A dins

"Sou uns fills de puta". "Què dius ara? Nosaltres? No home no, estem aquí per ajudar-te". "Sou uns fills de puta". "T'estàs posant reiteratiu, em penso que haurem de prendre mesures, has de tornar a la lògica". "La lògica de la teva mare, la meuca". "Aquestes no són maneres de tractar el personal, no trobes, estem aquí per ajudar-te". "T'estàs repetint, ets un desgraciat, un quinta-columnista, només serveixes el poder, amb les teves armes, i sense tenir preparació, no pots comprendre que ets un opressor, ni tan sols ho saps, et creus que ajudes, que fas el bé, i ets un malfactor, un malparit i un fill de ta mare, la meuca". L'infermer s'abalançà sobre l'intern replicaire i un cop el tingué immobilitzat, amb algunes claus marcials que havia aprés en la seva formació posterior als estudis universitaris, i li va tapar la boca amb les seves mans pudentes, ja que era conegut que no se les rentava mai, ni després de pixar. L'intern, la víctima, el patidor, no podia ni queixar-se.

"Et deixo anar al boca si no ens insultes més". L'intern, la víctima, l'assetjat, l'ignorat, el menyspreat, no podia contestar, així que va fer uns sons guturals que l'infermer, el fill de puta, el torturador, l'opressor, va interpretar com un senyal d'aprovació. Li va treure la mà pudenta de la boca. "Fill de ta mare, malparit, torturador! Això és una merda". "Tu no ets conscient de la teva malaltia", va dir un metge que passava per allà, i que va afegir-se a l'infermer en la seva tasca d'oprimir i anul·lar el patidor, pacient, reclús, persona sense drets ni defensa. "Tu sí que no ets conscient de res. De què he de ser conscient? De la merda que m'envolta, del sou de merda quem paguen per passar hores al centre de treball, de la meva manca d'ereccions, d'estar a la mercè de malparits pocapenes com tu, de no tenir futur, de no tenir ni tan sols passat, d'oblidar-me de les coses més immediates? De què he de tenir consciència malparit?". "Has de prendre la medicació, si no vols tornar aquí, sembla que t'agradi". "Només a una ment malalta com la teva li pot semblar que m'agradi estar aquí a terra tenallat per aquest Chuck Norris (popular actor de pel·lícules de lluita oriental) de segona. Només a un fill de puta se li pot ocórrer fer aquesta mena de bromes, només perquè la maturranga de la teva mare et va ensenyar ja de ben petit que te la podies fotre és que t'has convertit en la persona que és, per dir alguna cosa de tu, perquè veus que jo no et nego la condició humana". "Has d'actuar amb lògica, si et diem quet prenguis els medicaments és per alguna cosa, no trobes?".

"Els medicaments se'ls prendrà el teu pare, el marica aquell que et va adoptar i que es depilava el cul davant dels teus nassos, i del que vas aprendre que donar pel sac és el millor que hi ha a la vida". "Però la medicació és bona per tu, la necessites". "Ves a la merda". Uns moments de silenci, l'infermer ja cansat de la postura va amollar la seva presa sobre el perseguit, el menyspreat, el vilipendiat, el pacient, l'intern, l'ingrés. "A tu el que et passa", digué el metge, "és que vius en una roda de frustració-agressió, de la que no saps sortir, els medicaments no obstant et poden ajudar, i fer de tu una persona millor, una persona almenys". "Sou uns fills de puta, i no podeu fer-hi res, a la merda les vostres pastilles, vull un altre ingrés". El sofert, l'assentidor, el reprimit, el sedat, digué això cantussejant. El metge ho interpretà de seguida com una reacció delirant a una realitat peluda. "Tu el que et passa és que no acceptes la realitat". "Quina realitat malparit? La realitat que tu pel sol fet d'haver llepat culs i haver-te deixat la jovenesa davant d'un llibre estudiant coses que no et serveixen per a res has de manar-me i dir-me el que de fer amb la meva vida, sense tenir en compte les meves opinions? No m'oprimeixis, deixa'm anar d'una vegada malparit". "A veure si t'hauré d'aplicar mesures severes de contenció. Ja saps el que passa, o potser t'hauré d'iniciar un tractament de convulsió induïda per descàrrega elèctrica, ja saps el que és això, oi?". "Em cou el cul, que em puc gratar?"

"Sí, sí, ara et pica el cul, sí, és clar, no pensis que et funcionarà aquesta estratègia, aquí n'hem vistes de tots colors. El cul, ja!". "Què em cou de veritat, perquè no me'l grates tu? Amb la mà lliure quet queda?". "Ja te dit que no és el moment, després quan estiguis més tranquil·let te'l grates tu mateix, que per això tens mans. No et podia picar el cul abans, quan estaves insultant-nos, aleshores no et picava? Ara sí quet pica, curiós, no trobes? Quan ningú no t'agafava llavors no hi havia picor, i ara que ets a terra immobilitzat et ve el picor, sorprenent, no és cert? Trobo que tot plegat és una mera excusa. A tu no et pica res de res". "Sí em pica el cul i em vull rascar, deixa'm anar ara mateix, tros de foca culturista, que coi et penses que ets? Em fas pena". "Doncs a mi em fas pena tu, aquí tancat, per no prendre les medecines, per no fer cas del quet diuen la família i els especialistes, per no sotmetre't a unes quantes normes". "A la merda les normes. Jo faig amb la meva vida i amb la meva salut el que em surt dels collons, ho has entès, dels collons. T'ho repeteixo per si no ho has escoltat amb claredat, que de vegades et passa que ets curt d'oïda. I faig el que em dona la reial gana, perquè la meva llibertat no la podeu matar amb les vostres patètiques pastilles. No serveixen per a res. Adoreu els déus equivocats, el déu pastilla i el déu internament involuntari. Us penseu que són éssers superiors, i són una merda de compostos químics que no serveixen per a res, i que només atordeixen. Si voleu acabar amb mi feu-ho d'una vegada, però no em vinguis amb collonades. Les pastilles te les pots ficar pel cul si et ve de gust. Tal volta deixis de ser una animal amb el que no es poden parlar cinc paraules sense rebre un menyspreu". El internat, l'ultratjat, el sotmès per la força, el sodomitzat en la seva dignitat, el reu, el condemnat, el no-comptes-per-res, el posa't-hi-fulles, l'intern en definitiva. Tenia ja els ulls plorosos per la picor al cul. Era una pruïja insistent, d'aquelles que fan mal, que fan marejar. I no es podia gratar, perquè tenia l'orangutan a sobre amb una presa que li havia fet amb un sol braç, mentre que amb l'altre lliure es gratava compulsivament el nas i el front. L'infermer, el botxí, l'escorxador, el maltractador, l'agressiu, el malparit, el fill-de-sa-mare-la-meuca-maturranga-bacona-barjaula que el va criar dient-li que podia arribar al capdamunt si se sacrificava prou, o aquest era el metge? En fi, que l'infermer-carallot-estovador el va deixar anar finalment. La conversa anava per llarg, i la postura era incòmoda, per a ell, car l'importava un colló la incomoditat major de la seva víctima. El pacient, intern, medicalitzat, darrer-esglaó-de-la-cadena, pitjor-que-la-merda, putejat i emprenyat s'aixecà molt dignament. I primerament va fer botifarra amb el dit del mig estès primerament a l'infermer i tot seguit al metge, i aleshores es posà les mans als collons i feu gest d'estrènyer-se'ls. Després començà a gratar-se el cul.

"Així que era més important fer aquests gestos impropis que gratar-te el cul. Em penso que se t'ha oblidat per uns moments la teva excusa perquè et deixés anar. Som massa bons en el fons, ens creiem les vostres excuses inventades per tal d'obtenir petits avantatges que no mereixeu, i després ens preneu el pel. No pot ser, això no pot ser, hauríem de ser més durs".

"Quan surti d'aquí no em prendré aquesta tifa de vaca de pastilles que em voleu donar, no fan per mi. Sou tan ximples que les idolatreu, que us penseu que són déus, les vostres divinitats, la joia de la corona, la cosa més collonuda i ben parida que heu inventat els psiquiatres o els que estudien al laboratori els vostres temes. Les teniu tan al capdamunt de tot que les poseu abans que les persones. Però us equivoqueu, perquè si la persona no pren la pastilla no és per culpa de la persona, sinó de la pastilla, o si més no no ho és sempre, i us diré que ni tan sols en la major part de casos. Perquè si la persona i la pastilla no s'avenen és perquè la pastilla és inútil. I encara que no us ho cregueu no es tracta de trobar una altra pastilla, o una combinació de les mateixes, perquè hi ha persones per a les que no hi ha cap píndola ni combinació de les mateixes. I sou uns fills de puta".

"San tornem-hi. Què te dit abans d'insultar, a veure si t'hauré de contenir un altre cop". "Pots posar-me la teva mà pudenta sota el nas tantes vegades com vulguis, però tingues pressent que en alguna et podré mossegar un dit, i ho faré amb força. Perquè tu tens el poder ara, però quan jo tingui la llibertat i el meu poder, i els meus drets em siguin retornats, i no sigui ja una merda, aleshores et mossegaré amb tota la força, i potser et faig mal. I aleshores tot seran lamentacions. No menyspreïs el meu poder. Fill de puta". "Què te dit abans, no ho tornis a repetir". "T'ho diré d'una altra manera a veure si ho entens millor. Mira, la teva mare s'anava amb homes al llit per tenir-hi comerç sexual a canvi d'un pagament en metàl·lic. Així t'agrada més?". "No m'agrada res del que estàs dient. Mira, si tens problemes els pots parlar amb els teus companys. No ens importa. Això és com la gossera, si els gossos que hi ha a la mateixa gàbia es volen donar pel cul o es volen mossegar els uns als altres tant se'ns en fot. Parla amb els teus companys, dels teus problemes, a nosaltres no ens vinguis a marejar amb ximpleries que no ens interessen. I et recomano que et prenguis els comprimits quan surtis, perquè et faran bé. És impossible que a tu no et funcionin les pastilles, que val a dir que són una meravella, i realment una de les coses millor parides dels darrers temps, i que han operat una meravellosa i encomiable transformació en el món del nostre ram, que funcionava tan malament abans. Com pots dir que la solució de tots els problemes pot ser-ne l'origen
d'algun. Això és que tu no t'adaptes, que vols mantenir la teva rebel·lia, que no acceptes la teva afecció, que no ets conscient. Si ho fossin et prendries les pastilles i series feliç, i tot estaria solucionat".

"Te les pots ficar pel cul les píndoles. A mi no em serveixen, potser no ho entens, i a d'altres tampoc no els serveixen. No són el que tu et penses, ni les pots repartir com si fossin caramels, el problema que s'us ve a sobre és d'una magnitud que no podeu comprendre, esteu creant addictes, una generació drogodependent, una catàstrofe. Però callo, perquè ja conversem i amb vosaltres no hi ha diàleg possible, i hi ha temes més importants". "Més importants que la medicació, no se m'acudeix cap". "Doncs a mi sí, que sou uns fills de puta, per exemple, que et sembla, vols una altra sessió d'arts marcials?". Dit això la víctima, l'atropellat, l'injuriat, l'escarnit, el menyspreat engegà a córrer. L'infermer li anà al darrera. La presa corria que se les pelava, però a meitat de passadís es trobà amb un altre infermer que l'estava esperant. Ja n'hi havia quinze a la mateixa planta, quinze persones contra un, la força de la massa, la canilla de llops encerclant la seva presa, el pobre infeliç no tenia res a fer. L'infermer que el va interceptar va tenir prou cura que en caure l'infeliç quedés a sota, per tal de no fer-se mal ell i que tot el cop se l'endugués la presa. Els altres confinats a una reclusió indigna havien d'assistir a l'espectacle de l'abús de poder. El sentien en la seva pròpia pell, per bé que no n'eren víctimes directes. Però els feia patir, pel que representava.

Un cop el tingué a terra, quatre altres infermers, altius i menyspreadors, s'hi afegiren. En total hi havia cinc retenint-lo a terra, i una rotllana amb els altres déu per si la cosa sortia de mare o es descontrolava. Però què es podia descontrolar amb cinc persones a sobre del pobre infeliç, agafant-lo per on els hi venia més a mà?. Un dels infermers duia una mena de morrió que era una corretja amb una bola de goma que es ficava a la boca. Li aplicà. Sense contemplacions. Ja havien escoltat prou les opinions d'aquell que consideraven un eixelebrat, un reincident, recalcitrant, un inadaptat, que no podia emmotllar-se a la deessa medicació, i seguir el seu ritus. Un heretge que havia de pagar per la seva irreverència.

Una de les companyes del dissortat, el capturat, el masegat, el copejat, volia una tovallola per anar a la dutxa, li demanà a una infermera que era a la rotllana de deu que envoltava l'immobilització. "Ara no puc, que no ho veus?", li digué.

I així seguien les coses, i seguiren durant molt de temps. Però un dia les coses sortiren realment de mare. Algú s'havia adonat que fet i fet aquell hospital era una presó, i a poc a poc havien enviat gent més i més perillosos, amb delictes de veritat acusant-los, amb motius, que poden ser discutibles igualment, però motius al capdavall, per estar tancats. Al final s'hi barrejava de tot. L'aquiescència del personal torturador i opressor en fer d'aquell hospital una mena de presó els havia pagat factura. Finalment hi hagué un motí, com en qualsevol penitenciaria, els primers a pagar-ho foren alguns dels infermers, els més violents, després els metges, que també reberen el que els hi pertocava, alguns perderen la vida. Després els interns aconseguiren obrir les portes de ferro, a patacades, amb taules de la sala d'esbarjo i reixats arrencats de les finestres. Tots fugiren, l'aire fresc del carrer era una benedicció. El centre va haver de tancar. I ningú, dels hipòcrites culpables d'aquella situació, no podia explicar-se com allò havia arribat a passar.