Parasitisme

Un relat de: Pol Alonso Pernas
Abans, fa molt de temps, la gent parlava amb la veu, amb la cara, amb els gestos. Abans, fa molt de temps, la gent caminava o corria per anar als llocs. Aleshores algú va inventar el rellotge, primer massa voluminós per portar-lo a sobre; però el molt punyeter no va trigar a encongir-se perquè fos possible dur-lo a la butxaca o al canell, enganxat a les nostres vides i dirigint-les com una sangonera manaire. Llavors les cames es quedaren curtes i el diàleg tradicional esdevingué massa encarcarat per a la difusió de notícies en la nova societat tempo-dependent. Per solucionar-ho apareguren el tren, el cotxe, els diaris, la ràdio i el telèfon, gràcies als quals les idees i les persones pogueren viatjar a la velocitat adequeda. Malauradament, viatjar és extenuant, i una conversa a temps real requereix concentració, un bé escàs en un entorn que cada vegada s’assemblava més a una jungla d’estímuls. És per això que s’incorporaren a les nostres vides primer la televisió, després internet, permetent viatjar des de la comoditat de la llar, i la missatgeria electrònica, oferint comunicació en el grau òptim de fluidesa, és a dir, permetent les necessàries distraccions i evitant relliscades sense arribar a perdre eficiència. Es va començar a parlar amb els dits en comptes de amb la boca –ja feia dècades que parlar amb la cara i els gestos era un anacronisme– i a veure el món a través d’una cortina de píxels.
Els aparells es feren més petits, més manejables, més incorporables a la vida cotidiana. Els aparells acabaren satisfent totes les necessitats autoimposades. Les cames s’aprimaren, repenjades en les rodes; la llengua s’entumí, desacostumada pels teclats; l’estómac s’afeblí per la irrupció dels àpats de digestió ràpida; la vista s’esborrallà darrera les ulleres potenciadores; les orelles s’escudaren en la melodia dels auriculars; la curiositat s’esmussà per la immediatesa d’internet; la ment s’aletargà a l’empara de les pulseres planificadores i d’assistència a les decisions. La persona s’uní amb la màquina, la màquina penetrà en la persona, lenta, progressiva i ininterrompudament, fins al punt que fou impossible determinar on acabava l’una i començava l’altra.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Pol Alonso Pernas

Pol Alonso Pernas

6 Relats

11 Comentaris

4687 Lectures

Valoració de l'autor: 8.00

Biografia:
Barcelona, 1986

D'adolescent vaig provar amb la fantasia heroica, després vaig virar cap al terror, i ara m'estic endinsant en la ciència ficció. No tinc ni idea de quin gènere vindrà a continuació.

Tan com si us han agradat les meves històries com si no, podeu visitar el meu blog

http://sotalapolsdelesgolfes.wordpress.com

Bona lectura!