vindràs?

Vindràs?

Em recolliràs com m’has promès?

Em duràs a gaudir la lluna i a passejar per les estreles o es quedarà en una promesa més sense complir, en un somni truncat i ofegat per la tristor de sentir-me abandonada?

Dis-me que vindràs, que no em deixaràs, que l’univers serà sol nostre i que viurem cada nit al paradís.

Però sé què no ho faràs, que igual que vens vas, que és quan tu desitges o no és mai i al final em quedaré aquí creient amb les teues paraules, esperant les teues promeses que ara s’esfumen com una turmenta passatgera de l’estiu i que em deixen freda, congelada, penedida per tornar a creure’t, amb una buidor interna feta de decepció, amb la mirada gèlida perduda a l’infinit, imaginant-te venint a per mi al igual que el príncep que rescata la princesa del castell i lluita contra dracs, plena de ràbia d’haver tornat a confiar, de no aprendre mai i repleta de promeses eternament repetides i mai complides, les meues promeses de ‘’mai més...’, l’eterna pregunta ‘’per què collons...?’’

Ara se que no vindràs... o pot ser algun dia tornes com sempre fas, quan estigues avorrit o quan alguna cosa et recordi a mi, et recordi que et queden promeses sense complir.

Fins aviat, o fins mai, no ho se.