir cap mena de mapa. Les sortides estaven indicades amb rètols, i tot seguia un ordre establert, coherent, dissenyat, perquè no hi hagués pèrdues possibles. A un li esperava la mort perdut en aquell laberint, si li manquessin les indicacions. Però allà eren, i les seguiren fins arribar a l'ascensor secundari 3B, que era el que havien d'agafar. Tenien ganes de sortir, per bé que havien quedat amb els de fora a les set tocades, i encara quedaven cinc minuts. Aquells moments varen ser dels pitjors, esperar per la llibertat, la resta del dia lliure.

Potser els que eren a fora vigilant havien marxat, els havien deixat sols i se'n fotien de la seva sort a la taverna del quarter.

Finalment varen agafar l'ascensor. El trontolleig de l'aparell, que en la baixada havia estat veritablement angoixant, i presagiador de la desgràcia que els queia al damunt, ara era com el bressolar d'una mare, que els anunciava el seu imminent alliberament.

L'ascensor es va aturar. Els que hi havia fora fent la guàrdia no tenia gaire bona pinta. Tot el dia allà plantats, esperant, estaven mig adormits, ni tan sols s'havien adonat que tocaven les set. El grup de cinc s'havia perdut tot un dia de sol i aire lliure, però ara tenien el vespre per endavant, i ja a l'horitzó s'alçava imponent una rodona lluna plena.