ets el trosset de l’univers on més bé es respira...

Et miro acompanyat dels primers rajos del sol
vinents de la finestra mentre dibuixen la teua silueta i cada línia del teu perfil

Em passo hores mirant-te i em passaria mil hores fent-ho,
cuidant de la teua son mentre et perds al teus somnis,
guardant cada imatge que em regales
per a recordar-te eternament, per remirar-te, reviure’t
i fer-te per a sempre meu.

Recolze el cap al buit que s’enfonsa al mig del teu pit
i em perd en la fragància que desprens i que se’m queda impregnada
mentre escolto els bàtecs del teu cor al compàs del meu,
mentre es mesclen les nostres respiracions en un conjunt d’ales.

Et recorrec l’esquena amb suaus petons gaudint del teu gust
alhora que els meus dits marquen el camí per la teua columna vertebral;
ets tan suau i tens una pell tan fresca...

Et despertes; et gires i em mires amb eixos preciosos ulls
i un tendre somriure que es converteix en pintor
i encarregat de dibuixar el meu somriure per a tot el que queda de dia.

Voldria fer aquest moment etern, parar el rellotge
just en el moment en el que els nostres llavis es toquen tendrament
i alhora que em converteixo en presonera del teus braços,
alhora en què descobreixo que ets el trosset de l’univers on més bé es respira, i
en què me n’adono de què no hi ha ni lloc millor per a perdre’m
ni coixí més suau per a tindre els somnis més dolços i màgics del món.


Tan de bò tots els dies poguessim despertar aixi, plegats, sent sol un, feliços i tedres.