...

Un relat de: AriaDna_21

Recordo quan vam tornar-nos a veure després d'uns mesos d'haver-ho deixat anar, quan em vas dir que encara m'estimaves, i jo intentava que no notessis que jo encara sentia alguna cosa, et deia que tenia por, que no volia patir, que no volia que em fessin mal. "Mai podria fer res que pugui fer-te mal", repeties una i una altra vegada... I vaig tornar a caure als teus braços, vaig tornar a creure en les teves paraules.

Vam començar de cero, a poc a poc, intentant fer les coses bé, i sembla ser que funcionava. Estàvem bé, feliços, enamorats. Ens veiem sovint i això sempre fa que les coses vagin una mica millor, el poder estar a prop teu, veure't, abraçar-te. Tot era fantàstic. D'això només fa sis mesos, sis mesos que vam intentar-ho un altre cop, sis mesos des de que, per primer cop, he estat feliç. Gràcies a tu.

M'ho has donat tot. Sinceritat, complicitat, amistat, sexe, amor, tendresa, instants de bogeria, llàgrimes, somriures. Has aconseguit que se m'erici la pell amb una mirada, que caigui una llàgrima amb una paraula, fer-me sentir coses increïbles només amb una carícia... Però i ara què? Després d'uns mesos fantàstics, on no he pogut demanar-te més, perquè ho tenia tot, de sobte s'ha acabat. Un final massa precipitat pel meu gust, i pel de molta gent. M'he vist desallotjada del meu dúplex, aquell que vaig construir-me per la cara al teu cor, del que em vas prometre que mai marxaria, que sempre podria quedar-me. Mai s'havia d'acabar, recordes? "mínim 70 anys", i aquí ens tens, dient-nos adéu als 6 mesos...

"Veus perquè no volia creure que tot aniria millor?", va ser de les poques coses que vaig dir conscientment ahir quan vas venir per dir-me que s'havia acabat. Sabia amb certesa que tot seria diferent després que fa un parell de setmanes em demanessis temps, que estaves "agobiat" i ho necessitaves. Sabia que no podria ser igual al que havíem anat construint poquet a poquet... I no m'equivocava. La nit de dissabte, estranya. Ho saps, tu també vas notar-ho. Vas notar que no estava còmoda, mentre sopàvem només em preguntaves què em passava... Se'm feia difícil, és molt complicat d'explicar el que sentia en aquell moment. No sabia si realment tot continuava igual o si en qüestió de dies tot s'havia refredat.

El concert de l'altre dia, Madrid, l'Armentera, Tarragona, el Vendrell, Barcelona... Imatges, records, em venen a la ment de manera inconscient. Els nostres sopars, els recorreguts pels carrers de la ciutat Comtal amb la moto, aquella que em feia pànic que tinguessis per por a que et passés res i que després m'encantava; quan apareixies a Sants per recollir-me quan arribava a BCN; les nits al pis, els moments de somriures que compartíem, les nits de diumenge que vam acostumar-nos a compartir per veure "Aida", les converses, la complicitat que hi havia, els viatges en cotxe, el moment en que vas dir-me que et publicarien el llibre, les sorpreses, cantar a la vegada les nostres cançons, quan rèiem amb la frase que més feliç em feia... "ja veuràs quan el Biel comenci a parlar i digui "oia" i "aeu", ens partirem infinit..."; els milers de fotografies dels dos, anar en cotxe agafada de la teva mà mentre conduïes i cantaves motivat totes les cançons del CD que vas fer pel viatge a Girona; quan al despertar em miraves i em deies que havia estat una estona fent sorollets, aquells que et feien tanta gràcia i dels que jo no era conscient perquè dormia, dels cops que em despertaves a mitja nit perquè tenia un malson i plorava i no volies que patís; quan em deies que estava preciosa mentre dormia, tota despentinada; els moments en que agafava la teva mà a mitja nit mentre tu dormies i jo et mirava, i li demanava a Déu que mai t'apartés del meu camí; quan t'agafava per l'esquena i et feia un petó i et giraves i deies "oia cuseta" i tornaves a dormir. Estaves tan bonic...

"La única manera possible de que s'acabi és que algú em donés més del que tinc amb ell. I és impossible. Perquè ho tinc tot", li repetia no fa gaire a la Noemí durant una conversa al cotxe que va durar unes hores... I és veritat. Era veritat. Era impossible que algú pogués superar tot el que ha passat. Però s'ha acabat. No vols continuar escrivint aquesta història de dos que vam començar fa quasi un any i que esperàvem que fos per sempre.

Queden enrere promeses, coses que mai arribaran. Les teves paraules, les meves llàgrimes, els moments dels dos i que no volíem compartir amb ningú. Els nostres moments. Els millors. Els que quedaran per sempre gravats. Al cor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AriaDna_21

AriaDna_21

2 Relats

1 Comentaris

1439 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor