A fora és glaç

És la inèrcia la que la duu per aquelles vies que coneix tan bé, i, no obstant això, avui no s'hi assemblen a les de fa uns dies. Duu l’esguard fix endavant, les finestres abaixades, la ràdio silenciada, els llavis estrets, la por encapsulada, la raó sota arrest. Observa. No n'hi ha cap. Ni una. I nota la pressió. És la por que batega demanant llibertat. No!, es crida en silenci. Qualsevol nit seria més sonora que el dia d'avui.
I no se n'adona, però ja ha arribat a la carretera principal, ampla i llarga com un dia sense pa i avui disfressada d'una insòlita infinitud d'asfalt. I allà, lluny, molt lluny, s'albira un altre vehicle i voldria atrapar-lo, buscar-li els ulls, compartir aquesta angoixa. Però no, no l'atraparà mai.
I semblava que no, però si, ja és a lloc i atura el motor. Baixa del cotxe i es petrifica davant del silenci ensordidor i la desperta el trontoll del cor.
I, aleshores, les cames l’apropen i les sirenes l’activen. Obre la porta.
I tothom corre i una llitera aquí i una allà. I un que plora i un que li costa respirar i un que respira de nou. I ja no hi ha especialitats, només ànimes provant de salvar-ne d'altres. I és que aquí hi troba les que manquen a fora. I altre cop corredisses i ella també corre i els peus li van sols. I agafa la bata i la corda de camí. I la por encara està encapsulada i és que aquí s’hi troba com a casa i s'hi trobarà mentre el valor condueixi el cos, no la raó. I és que el temps aquí dins s'evapora mentre fora és glaç. I és que és març.