A la coberta

En Pip passejava per la coberta de la fragata. A l'horitzó les onades xiuxiuejaven un missatge indesxifrable. Calia estar alerta, en qualsevol moment les forces enemigues podien atacar, o les bales perdudes. Se sentien trets en la distància: una altra fragata havia encetat el foc, s'havia apropat massa a l'enemic. Que era informe i temible, alhora que inofensiu. En res no es podia discernir que hi hagués un enfrontament militar, en cap de les seves accions quotidianes, que eren les mateixes dels temps de pau, només que hi era la possibilitat, sempre pesant, caiguent com un pes, feixuc, sobre el cap. El crani d'una persona es podria obrir com un meló per l'impacte d'una bala de canó, prou gran i prou potent. Feia respecte de pensar-hi.

A les cabines de mes abaix en Pip esperava retrobar-se amb la seva intimitat. Compartia amb d'altres companys la cabina, eren quatre en total, com en una cel·la carcerària. Aquella era la seva condemna, haver de vagar per la coberta observant l'oritzó, amb l'esguard perdut, pensarós, sempre mirant les gavines, que volien arreplegar alguns peixos morts per l'espetec d'algun tret. Era un festí per a elles, una bacanal. Engreixaven fins que gairebé no podien volar, aleshores passaven fam, per no poder bellugar-se. Tenien la mateixa malaltia que tothom, un atipament soporífer, indescriptible. Tots els mariners es grataven la panxa. A coberta es podien fer alguns exercicis gimnàstics, però no gran cosa. Tampoc el comandament ho ordenava. Tot d'un plegat un nou espetec. Aquest més proper que els altres.

Al llunyedar s'observaven llums, febles i distants, amenaçadores igualment. Perquè corresponien a vaixells enemics, amb els canons a punt, que podien encetar les hostilitats en qualsevol moment. Tot aquell joc de fet i amagar feia regirar l'estómac. En Pip volia que tot acabés d'una vegada, que s'instaurés la pau per mitjà de la destrucció, mútua i volguda, dels dos exercits, en un acte de pietat. Però no havia de passar aviat, només duien tres setmanes de guerra. Allò podia durar una eternitat, tot una vida. Calia trobar distraccions, jugar a la botifarra, als vaixells enfonsats, mirar la televisió, navegar per la xarxa, observar les gavines. En Pip s'estimava més aquesta darrera opció.

Perquè les gavines eren filòsofes, amb els seus cossos inflats per l'excés de menjar, de tots els peixos morts pels sotracs expansius dels esclats dels canons. A elles no els afectava la guerra, podien passar mesos i seguirien atipant-se, fins a no poder volar. També hi havia els dofins, que costaven de veure, molts havien migrat de la badia, a la recerca d'oportunitats, de la pau, d'un reconeixement del seu entorn. Els que s'havien quedat havien de conviure en un mitjà hostil de collons. Les ones de ràdio, els sonars, els radars, les antenes, les emissions, els satèl·lits. Tots en contra de la seva espècia, tot un desplegament d'aparells per tal de fer la vida difícil a totes les espècies interiors.

Al fons de la badia hi vivien uns peixos horribles, amb antenes lluminoses, semblants a criatures d'un malson, mal conformades, deformes, arrossegant-se penosament pel fons i vivint de les restes podrides d'animals de la superfície, que per atzar poguessin caure al seu voltant. En Pip se'ls imaginava cardant. Era un espectacle repugnant. Cal dir però que en només en tenia notícies d'aquests éssers submarins per reportatges que havia vist alguna vegada que mirava la tele.

Bo i mirant l'horitzó era capaç de sentir tota la fredor de la coberta. No podia desempallegar-se d'aquella sensació. D'alguna manera ell era un ésser estrany, en un mont que no compartia, envoltat d'uns brètols amb aires de comandament, que l'ordenaven anar amunt i avall en un tros de ferro surador en mig del no-res d'una badia immensa. I havia de sentir la fredor del ferro, de la coberta, la de les baranes, les escales. Tot era la fredor del ferro. Potser haurien pogut fer aquella fragata de fusta, així aleshores hauria estat capaç d'escalfar-se, amb el pensament d'una llar de foc, d'una casa de muntanya, en mig de la boscúria clapejada de prats. Al seu costat l'ésser estimat, el moment seria propici per a jocs d'amor, per a cantar cançons, cremar llibres gruixuts, deixar que la llibertat s'expressés.

I no era el cas, perquè el navili no era de fusta, mes era de ferro, i ben dur. Amb un cop de pala se li podia treure una nota musical, indiferenciada, ningú no tenia en aquell tros de ferro surador idea de quines notes donaven cada part, però hi eren, com una presència, com el crit agònic d'un ferrífer immens, un animal voraç i lent, abassegant els mars amb la seva estela. En Pip considerava envejable la sort de les gavines. Morir de grasses, per l'acumulació de peixos morts, que suraven impúdicament, mostrant-se com meuques de carrer, a punt per ser devorats. Engolits per les gavines, les grasses gavines, que no tenien altra cosa a fer que volar una estona per tal d'entaular-se.

Ja se'n recordarien les gavines d'aquells mesos, quan s'haguessin de buscar la vida, en una badia deserta de peixos, recuperant-se encara dels estralls de la guerra, en la seva població, delmada per una tragèdia inútil. Pels esforços d'en Pip i de molts d'altres, per tal de preservar la seva condició, el seu tarannà, les hores a la coberta sotjant l'horitzó, per trobar-hi pistes, traces, unes llums bellugant-se amb pressa, sospitosament. De seguida caldria avisar la comandància del vaixell. Però això poques vegades passava, i si passava era una falsa alarma. Perquè allà ningú no feia un esforç per tal d'encetar una veritable guerra. Només els nervis lluitaven, i les carns amollades per la tensió, les interioritats regirades per uns estats d'enervament canviant, en els que es podia passar de la calma entorpidora a una excitació histèrica. En pocs segons.

Les gavines ignoraven aquests entrevins, coses de la guerra que només el soldat a la coberta pot observar, com a cosa del passat. Perquè els primers dies del conflicte havien estat molt durs, quan encara es pensava que podria haver batalla realment. Tothom estava convençut que haurien d'entrar en combat, que lluitaven per la seva vida, que ho sacrificaven tot al progrés de la nació, a la seva supervivència essencial. Per això hi havia tants de nervis, i qualsevol reacció de l'enemic era contestada amb immediatesa.

Però les ordres del comandament no podien ser més contradictòries. Esperar esdeveniments i mantenir la posició. Contestar el foc dissuasoriament, que en la pràctica volia dir disparar uns metres enllà de l'objectiu. El cas era que de cap de les maneres no es volia enfonsar un vaixell enemic. Hauria estat un desastre pel comandament, que esperava tancar la crisis amb un acord d'alguna mena amb els altres, sense vessament de sang. Perquè en cas d'haver-hi seria definitiu, l'anorreació de les dues potències, el final. Aquella guerra havia posat de moda un altre cop el perill nuclear, quan tothom ja s'havia avorrit de témer una destrucció del planeta, i ja ningú no tenia en compte aquesta possibilitat.

En Pip pensava en les gavines, en la seva vida regalada, en com durant uns mesos es pot gaudir de l'abundor, ignorant que s'està perdent tot, que s'està concentrant una gran catàstrofe en poques setmanes, que de seguida els efectes de la destrucció s'han de fer palesos. En Pip temia per les gavines, pel futur que els esperava, per la seva inconsciència. I a ell, que l'esperava? No ho sabia. Ningú no ho sabia. Potser aquella coberta seria el seu final. El cap esclafat contra el ferro de la barana, abatut per una bala perduda, empassat per la força de succió del vaixell endinsant-se en el fons de la badia, tocat per una canonada pesant i encertada.

El vaixell al fons del mar, aquest era el destí. I ell en mig dels crits. Corrent per una coberta vinclada, víctima de la sotsobra del seu món, que era aquell tros de ferro. Els seus companys morts, els seus superiors morts, potser tindrien temps de llençar-se al mar amb una de les barques, i sobreviure. Aquesta obsessió substituïa sovint les gavines en el magí d'en Pip. Soldat a tocar del front, al bell mig del front, el seu destí era la mort imminent. I tanmateix havia d'esperar esdeveniments, observar unes llums poca-soltes movent-se amunt i avall, jugant a fet i amagar. Intermitents. I ell havia de pensar en el significat del que veia lluny enllà, com d'altres com ell, també a la coberta, fent el seu torn de guaita.

Els altres observaven les mateixes llums, als mateixos llocs, amb la mateixa perspectiva, i de ben segur que també es desesperaven. No hi havia per menys. Si almenys hagués pogut comptar els posts d'un hipotètic terra de fusta. Però aquest tema ja estava tractat. El vaixell era de ferro, com un lingot informe, surant per forces de tensió incomprensibles, per l'esforç estrenyidor d'una immensitat d'aigua, molècules vibràtils, transmetent la seva força a les veïnes. Totes d'acord per allargar la seva agonia, en aquella coberta. Els estels inexistents.

Cal explicar que el fum dels trets i de les bengales creaven una mena de boira, afegida a les calitges naturals de la badia, que per contrast de temperatures sempre tenia una capa a on no es podia veure amb claredat. Les estrelles eren les primeres víctimes, per això no es podien veure, i aquesta distracció quedava fora de l'abast dels mariners. Les llums tampoc no es veien gens, s'havia de forçar la vista. En Pip no ho feia. Esperava esdeveniments, com li havien ordenat. No tenia però cap intenció de malmetre's els ulls amb esforços inútils.

Quan escampava la boira, ocasionalment, si que se'n veien d'estels, per la nit, a les llargues guàrdies. En Pip no tenia cap interès en mirar-se-les. Li ofenien, amb la seva quietud, variades i estàtiques, com membres d'un clan nombrós i ben avingut. Era un espectacle trist per a ell. No les volia mirar. S'estimava més sentir els crits de les gavines, atipant-se sempre, o sentir el xipolleig d'un animal que t
reia el cap entre les onades per poder respirar. L'espectacle del cel li era del tot indiferent, llunyà al seu estat d'ànim. No volia vincular-se amb uns cossos celests que li podrien fer molt de mal. En Pip era del tot conscient. No volia lligams externs, que el poguessin transportar a un món diferent de la coberta, li feia por haver de tornar, i trobar-se amb el que l'envoltava. La fortor de les cordes amuntegades, mig podrides, la misèria de la seva existència. El dolor de les víctimes innocents, els càrrecs de consciència.

Sentia que un futur millor l'havia d'esperar. Era un sentiment imprecís, de justícia necessària, merescuda. Ell havia de canviar, havia de deixar de ser un peó, una peça substituïble d'una maquinària per esdevenir una veritable individualitat. Per sobre de les contingències de segon ordre. Ell només havia d'esperar l'oportunitat, deixar-se endur pels esdeveniments, esperar-los. En un moment o un altre l'atzar li havia de picar l'espatlla, i conduir-lo a la seva destinació. Allà on podria romandre.

Però res no roman. No hi ha esperança en poder restar per sempre. La peonada és permanent, l'oportunitat només un miratge, una esgarrifança que dura un instant, i a partir del qual només és pot esperar un retorn a l'estat original. Perquè els que hi viuen lluny de la contingència i romanen ja hi són, i no volen cedir la seva càtedra. No volen que els treguin de la seva comoditat. La seva sort només podria ser la de les gavines, el dia en que algú decidís que podia atipar-se de peixos, i engreixar fins que les ales pesants ja no poguessin volar. Seria només per unes setmanes. Podria tastar la victòria, endormir-se amb imatges tèbies, i despertar un instant després. Amb tot el peix al ventre, i res al mar.

La coberta era una companya ingrata. Només li tornava fredor, i mals sentiments. El feia sentir com una merda. Es veia a si mateix amb forma cilíndrica, acabat en punta, recargolant-se i fent pudor. Això era el que pensaven d'ell els seus superiors, tot el món, els ciutadans a terra ferma, queixosos per les incomoditats, pel disconfort resultant de l'estat d'excepció, pels sacrificis del dia a dia. La coberta no era una bona amiga, no era una espatlla on ajaçar-se, era un enemic, una munió de peces de ferro conxorxades per la seva infelicitat, per fer-li sentir la solitud, per allunyar-lo de tot el que li era agradable.

La coberta i les gavines, dos enemics declarats, la felicitat futura sacrificada, el temps perdut en disquisicions al respecte del sentit d'una existència que no es domina, de la que no es té la propietat. Per això no calia amoïnar-se. Només seguir respirant, i mirant l'horitzó, a l'espera de trobar la bala definitiva, o potser un moment de pau, uns instants de lucidesa, una resposta a la gran pregunta, un perquè de tot plegat.