Cercador
A ella no li agrada que li claven mà
Un relat de: Guillauchi- Compartir:
Em sentia buida. D'aquells buits que semblen estar plens però realment manquen d'un espai on encara cap alguna cosa. Aquells espais que semblen menuts, sense importància, paradògicament existents però realment creats per nosaltres.
En efecte, em falta aquell fragment que de vegades no té una forma exacta, altres és redó, altres quadrat, amb forma de mitja lluna... He d'admetre que sóc afortunada per viure on visc, perquè ací els meus buits són ocasionals y accidentals, però en altres llocs són rutinaris. Em plene, em buide, em torne a plenar... fins que en ocasions, des d'ací dins puc sentir una falta de coordinació entre la percepció del cervell a la que estic connectada que em consumeix dia a dia.
Potser siga estrany açò que dic, també perquè no estic acostumada a contar les meues dolences, les meues insatisfaccions, la demanda d'aquella minúscula gota que em fa arribar a l'èxtasi, a l'orgasme. Però hui ho conte, hui n'estic farta.
Tinc un buit, triangular en aquest cas, i a mi m'ha arribat la informació de què hauria d'haver assumit un triangle de l'exterior de la seua mida per suplir-lo. Fins que algú me'l va treure, i llavors em vaig quedar buida (bé, realment quasi plena a falta d'un triangle), però substancialment buida. Amb un triangle que semblava un abisme... I no és la primera vegada que falla aquesta connexió. Sol aribar-me l'avís de que el meu buit serà plenat per un cercle complet, per una circumferència, "M'és igual el tamany!", només m'importa que allò que em diuen siga veritat, o sinó preferisc que no m'ho diguen!
Però el cas és que no es pot predir el moment en que tot falla, el moment en el que jo havia assumit que anava a emplenar el meu èter interior amb una circumferència de tamany X, (que podria ser de tamany X al quadrat) però m'han dit que serà X. I vull que siga X i no X al quadrat!
I li treuen un triangle, i em molesta moltíssim, em refot! I sé que al meu amo encara li fa més ràbia, i que sent ganes d'assassinar a qui m'ha privat d'aquell fragment!
Però hui parle, hui n'estic farta de que em quede a mitges per culpa d'aquell que sempre em deixa a mi penjada i trista. Aquell que no em compren a mi, ací dins, convertida en una sensació del primer món, que no pot suportar que sempre vinguen a demanar-li aquell troç de pizza al meu amo, aquell troç que em faria plenar-me per complet. I desaparèixer.
En efecte, em falta aquell fragment que de vegades no té una forma exacta, altres és redó, altres quadrat, amb forma de mitja lluna... He d'admetre que sóc afortunada per viure on visc, perquè ací els meus buits són ocasionals y accidentals, però en altres llocs són rutinaris. Em plene, em buide, em torne a plenar... fins que en ocasions, des d'ací dins puc sentir una falta de coordinació entre la percepció del cervell a la que estic connectada que em consumeix dia a dia.
Potser siga estrany açò que dic, també perquè no estic acostumada a contar les meues dolences, les meues insatisfaccions, la demanda d'aquella minúscula gota que em fa arribar a l'èxtasi, a l'orgasme. Però hui ho conte, hui n'estic farta.
Tinc un buit, triangular en aquest cas, i a mi m'ha arribat la informació de què hauria d'haver assumit un triangle de l'exterior de la seua mida per suplir-lo. Fins que algú me'l va treure, i llavors em vaig quedar buida (bé, realment quasi plena a falta d'un triangle), però substancialment buida. Amb un triangle que semblava un abisme... I no és la primera vegada que falla aquesta connexió. Sol aribar-me l'avís de que el meu buit serà plenat per un cercle complet, per una circumferència, "M'és igual el tamany!", només m'importa que allò que em diuen siga veritat, o sinó preferisc que no m'ho diguen!
Però el cas és que no es pot predir el moment en que tot falla, el moment en el que jo havia assumit que anava a emplenar el meu èter interior amb una circumferència de tamany X, (que podria ser de tamany X al quadrat) però m'han dit que serà X. I vull que siga X i no X al quadrat!
I li treuen un triangle, i em molesta moltíssim, em refot! I sé que al meu amo encara li fa més ràbia, i que sent ganes d'assassinar a qui m'ha privat d'aquell fragment!
Però hui parle, hui n'estic farta de que em quede a mitges per culpa d'aquell que sempre em deixa a mi penjada i trista. Aquell que no em compren a mi, ací dins, convertida en una sensació del primer món, que no pot suportar que sempre vinguen a demanar-li aquell troç de pizza al meu amo, aquell troç que em faria plenar-me per complet. I desaparèixer.