1

Es lleva a les vuit, sola, amb la llum empipadora que entra per la finestra. Al mateix moment que la llum li arriba als ulls, també li arriba l’estranya sensació de llevar-se amb el llit buit. Coneixedora que qui l’acompanyava no hi havia dormit, havia preferit el sofà.

Mandrejant s’incorpora mica en mica. Un calfred li recorre el cos quan el peu esquerra toca la fredor del terra. Tot i que li desagradi, la fred l’ajuda a treure’s la mandra i moure’s més ràpid cap a la cuina.

La sensació de soledat que havia dormit amb ella al llit, la segueix pel passadís. No se’n desempallega per més que obri les portes buscant-lo pel pis.
Després de comprovar que no hi ha ningú pel pis, enfila cap al lavabo per dutxar-se. L’aigua calenta cau sobre el cos nu, sol. Per més que vol no pot evitar pensar en la nit anterior. En la discussió, absurda, però que havia provocat que dormís i es llevés sola.

Va compaginant l’eixugar-se els cabells amb el preparar el cafè. Mentre fuma la cigarreta i beu el cafè es queda observant els talls de vidre que hi ha escampats pel terra del menjador. És l’únic moment que no pensa, que no sent l’enyorança. Només observa. Els talls de vidre que fins la nit anterior eren els gots que duien quan van discutir.

Sense gana, esmorza el primer que troba per la nevera. Altres dies s’hagués assegut a la taula amb ell i haguessin esmorzat junts mentre miraven les notícies. Aquest matí ni ell ni tele, ella sola, dreta a la cuina.

Per poques ganes que té, s’ha de pagar un lloguer i es disposa a vestir-se per anar a treballar i llavors consumir la tarda en una aula de la universitat.
Va fen el vol pels carrers del casc antic. Mentre hi passeja va recordant els vols matinals passejant el gos. Avui el camí de la feina no és cap conversa amb ningú, és un diàleg entre ella i els records que li provoca l’enyorança, del gos, d’ell. Avui va sola.

Passen les hores, el matí deixa pas a un dinar que no varia molt de l’esmorzar. Un àpat lleuger, massa lleuger. Durant la tardà el panorama no varia.
És incapaç de estar pendent de les explicacions del professor. Al cap només hi té especulacions. Es pregunta si el sopar serà com el dinar, igual de solitari. Es pregunta si hi serà, si tornarà a dormir sola o no. Es pregunta com pot ser que dorm pitjor si té més espai, només pot ser causa de la manca d’escalfor, del braç que l’abraça i la reconforta. Potser millor no anar a la següent classe. Abans d’acabar menjada pels dubtes torna a casa a esbrinar-ho.
Pel camí passa pel colmado, agafa un parell de cerveses d’importació. D’aquelles rares que intentaran que sigui un sopar més distès que l’anterior. Unes cerveses per ajudar a oblidar.

En arribar al portal li entren aquelles pessigolles dels nervis. No sap si hi serà o no. Tornen els dubtes. Posa la clau. Soparà sola? Gira la clau. Dormirà sola? Obre la porta.

Res.

El pis es manté igual que com l’havia deixat al matí. Igual de buit. Llavors, moixa, avança cap al llit. Abans però deixa les cerveses a la cuina. Està xafada, no tan per que no hi sigui, sinó perquè sap que demà es llevarà amb la mateixa enyorança, amb la mateixa fred als peus i el mateix esmorzar sense acompanyant.

Capcota, va a buscar una de les cerveses, alguna cosa haurà de fer fins que li entri la son. És el moment que se n’adona de la nota al tocadiscs. La ceguesa del pis buit havia provocat que no la veiés al entrar.

“Sense mirar el disc, engega’l i asseu-te”

Va acompanyada d’uns quadrats de xocolata amb menta. Ella segueix les instruccions, tampoc té res a perdre. El disc comença a girar i per primer cop al dia, comença a somriure, tímidament, tenca els ulls.

Alhora que els compassos d’Einaudi van omplint el pis, la van omplint a ella.
No sap quan tornarà, ni que soparà, ni si dormirà sola o s’hi llevarà. Però ara ja no sent enyorança, només ha d’esperar. Asseguda al sofà, mentre li brolla
alguna llàgrima sabent que no passarà fred a les nits ni l’enyor serà el seu company.