Viure esclaus

Vivim esclaus. Tota la nostra vida esclaus d'allò que posseïm, del que diem i fem, de les persones que coneixem i, sobretot de les que odiem, perquè l'odi mou les nostres vides de forma insospitada però escandalosament certa. Però, tan se val aquesta esclavitud, aliena a nosaltres, al nostre ésser, ínfima, finita.

Nosaltres mateixos som esclaus del nostre cos. Aquella massa orgànica que, encara sent imprescindible, és esclavitzant; depenem d'ella com depenem de l'oxigen i, tot i això, ens traïciona sent el jou del qual no ens podrem alliberar mai. Un jou que no ens permet la llibertat amb la que, temps enllà han somniat totes i cadascuna de les ments esclavitzades de les formigues que solem anomenar humanitat.

Esclaus del nostre cos, que ens lliga a les lleis de la física (començant per l'abominable gravetat i acabant pel temps i l'espai que, gran part de nosaltres no sabem ni desitgem tenir tan escatològic coneixement). Així doncs, esclaus de les nostres limitacions (i dependents d'elles mateixes) vivim desgraciats, rondant en aquest món d'esclaus, esclaus bojos intentant aparentar tranquil·litat, indiferència (o simple ignorància), creient ser lliures, feliços i amb ganes de seguir.

Però molt pocs saben que, la llibertat, tal i com la coneixem ara, no és ni de bon tros completa, sinó que és una llibertat dins de l'esclavitud inevitable (que, en conseqüència considerem total) però que segueix mantenint-nos en la ignorància de la llibertat absoluta, impossible d'abastar mentre siguem, part d'alguna cosa més que una ment pensant.