A cops de paella

En Vicenç Arnau agafà la paella i sortí al carrer. No era persona de grans bogeries, arrauxat en excés. El seu tarannà segons tothom era tranquil i bonifaci. Sinó que ja no podia més. Havia de reivindicar-se d'alguna manera. Sortir al carrer amb una paella a la mà era una opció com qualsevol altre.

De primer els que ja hi eren al carrer se'l miraven fent veure que no miraven en realitat, de cua d'ull. Després deixaven de mirar-lo. En Vicenç Arnau no s'estava fent notar gaire, perquè no atreia les mirades dels altres. En un món normal, poblat per individus normals i sans, algú li hagués preguntat que coi feia passejant-se amb una paella a la mà. Tothom que el mirava pensava i es demanava que hi feia amb una paella a la mà, però ningú no deia res.

En forma d'experiment sociològic improvisat, en Vicenç Arnau s'adonava que no vivia envoltat de persones normals i sanes. Amb la paella provava de caçar mosques, com si les pogués matar amb un cop dreter. Les mosques no hi eren, i si hi haguessin estat no les haguera matat perquè la paella no era un matamosques. En Vicenç Arnau havia sortit al carrer amb un objecte i el feia servir fora de la seva funcionalitat socialment adaptada.

Raó suficient. Per a alguns el seu comportament era ni més ni menys que antisocial, perquè el que duia a la mà era una paella i no un matamosques. Tan simple com això. Potser alguns pensaven que en comptes de provar de matar els insectes invisibles potser li vindria la fal·lera de copejar els caps dels seus conciutadans. No havia passat, en Vicenç Arnau només feia servir la paella per foragitar unes mosques inexistents, però la sospita hi era.

Alguns dels que se'l miraven temien per la seva vida. Que algú fes servir un objecte que té una funció per a una funció diferent per a la qual no serveix els pertorbava, ho trobaven insuportable, no ho podien admetre. Algú pensava en trucar la policia. Unes veïnes que prenien el cafè amb llet a una terrassa ben guarnida de plantes sense especificar, consideraven que en Vicenç Arnau era un veritable perill, i un atac a la convivència.

En Vicenç Arnau no feia res particularment dolent, cap acció punible, les paelles no eren il·legals, i enlloc no hi era consignat que una paella s'hagués de fer servir només per fregir, però d'alguna manera en Vicenç Arnau pertorbava la pau ciutadana. Les veïnes ho tenien clar, calia trucar la policia.

Benauradament per en Vicenç Arnau la policia no feu cap cas de la trucada d'alerta. Fins i tot a les veïnes els hi semblà que qui contestava el telèfon a la comissaria se'n fotia de tot plegat. Li va dir a les veïnes que quan hi hagués alguna patrulla desocupada veurien el que s'hi podia fer, amb una entonació que donava a entendre que la tal patrulla mai no estaria desocupada, per la escassa importància dels fets en si.

Al capdavall la paella era propietat d'en Vicenç Arnau, i podia fer amb ella el que li vingués de gust. No li havien donat cap manual d'instruccions en comprar-la, ni ningú li havia especificat clarament que aquell objecte només podia tenir un ús concret, circumscrit a les dimensions de la cuina, la paella no tenia perquè ser esclava de la seva funcionalitat. D'alguna manera en Vicenç Arnau havia pres la paella com a objecte de companyia, i la treia a passejar.

És clar que les persones que coocupaven el carrer juntament amb ell no eren del mateix parer. Unes jovenetes somreien descaradament. Potser elles es pensaven que en Vicenç Arnau no s'adonava de la seva hilaritat, però sí que s'adonava, n'era plenament conscient. No feia esment emperò, les jovenetes podien riure tant com volguessin, ell havia tingut la pensada de sortir al carrer amb una paella a la mà i ningú no el faria fer enrera.

Les jovenetes ja no hi eren. En Vicenç Arnau s'assegué a l'escaló d'un portal. Esperava que ningú no volgués sortir ni entrar. Mirà la paella escrutinador. Era rodona amb mànec, era una paella. No tenia gaire cosa a mirar, era com qualsevol altra paella moderna, de material antiadherent, negra i platejada per la base, amb restes d'oli cremat i perfum a refregit. Segurament no tenia ganes de caminar més. El seu cervell s'havia centrar automàticament en l'observació de la paella perquè les seves cames secretament l'havien informat que no volien bellugar-se més. En Vicenç Arnau fou conscient de la seva fatiga temporal.

Però la vida segueix, amb cansament o sense. Encara que les cames no responguis hom ha de fer el cor valent i sobreposar-se. El carrer l'esperava, i allà assegut amb la paella a la mà semblava un ximple. Havia de caminar per semblar una altra cosa, potser boig o despistat, però no ximple. En Vicenç Arnau volia fugir fos com fos de la categoria de ximple. Ell no era un ximple. S'ho repetia mentalment tot assegut a l'escaló del portal. Algú s'aproximava i el mirava intensament.

Era un veí que volia entrar a l'edifici a l'escaló de la porta del qual ell era assegut. Feu un bot i es posà dempeus. I sortí esperitat d'allà. De sobte el portal havia esdevingut un lloc claustrofòbic, les amenaces eren pertot, havia de fugir o l'esperava una mort segura. Les seves hormones així ho pensaven, tornà a caçar mosques invisibles amb la seva paella.

El carrer era prou ample, i la glacera de petroli al bell mig hostatjava el seguici d'automòbils avorrits que esperaven el semàfor. La llumeta canvià de color i totes les màquines eixorivides pel pedal seguiren els seus camins. A alguna banda hi devien anar, pensà en Vicenç Arnau, i d'alguna banda havien de venir. Transitar potser era la única realitat. Les mosques invisibles donaven guerra, no es deixaven enxampar amb facilitat.

En Vicenç Arnau passà per davant una unitat d'urgències mèdiques. Es tractava d'un vehicle medicalitzat i quirofanitzat ocupat per tres persones, que s'escarrassaven a salvar la vida a qualque ciutadà amb problemes que restava ajagut a la vorera mentre els tres professionals li practicaven exercicis de reanimació o cures d'urgència. Això no tenia res a veure amb la paella, només que en Vicenç Arnau deixà de pensar-hi en ella uns moments.

La visió de la desgràcia li va fer perdre de vista durant uns moments la seva il·lusió. Però no estava desapareguda del tot, ni s'havia esvaït. Només deixava el lloc a un esdeveniment exterior atractor de l'atenció, però de poca durada. Després en Vicenç Arnau tornà a brandar la paella i a matar mosques inexistents. Les mosques no morien, i cada cop eren més, no podia amb totes, aterraven als seus braços i al seu coll. Algunes es ficaren per entremig dels seus cabells.

En Vicenç Arnau no podia permetre que unes mosques s'instal·lessin al seu cap, per la part de fora, i hi deixessin ous i porqueria. Havia de fer alguna cosa. Ja s'havia donat un cop amb la paella al mig del cap quan s'adonà que les mosques en realitat no existien, i que de fet no eren cap amenaça real.

El cop ja se l'havia donat, però. Potser li sortiria un nyanyo. Per uns instants sentí una sensació d'abandó, de mort, de desempar. Allò havia estat com la visió de l'ambulància, un xoc amb la realitat. S'havia deixat endur per la convicció que la paella era un matamosques i que hi havia mosques veritables. Havia perdut la noció que tot plegat no era sinó una manera de cridar l'atenció i d'estar entretingut. Havia arribat a creure que realment tenia mosques al cap, i que la paella era la solució.

Un error que havia de pagar amb un cert mal al cap. Provà de desconcentrar-se, de deixar de pensar en la coïssor residual que seguia el cop autoinflingit. A poc a poc el dolor s'esvaí. Podia tornar al seu entreteniment. Ara bellugava la paella com saludant, mentre torçava el coll tot tombant el cap cap a enrera. Se sentia molt desgraciat, amb ganes de plorar.

Perquè la vida que li havia tocat viure l'havia conduït a sortir al carrer un dia qualsevol amb una paella a la mà pensant-se que era un matamosques. La realitat sovint se li escapava, no podia arribar a comprendre-la, i era aleshores que la defugia. Si no la podia copsar tampoc no tenia perquè viure-la, i eixir paella en mà espantant mosques invisibles era legítim i ningú no hi podia dir res, ni fer cap objecció o comentari.

Al fons del carrer, a prop de la cantonada, es perfilava la figura inequívoca d'un agent de l'autoritat. Ningú portava ja barret, tret de molts pocs, i menys gorra de policia, amb la seva forma característica. En apropar-se en Vicenç Arnau s'adonà que no anava errat. Però en apropar-se encara més s'adonà que la seva apreciació no era del tot correcta. Es tractava d'una parella de vigilants d'aparcament, per tant d'autoritat ben poca.

Potser li preguntarien que feia amb una paella a la mà tot remenant-la per l'aire a la percaça d'unes mosques inexistents. Res de tot plegat, passaren al seu costat mirant al terra un i als núvols el seu company o companya. En Vicenç Arnau se sentí apropositament ignorat, com si fos invisible, com si estigués en el mateix plànol de realitat que les mosques. No ho podia permetre de cap manera, feu un xiscle a la paella. Els vigilants ni s'immutaren, impertèrrits seguiren el seu camí ara mirant amb interès simulat els cotxes a tocar de la voravia.

Potser havia arribat el moment de tornar-se'n. Era evident que sortir amb una paella al carrer per tal de fer-la sevir de matamosques amb uns insectes voladors indetectables no era prou estrafolari com per a cridar l'atenció de ningú. De fet potser s'ho havia estat imaginant que el miraven, quan en realitat no li feien cap esment. Sentia ganes de tornar a casa seva quan abans millor.

El camí de tornada se li feu llarg. Havia caminat una bona estona, sempre allunyant-se de la seva llar, i ara tornar-hi per necessitat i consciència li costava. Cada carrer se li feia una eternitat. No sabia que fer amb la paella, volia desfer-se'n. Desprès hi pensà, a mig camí de tornada. Li havia costat calerons i per altra banda la consciència que havia pres de fer el ridícul no s'aplicava a la paella en si mateixa, sinó al fet de fer-la servir de matamosques, i ja no li donava aquest ús.

Així que deixà de preocupar-se. De tota manera observà que tot i que menys encara el miraven. Qualsevol persona que anés pel carrer amb un objecte que no fos una bossa, un objecte visible i fora de lloc, pertanyent a l'interior de la casa, era observat pels altres, com si aprofitessin l'ocasió de tafanejar en les vides alienes, de comprovar com eren les paelles dels altres i com n'estaven de brutes.

En Vicenç Arnau tornà de seguida a casa seva. Al capdavall el seu vagareig per la ciutat no havia durat tant. No era tan lluny de casa com es pensava, i la paella no era una font de ridícul tan gran. Un cop a dins anà directament a la cuina, i endreçà la paella al seu lloc. Després medità una estona en el que havia passat. No era greu i no havia acabat internat enlloc, fins i tot ho podia tornar a repetir, amb un altre objecte. Potser podria comprar un matamosques, i fregir-hi al damunt unes salsitxes invisibles, i passejar-se pel carrer tot fent-ho, observant la reacció que això podia provocar, si és que en provocava alguna en definitiva.