Vides paral·leles

Un relat de: Joana Gargallo Antoni
Vaig tornar al poble el dia que soterraven Doloretes. Doloretes era la meua millor amiga quan anàvem a l’escola del poble. No tenia mare, vivia a l’estació amb el seu pare, un empleat ferroviari que per la nit, despert tantes hores entre tren i tren, escrivia novel·les i obres de teatre que després ens llegia a Doloretes i a mi.
Doloretes era bruixa per a la gent de la comarca, per a mi era una fada. Abans de ser bruixa era la noia més bondadosa, gentil i atrevida de tota la vall. També va ser llavanera i costurera, i ajudava en els parts a don Salvador, el metge del poble. Bruixa era més per obligació que per gust, perquè mai va presumir de la seua ciència, ni de la seua intuïció, ni de males arts. De fet, semblava com si s’avergonyira d’elles. Preparava ungüents i cataplasmes, infusions d’eucaliptus i farigola que curaven la grip d’entretemps , i fins els menuts més rebels dormien com marmotes quan queien als seus braços. Doloretes donava receptes i càntigues per al dia de Sant Joan, no fóra que alguna pobra noia quedara per casar. Doloretes parlava amb els núvols i aquestos li deien quan plouria i quan faria vent.
Doloretes, la de l’estació. Quan érem menudes sempre estàvem juntes, assegudes al banc de l’estació mentre berenàvem i menejàvem els peus que encara no tocaven terra. Vore passar els trens, imaginar les històries dels viatgers, era la millor manera de passar la vesprada.
Mira eixe home amb bigotet! Segur que és un famós advocat de la capital!
Segur que sí!, però mira quina cara més trista i plena de maldecaps i cabòries!
Doloretes de vegades quedava trista mirant les vies del tren, deia que li feien llàstima les paral·leles, sempre tan juntes, fent el mateix camí, tan a prop però sense arribar a tocar-se. Coses de Doloretes!
El pare de Doloretes va morir de vell un dia de tardor. Doloretes ja ho havia intuït uns dies abans, perquè ella coneixia millor que ningú els estats de l’ànima. Estava preparada per a aquest acomiadament, sabia que la vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda.
El que no podia imaginar Doloretes és que als cinc dies de soterrar el seu pare, els serveis socials de la capital anirien a buscar-la, justificant que no podia valer-se per ella mateixa; ella que coneixia pam a pam cada senda, cada rierol, cada margalló i cada cant d’ocell d’aquest territori. Justificant que el seu seny mai havia estat prou endreçat, la van ingressar en un sanatori mental de la comarca. Es va enfurir, embravir, i finalment embruixar de debò. Després va emmudir per sempre. Tancada a aquell sanatori mirava els barrots paral·lels de la reixa i recordava les vies dels trens que havien omplit la seua vida.
Ara estic a València, a l’estació del Nord, dalt d’un tren que em portarà a Sagunt, per donar-li el meu últim adéu a Doloretes. Mire per la finestra, comença a ploure, mire la via, els carrils, tan rectes, tan junts, fent el mateix camí, sempre paral·lels, i quina llàstima! Mai arribaran a tocar-se.

Comentaris

  • No entra a concurs[Ofensiu]


    Benvolgut/da: has clicat per error que els teus relats volen entrar al concurs de microrelats de l'ARC.

    Si us plau, si vols participar-hi informa't primer de les bases.
    No cliquis indiscriminadament la casella del concurs cada vegada que pengis un relat.
    T'animem a participar-hi seguint les bases establertes que pots llegir tot clicant aquí.

    Gràcies.

    Comissió de Concursos - Associació de Relataires en Català

  • És ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 10-03-2017 | Valoració: 10

    ... trist i emotiu a la vegada. Relates molt bé, és una història molt ben redactada i rica en expressió i sentimentalment es fa propera al cor.


    Sergi : )

  • Gran homenatge[Ofensiu]
    aleshores | 10-03-2017

    Molt a la vora de la via que porta a la presó/sanatori hi som tots. No podem fer res, sovint, per als que van a la via del costat, sinó acompanyar-los. Tal vegada no han tingut la sort de tenir tots dos pares i sobretot mare.

  • Que romàntic el tren[Ofensiu]
    Magdala | 09-03-2017 | Valoració: 10

    Una historia molt maca, amb el regust de la injustícia i la dolçor de la nostàlgia. M'agrada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joana Gargallo Antoni

Joana Gargallo Antoni

1 Relats

4 Comentaris

167 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor