Història d'hospital

Un relat de: Joana Gargallo Antoni
Ella estava asseguda amb un peu a cada costat de la camilla quan m’estaven traient sang. La seva tímida mirada anava a parar sempre a l’home que tenia just enfront. Mentre es prenia el refresc amb bona dòsis de sucre per a recuperar forçes, el mirava atentament. Observava com ell tenia la vista perduda cap a dalt, mirant el sostre però sense cap atenció, pensant en qui sap quina cosa. Però ella, per la cara que feia, es sentia avergonyida del que acabava de passar 5 minuts abans a la cua. Ho se perquè jo estava darrere d’ells i no podia evitar escoltar la conversa: Aquells coneguts/amics parlaven de que l’aniversari d’una tal Carme era hui, i la dona digué: Ai si! I el teu és demà no?. Segurament l’home estaria mirant al sostre pensant en com era possible que la seva coneguda/amiga no havia recordat que l’aniversari va ser ahir, com havia pogut oblidar el dia que feia (uns, per l’aspecte) 30 anys. Ell li va dir de seguida que no passava res, que ell per a les dates també hi és despistat, que a qualsevol li pot passar… però ella no era qualsevol, era la noia amb la que volia passar la resta dels seus dies, amb qui passar la resta dels seus aniversaris. Mentre estava tombat a la butaca apretant la mà com si fos un puny per facilitar l’estracció de sang, es sentia desilusionat, ell sabia que això era una tonteria, però va pensar que potser no l’importava tant com ella a ell.

De sobte una de les ajudants em digué que si em trobava bé, si estava marejada o si volia alguna cosa, però jo m’entretenia apretant la mà amb l’ajuda d’una piloteta anti-estrés i pensant en la història d’amor d’aquells desconeguts. De vegades també girava el cap al costat on estava tombat mon pare, però aquesta era la vegada número 23 que ell donava sang, i sabia que no tindria cap problema. Efecivament, es dedicava a parlar amb les infermeres sobre temes de salut. Quan em vaig girar la primera vegada estava parlant sobre la donació de mèdul·la amb una ajudant i amb l’home tombat al seu costat. Ell em mirava per controlar si estava marejada (la meua donació encara era la vegada número 2). Però no es preocupava massa, sols amb una mirada de pare a filla sabiem com estavem.

Una volta es va completar la meua bossa em ficaren en la mateixa posició que la dona de la que parlava al principi, i quan em vaig assabentar, l’home desconegut havia desaparegut. Ja no estava tombat a la camilla mirant el sostre. Tampoc hi era per la consulta. De segur que havia acabat de recuperar-se i potser tenia massa pressa com per a prendre el refresc allí. Potser ell també havia fet moltes donacions i es recuperava genial. Però, perquè no havia esperat a que la seua amiga es recuperara? No vaig veure ni si es van despedir, jo estava despistada mirant com mon pare tenia la cara perduda cap al sostre (què li passa a aquell sostre?), però ell en canvi estaria pensant en què tocava hui per sopar o alguna cosa per l’estil.

Al eixir de la sala mon pare em va fer l’interrogatori oficial que tocava fer: Com ha anat? T’ha fet mal? T’has marejat? S’ha passat ràpid o què?… En aquell moment em vaig adonar que havia estat tot el temps imaginant una breu història d’amor de dos desconeguts de la que podria escriure alguna cosa. Vaig contestar: Tot bé pare, crec que tinc una idea per a un relat. I ell em contestà: Ah!! Això era el que pensaves mentre miraves tant detingudament el sostre??

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joana Gargallo Antoni

Joana Gargallo Antoni

2 Relats

4 Comentaris

338 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor