Xoc de realitat

Un relat de: Pol Alonso Pernas
Tot és impossible fins que es demostra el contrari. Aquesta màxima hauria d’estar estampada a l’encapçalament de qualsevol article científic. Encara més: tothom qui es dediqués a la ciència se l’hauria de tatuar. Una rere l’altra, impossibilitats que es creien insalvables han anat caient: màquines voladores, la divisió atòmica, els viatges al futur. I amb cada nova conquesta, el concepte d’impossible s’ha anat debilitant.

Però a mesura que el llistó de l'impossible es situa més amunt, més difícil és superar-lo, i malgrat que un servidor és un acèrrim creient de la sentència inicial, és cert que un impossible ha fet trontollar la fe de tota la humanitat durant segles. Estic parlant de l’impossible dels viatges intergal·làctics.

Sí, la tecnologia actual ens permet viatgar a velocitats atuïdores. Però la llum sempre és més ràpida: un fotó avançaria la nostra millor nau amb la mateixa facilitat que a una velleta que s'encorba sobre el repicar del seu bastó. Què és la llum, però, a escala espacial? Res. No és res més que un llimac que s’arrossega en la seva pròpia bava. Anant a 300.000 km/s, podríem viatjar durant milers d’anys sense ni tan sols sortir de la Via Làctia. I no, per molt que ens hi esforcem, la velocitat de la llum no es pot superar. És impossible. Un impossible que es mofa a la cara de la impotent comunitat científica.

Ah, però, i si creéssim una drecera? I si obríssim un forat de cuc que unís dos punts enormement distants com el clau que uneix les dues bandes d’una planxa metàl·lica? Bingo!, exclamaren els científics. Però això ho exclamaren fa segles, a finals del segle XX, quan encara no s’havia postulat la llei Svarik-Holstein, que és tan simple com punyetera: obrir un forat de cuc perquè passi un àtom es fàcil, però si el volem fer més gros, l’energia que requereix aumenta en una potència de tres en relació a l'àrea. Com una goma elàstica que, com més s’estira, més s’entesta en recobrar la seva mida original. Ras i curt: per obrir un forat de cuc perquè hi passi una persona –i de les petites– caldria l’energia de deu Sols. Lleugerament fora de les nostres possibilitats. L’impossible torna a guanyar la partida.

Bé, va dir algun il·luminat, si el viatge ha de durar deu mil vides humanes, perquè no multipliquem el temps de vida de l'astronauta per deu mil? Gràcies a les tècniques de regeneració cel·lular, allargament de telòmers i tractaments amb cèl·lules mare, morir va esdevenir un acte voluntari l'any 2319. Aquí tenim la solució, doncs! Astronautes immortals a qui no els importi abandonar-ho tot i embarcar-se en una aventura milenària fins a la galàxia més pròxima. El problema va sorgir en palesar-se que la ment humana no està dissenyada per a la immortalitat. L'exhauriment de vivències i sensacions noves per explorar transformen la vida en un tedi infumable al cap d'aproximadament 750 anys. I si a la Terra, amb la llum del Sol, la proximitat dels amics i familiars, els oceans, els boscos, les muntanyes, la gent malda per suïcidar-se al cap de 750 anys, quan es pot esperar que aguanti un astronaura confinat en una llauna de vint metres cúbics, amb tan sols sis o set companys amb qui parlar? Segurament, arribaria a creuar ni el llindar de la porta espacial. De nou, l'impossible dels viatges intergal·làctics queda indemne.

Llavors, si l'avorriment és el problema, suprimim la consciència, suprimim el fastigueig de viure. Per què no anar drogat durant tot el viatge? Seria la solució idònia si no fos pel petit inconvenient de que un cos inconscient no pot ingerir aliments. Alimentar-lo per suero es massa arriscat: un petit sotragueig imprevist que mogués l'agulla de lloc i l'astronauta moriria d'inanició en pocs mesos. I la tan prometedora possibilitat de la criogenització, l'únic estat de suspensió de consciència que suprimeix la tan poc convenient necessitat d'alimentar-se, es va desinflar com un soufflé barat quan es va descriure la Síndrome d'Olsson, popularment coneguda com la malaltia del mal despertar: un canvi conformacional de les proteïnes citosòliques causat pel procés de descongelació dels humors cel·lulars que causa la mort en el 40% dels descongelats. Sí, en més de la meitat dels casos el mal despertar no passa d'una lleugera febrícola, però jo et pregunto, estimat lector, si tu estaries disposat a tirar aquests daus. Òbviament, una mort per la Síndrome d'Olsson, una vegada el viatge ha conclòs, l'astronauta ha estat tornat a la vida i ha contemplat amb els seus propis ulls l'anhelat destí després de mil·lenis de travessa espacial, és una ironia massa àcida pel sentit de l'humor de la majoria d'aventurers.

Per això, després de descartar velocitats extralumíniques, dreceres en l'espai-temps, immortalitat i sistemes de suspensió de consciència, l'única opció que ens queda per derrotar l'enterc impossible dels viatges intergal·làctics és la d'una humanitat que, generació rere generació, neixi, es reprodueixi i mori a l'espai, immersa en un entorn virtual que simuli la vida a la Terra. Tan sols la primera generació d'astronautes, els que embarcaren en la seva nova vida simulada, foren coneixedors de la veritat, i van tenir estrictament prohibit transmetre-la a la seva progènie. L'oblit és un factor clau per l'èxit de l'empresa. Què passaria si la humanitat hagués descobert abans d'hora que tot el que l'envolta és fals, absolutament tot el ha construït, les raons per la que lluita, el que menja, el que respira? Caos, segurament. Anarquia i autoanihilació.

Però ara ha arribat el moment de saber la veritat. Al cap de dos milions i mig d'anys de viatge pel buit intergal·làctic, la travessa és a punt de concloure. En vint-i-quatre hores la nau aterrarà i el programa de simulació de realitat deixarà d'operar. La superterra Kepler III espera ser colonitzada.

Comentaris

  • Resposta a Montseblanc[Ofensiu]
    Pol Alonso Pernas | 19-10-2017

    Hola Montse, gracies pel teu comentari.

    Podria ser que algun dia ens extingim, pero tambe podria ser que no. Tot es impossible fins que es demostra el contrari :) Sigui com sigui, el nostre deure com a especie es lluitar per la nostra persistencia (totes les especies ho fan). I si aixo implica colonitzar altres planetes, jo crec que ho hem de fer.

    Es cert que estem causant molts canvis al nostre planeta. Pero la natura te mecanismes per reiniciarse (caiguda de meteorits i desastres varis) que en mes d'una ocasio han fet un "reset" de la vida a la terra que ha resultat en una nova explosio de vida. Qui sap si nosaltres no som un d'aquests mecansimes, i despres del canvi climatic, la Terra es veu poblada per una miriada d'especies vegetals i animals innovadores.

    No estic dient, pero, que haguem de deixar de lluitar contra el canvi climatic. Mes que res per la gent que en patira els seus efectes (inundacions de cuitats, sequeres, etc.)

  • Doncs...[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-10-2017

    ...jo apostaria per la nostra extinció, aquí a aquesta bola, és el més probable i tampoc es perdria gaire. Ja s'han extingit moltes espècies, un dia ens tocarà a nosaltres, no cal que ens exportem a possibles planetes desconeguts, no som joies precisament...
    Molt ben explicat, m'ha semblat veure tot de trossets de pelis de ciència ficció cosides en un sol relat.

  • Pol Alonso Pernas | 15-10-2017

    Gràcies pel teu comentari!

    Sí, jo també espero que algun dia colonitzem un altre planeta... a veure si hi ha sort!

  • Excel.lent reflexió[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 14-10-2017

    M'agrada el teu relat, una bona reflexió que jo suposo certa, i ben escrita.

    A veure si malgrat tot algun dia arribem a un altre planeta, perquè la Terra no durarà pas eternament.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pol Alonso Pernas

Pol Alonso Pernas

4 Relats

8 Comentaris

1048 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Barcelona, 1986

D'adolescent vaig provar amb la fantasia heroica, després vaig virar cap al terror, i ara m'estic endinsant en la ciència ficció. No tinc ni idea de quin gènere vindrà a continuació.

Si us han agradat les meves històries, o no, i simplement voleu despotricar, podeu visitar el meu blog

http://narracions.blogspot.com

Bona lectura!