Vides compartides

Els seus dits gruixuts es movien amb rapidesa per sobre el teclat de la seva màquina d'escriure. Tot ell es trobava submergit en un estat d'excitació i de concentració que a aquestes alçades de la pel.lícula ja coneixia prou bé. Amb la mirada fixa al paper, les seves mans ballaven àgilment teclejant les lletres de les últimes paraules del llibre. " Però com que sóc part interessada, ho deixo en mans dels entesos." Enfonsà amb contundència la tecla del punt, deixà dues línies en blanc, es situà a la part dreta del full i hi colpejà les seves primeres inicials: P.C. " Uf! Ja està. Acabat." Va estirar el paper sorollosament i el va apilar amb la resta.
Aquests vegada necessitava justificar el llibre. Però no podia escriure un pròleg convencional, no seria coherent. Més d'un cop havia comès, ara se n'adonava, la imprudència de criticar oberta i públicament la mania dels pròlegs. Fidel a les seves paraules, se li havia acudit incloure un darrer capítol on, sota el títol de " A manera de tascó", explicaria tot allò que lector espera llegir en el pròleg d'un llibre. I ara acabava d'escriure'n les darreres paraules. "...ho deixo en mans dels entesos." El títol del llibre tampoc no havia estat feina fàcil. Com titular un recull de contes tan heterogeni? Reconeixia que aquesta vegada havia escollit la via més planera i senzilla, i fins a cert punt se'n sentia culpable. La feixuga opció d'escollir un títol que ell sol pretengués explicar-ho gairebé tot havia estat desbancada pel còmode recurs d'aprofitar l'encapçalament de la primera narració. " Tot s'aprofita", mai més ben dit.
Però ara ja el tenia enllestit. I se sentia alleugerit. Aquesta sensació de distensió que s'apoderava d'ell quan finalitzava un conte o un llibre l'havia acompanyat tota la seva vida. Fins i tot en els seus anys d'exili a Mèxic, quan va haver de traspassar l'oceà Atlàntic sense bitllet de tornada.
" Què no penses sopar, avui?". Dempeus al costat de la finestra, la veu de la seva dona sobtadament l'havia rescatat dels seus pensaments. " Avui més que mai, Rosa !". Amb la tranquil.litat de qui ja té la feina feta, va guardar el manuscrit dins d'un calaix, va apagar el llum i va tancar la porta del despatx. A dins, els personatges de les seves històries màgiques i plenes d'humor es disposaven a aclucar l'ull.



Que aquell agost estava sent especialment calorós això ja ho sabia la Laia; no calia que li diguessin els homes del temps que sortien per la tele. Els pantalonets curts de color morat i la samarreta groga de tirants que vestia insinuaven un cos de dona emergent atrapat en una ment adolescent. Estava estirada al seu llit, de bocaterrosa, amb les cames al capçal i el cap als peus. Els seus cabells onejaven suaument al compàs de l'aire que el ventilador removia. Tret de la remor de l'aparell, cap altre soroll es sentia en aquella casa a l'hora de la migdiada. I per la Laia, aquella quietud convertien aquesta estona en un dels moments millors del dia. Mentre la seva família digeria el dinar dormitant al sofà o al llit, ella iniciava el seu particular saló de lectura que la tenia absorta fins mitja tarda.
Aquella tarda xafogosa llegia amb avidesa les últimes pàgines d'aquell llibre que l'havia captivada. Quan eren poques les línies que li restaven, una sensació de tristesa la invaí. No volia que el llibre s'acabés, volia que les històries continuessin i la mantinguessin en aquest estat intemporal en què tan bé es trobava. Però l'última paraula va arribar i la Laia va deixar anar el llibre damunt del llit. " Fascinant", va pensar emocionada. Feia només tres dies que l'havia rescatat de la biblioteca del menjador de casa seva, en una de les seves inspeccions literàries a la recerca d'un llibre per llegir. L'autor li sonava de les classes de català, així que l'havia agafat per donar-li un cop d'ull. "Que sóc part interessada, ho deixo en mans dels entesos" era la última frase que la Laia, fidel a la seva obsessió, havia llegit després de la contraportada.
A la seva tendra edat, les seves històries l'havien captivat. La combinació perfecta de fantasia i realisme, el seu humor, els seus personatges l'havien fascinat. I estirada al seu llit, amb els seus pantalonets morats i la samarreta de color grog, amb el ventilador removent-li els cabells, amb els seus efervescents 15 anys, la Laia va jurar que sempre estimaria en Pere Calders.