A la cua

13-1

- Trobo que hi ha molta gent al davant nostre. Total per veure aquesta pel·lícula sense suc. No entenc perquè hi concorren tants. Podrien quedar-se a casa seva veient la tele o fent mitja, el que fos menys fer-nos esperar a nosaltres. Ens hauríem de colar. Passar al davant de tota aquesta gentada que espera amb la barbeta ben alta, sense mirar als ulls. És el secret d'una bona colada. Per altra banda sentiria una gran vergonya si algú gosés de dir-nos res. Aleshores em moriria. Per això no em llanço a colar-me. Per la por de la vergonya. Tanmateix és una idea que no podem deixar de banda encara, perquè al pas que anem la funció ja haurà començat quan arribem a la taquilla.
- Fes el que vulguis, jo et faré costat. Encara que m'estimo més fer les coses com tothom.
- Tu sempre amb la teva badoqueria. Et passaries la vida en aquesta cua sense fer-hi res, conformant-te com si res, com si no estiguéssim perdent el temps. I ho estem perdent, perquè no sembla que la cosa avanci gaire. Fins i tot em penso que no han obert la finestreta encara. A saber que deuen estar fent els penques que s'encarreguen. Tota aquesta gent són uns mandrosos que no pensen mai en treballar. Al contrari que jo, que em deixo hores i hores a l'oficina per poder dur un plat de menjar a la nostra taula.
- Què dius ara? Jo també treballo, maca.
- Res, que tinc ganes de veure la pel·lícula. És una d'aquestes romàntiques on no hi ha desgràcies ni conspiracions. Suposo que t'has de sacrificar, perquè sempre venim a veure aquesta mena de films. No ens perdem un. Si tu vols veure aquestes pel·lícules de sang i fetge hauràs d'anar pel teu compte al cinema, amb els teus amics o amb les amants que tinguis, en el cas que les vulguin veure, és clar.
- Saps que no tinc cap amant.
- Ara no et facis l'innocent. Tots els homes teniu amants. No s'hi pot confiar en vosaltres. No em vulguis enganyar fent-me pensar que ets un sant. No hi ha de sants en aquest món. Em penso que ens haurem de colar. Això no avança gens. Sortim de la cua i fem unes passes més endavant. Si no mirem als ulls ningú no ens podrà dir res. És la millor manera de colar-se. L'única de fet. Ho hem de fer. Suposo que la gent que s'espera davant nostre s'emprenyarà una mica. Que hi farem! Les coses s'han de fer quan toquen, i nosaltres estem farts d'esperar. No crec que hi hagi ningú més per aquí que estigui tan fart d'esperar com nosaltres. Això ens justifica plenament.
- Fes el que vulguis, jo et faré costat.
- Tu sempre tan fidel. Després quan ens esbronquin per haver-nos colat tu em deixaràs penjada. Com sempre. És que ho estic veient com si passés ara mateix. Tu sempre amb el teu recolzament que a l'hora de la veritat no serveix per a res. Perquè t'agrada molt amagar el cap sota l'ala. Hauries de fer-to mirar. No pot ser que no em facis costat mai en les meves decisions. Al capdavall ens afecten a tots dos. Hauries de posar quelcom de part teva.

13-2

- Hi ha com a molt dos centenars de persones. Ja ho podem anotar a la llibreta. No ens escarrassem a contar-los un per un. No té cap sentit que perdem el temps en aquesta mena de coses. Jo tinc molta experiència comptant a ull nu. Es a dir comptant sense comptar en realitat. Tu hauries d'aprendre a fer aquesta mena de coses també, et vindria bé de tenir certes habilitats. No vull dir amb això que siguis incompetent, no m'entenguis malament. Només que saber mai no està de més.
- Hi ha més de mil. El teu ull nu està desafinat. Necessita un reajustament de quantitats amb urgència. I vull que sàpigues que jo també en sé de fer conjectures, que això d'endevinar coses que al final no es comptaran pas ho sap fer qualsevol. No cal tenir cap habilitat especial, ni experiència. És de les primeres coses que s'aprenen a la vida. Comptar a embalum, sense parar atenció a res. Hi ha un miler llarg. Pots anotar-ho a la llibreta.
- Menys facècies ara amb la meva llibreta. No es motiu de broma un instrument oficial com la llibreta. Que per cert és tan teva com meva. El cas és que penso que estàs molt equivocat, sens dubte degut a la teva manca d'experiència. Confons les desenes amb centenes, els dos centenars que hi ha amb un miler o més. Com vols que hi hagi tanta gent. Mira't bé el conjunt, relaxa't, respira fons. Així podràs enlairar-te per sobre del detall. No miris les persones individualment, sent la taca que representen, només així aconseguiràs un recompte com Déu mana, d'un parell de centenars.
- No necessito fer arts marcials per saber quantes persones hi ha aquí al davant. Sembla mentida que et puguis errar amb tan poca gent. Si estiguéssim parlant de desenes de milers o més aleshores podria comprendre que hi hagués discrepàncies. Però amb tan poca gent no hi hauria d'haver error. Jo mateix veig més de dos-cents amb els meus ulls. Em faig creus que t'equivoquis, essent tan obvi la quantitat de gent que hi ha. Fins i tot els podríem comptar per sortir de dubtes.
- De cap manera. Nosaltres som professionals. No els podem comptar. Seria una burla al sentit comú. Nosaltres hem de fer una estimació. Mai de la vida comptar. Això ho deixem per als científics i els que van en helicòpter amb el seu ordinador. Nosaltres fem estimacions. Som estadistes. Hi ha dos-cents. En aquesta part de la plaça no caben mil persones. Calcula les rajoles si vols estar més convençut. Com a molt caben dues persones per rajola. Encara que no formen un quadrilàter perfecte es pot fer una estimació.
- Què dius dues persones? Aquestes rajoles són de les grans, són de marbre. Han costat ben cares. Hi caben sis persones pel capbaix. Potser en funció d'aquesta estimació podem dir que hi ha mil cinc-centes persones. Encara havia fet curt abans.
- Ves a cal metge que et faci unes ulleres. Tens la capacitat de percepció al cul, amb perdó. Ara m'has deixat baldat. Tu hi veus sis persones a cada rajola? Em sembla que em vols prendre el número. T'estàs en fotent de mi, així de fàcil. Fins i tot et diré que crec que he sobreestimat. Hi ha cent-cinquanta. No gaires més. Ho anotaré a la llibreta.

13-3

- Les coses cada cop van pitjor. Avui he hagut de fer dues hores de cua per una barra de pa. Així no anem enlloc. El govern i els països internacionals haurien de ficar cullerada. No pot ser que visquem en aquesta carestia. Cada cop costa més de trobar les coses més indispensables. No ens podem comprar sabates, no ens podem comprar camises, no ens podem comprar mocadors. No sé com volen que ens moquem si no tenim mocadors! I les nacions estrangeres coneixen la nostra problemàtica, no fan res.
- Ells estan igual o pitjor.
- Estan molt millor que nosaltres. Tenen què menjar, no han de fer hores de cua per un pa d'ahir. No parlem de menjar un bistec. Això ho deixem per a molt més endavant. Hauran de passar una bona pila d'anys perquè ens recuperem. Les crisis són sempre funestes. I més quan són provocades per la mala gestió. Els polítics en són responsables. I on són ara? Escapats a l'estranger, a algun país perdut de mala mort on poden seguir amb els seus privilegis i tropellies. No hi ha dret que els meus fills hagin de passar gana.
- Vols dir els nostres fills.
- Vull dir el que dic. Els fills els pujo jo principalment, que sóc la que fa les hores de cua. Tu només restes assegut al sofà tot el dia. Si al menys cerquessis feina! Potser així tindríem alguna esperança. Però no en tenim ni una. Tu no fas res, ningú no fa res. El món s'enfonsa i nosaltres només podem lamentar-nos. Si tinguessis una feina. No em diguis que és impossible de tenir-ne una. Bé que hi ha gent que treballa. No tot el país és a l'atur.
- Tu també podries treballar.
- Et sembla poc tot el que faig a casa? Miracles per que les barres de pa i les poques llegums que aconseguim ens arribin per alimentar la canalla. Vaig malabarismes per posar-vos un plat a la boca. I tu tens la barra de dir-me que treballi? Què t'estàs tot el dia al sofà llegint un diari de la setmana passada? T'hauries d'alçar i sortir al carrer. Em penso que tu tens una depressió. Estàs frustrat perquè et sents un inútil. La manera de deslliurar-te d'aquest sentiment no és l'autocompassió. L'acció és la resposta. Sortir a que et doni la llum del sol. A mi m'ha donat abastament aquest matí, dues hores de cua. Quina calamitat!
- De sol en sobra.
- És clar que en sobra! Vols dir amb això que demà també i serà?
- I demà passat.
- Aleshores queda't al sofà tot el temps que vulguis. Mentre tinguis un plat a taula i bones excuses no cal que t'esforcis per res. Ja les faré jo les cues de racionament. No pateixis per res, que res no pertorbi la teva calma. Segueix amb la teva existència regalada. En mig de la crisi tu has trobat la manera de treure'n profit. Així tens motiu per no fer res. De fet ningú no fa res. El país sencer viu de la beneficència d'altres. D'ajudes que venen totes de fora. Nosaltres mateixos no sabem ara per ara produir res de res. És una situació vergonyant, i tu gratant-te la panxa al sofà com si res.

13-4

- Ja sabia jo que no podíem sortir a aquesta hora. Hi ha un embús de nassos. Mira quina corrua de cotxes abans del peatge, i els que hi ha després no sembla que avancin gaire tampoc. Això ens passa per deixar-ho tot per a darrera hora. Si haguéssim estat previsors res d'això no hauria passat. Seríem a destinació relaxant-nos. En comptes d'això ens trobem aquí mirant la matrícula del cotxe del davant com uns estaquirots. Tot per culpa teva. Tu t'has entretingut.
- Jo he fet el que havia de fer. No es pot fer tot de qualsevol manera. Després trobes coses a faltar si no les tens en compte a l'hora de fer les maletes. S'ha de primmirar fins al darrer detall, després tot són penediments si no ho fas. Tu no comprens les meves necessitats. Totes les coses que he de posar a les maletes. Tot coses indispensables, de les que no me'n puc estar. Si pogués no les posaria dins la maleta, això t'ho ben asseguro.
- A mi em fa l'efecte que perds molt de temps. Sempre fent
coses inútils, que no treuen cap a res. I tot per perdre el màxim de temps possible. Així podem fer tard a tot arreu. Sembla que si no et retardes no t'acontentes. Has de fer el que sigui per fer-te notar. A tu t'agrada que tothom ens miri quan arribem als llocs fora de temps. T'hi deleixes per arribar-hi tard. Per això inventes tantes excuses i fas tantes feines inútils que ningú no et demana.
- No em tractis injustament. Saps perfectament que no som els únics que fem tard als llocs, molta gent ho fa, i les seves parelles no reneguen d'aquesta manera. Sempre fas un gra massa, sobretot pel que fa a les meves tardances. Jo faig el que puc, i no puc fer-hi més. Si necessito coses a la maleta o agençar-me una estona més no ho puc remeiar. No voldràs que surti al carrer amb el cap com un pal de fregar? Vull fer bona impressió. Bé que t'agraden els elogis que reps pel meu motiu per part dels teus amics, oi?
- En pago un car preu. A més, que vols que diguin els meus amics, per alguna cosa són amics, no? Ara sembla que es belluguen una mica. Ens està arribant l'onada, però de seguida es tornaran a aturar. No hi ha remei al que ens està passant. Tothom volent anar al mateix lloc a la mateixa hora. Així no hi ha manera de circular. Si ens haguéssim esglaonat això no estaria passant. És clar que no podem fer aquest retret a ningú perquè nosaltres mateixos hem sortit a la pitjor hora. I tot per culpa teva, no em cansaré de repetir-ho, perquè sempre has d'allargassar les sortides fins a extrems insòlits. De veritat que necessites totes aquestes coses a la maleta? Tants vestits i tantes potingues? Per una setmana que serem fora?
- Em cal tot el que jo vulgui. A veure si ara em diràs tu el que necessito i el que no. Jo poso a la maleta tot el que em sembla convenient, al meu arbitri. No permeto que ningú no em digui el que haig de fer. Jo actuo amb sobirania. M'haguessis dit de sortir un parell d'hores abans! No ets gens previsor. Ja saps el que trigo normalment. No veig perquè no t'ho organitzes per sortir a l'hora. Si volguessis ho aconseguiries. El que passa és que no vols. Tu també trigues, i després em dones la culpa a mi, com si tu no en tinguessis també. Tothom en té de culpa, no hi ha ningú que sigui del tot innocent, tingues-ho present.