La corretja

- Saps qui s'ha mort, nen?_ em va preguntar la meva mare un dissabte del mes de febrer a primera hora del matí.
- No, mare, no en tinc ni idea…_ vaig contestar jo, arrossegant les paraules, amb la veu resacosa i maleint el moment en què havia decidit agafar l'insistent telèfon. _ I, la veritat, mare, ara mateix…"
Encara que el meu to de veu transmetia una indiferència total pel recent difunt, el seu estat d'agitació li impedí adonar-se d'aquesta subtilesa de la comunicació no verbal i va continuar amb la seva xerrameca.
- Acabo de llegir ara mateix la seva esquela al diari, i m'he quedat de pedra. _ I va dir "de pedra" enfatitzant exageradament aquestes dues paraules.
La meva mare és d'aquell tipus de persones que comencen el dia llegint les esqueles del diari. Sí, el primer que fa un cop el té a les mans és anar de cap a la secció de les defuncions, a veure qui ha estirat la pota el dia abans. Així com hi ha qui comença a llegir el diari pels esports, o per la programació de la tele, o fins i tot pels articles d'opinió, ella abans d'esmorzar necessita saber les baixes que ha patit la ciutat el dia anterior per encarar la jornada. Molt vitalista, li dic jo. Ella replica dient que això l'ajuda a valorar la seva efímera existència.
- Mira que no dir-ne res als veïns…amb els anys que fa que ens coneixem. Haver-nos-en d'assabentar pel diari, vivint al mateix edifici… On anirem a parar?! I no serà perquè no hem estat pendents del seu marit tots aquests anys...
Abans que es submergís en un soliloqui del que, sabia del cert, seria molt difícil de repescar-la, la vaig interrompre amb una bona càrrega del meu mal humor matutí, d'altra banda infal·lible en ocasions com aquesta:
- Para, para, mare. Escolta'm un moment, vols? Són les 9 del matí, per mi encara matinada, d'un dissabte resacós. M'he despertat sobresaltat per so de la teva insistent trucada. Estic dempeus, sense mitjons, al costat del telèfon i l'únic que vull és que em diguis d'una vegada qui s'ha mort i així podré tornar al meu llit i dormir tranquil, entens?
- Ui, d'acord, d'acord. Ja veig que això de viure sol no t'ha fet fer desaparèixer la teva insolència matinal, eh? Bé, doncs per la teva informació_ el seu to en aquest punt de la conversa mostrava un cert grau d'ofensa_ aquesta persona per qui no mostres el més mínim respecte és en Ramon de la Paquita. I ja trucaràs quan sàpigues parlar com una persona educada i civilitzada. Adéu.
- Espera, mare. Un moment. Vols dir en…_ Però ella ja havia penjat. I Intueixo que no amb suavitat, precisament.
Em vaig quedar palplantat, amb el telèfon a la mà, amb la mirada fixa en una de les rajoles del rebedor, sense saber reaccionar i fent esforços per processar la informació. La mare havia dit en Ramon de la Paquita. I en tota la finca només hi havia un Ramon de la Paquita. En Ramon del 2º1º. En Ramon el del gos. I vés per on, que aquella mort sí que em sabia greu. Molt de greu.
Encara sorprès per la notícia, i malgrat la fredor del terra, vaig tornar a la meva habitació amb un pas lent, com de processor de Setmana Santa. Al dormitori, em vaig entaforar dins del llit i em vaig tapar amb el nòrdic fins al coll. I vaig aclucar els ulls. Però ja no vaig poder dormir més.
" En Ramon el del gos...Mort... " em repetia en aquell estat de turbació i desorientació en què em trobava produït per la barreja del cansament, l'alcohol en sang i la inesperada notícia.
Sabia que estava força fotut de salut, però imaginava que encara li quedava corda per estona...Quin tio, en Ramon el del gos. Era tot un personatge, certament. N'havia quedat fascinat ja de ben petit, i havíem mantingut la nostra relació d'amistat i complicitat fins llavors.
Tots el veïns li deien així, en Ramon el del gos. El passejava amunt i avall del carrer, incansablement. El veies sortir a totes hores del dia, matí, migdia, tarda i nit, amb la corretja a la mà . Però en Buf, que així feia dir el gos, no era un gos com la resta. " Vigila que et pot mossegar!" m'avisava. I quan deia això jo em posava a riure i a ell li feia molta gràcia que en comptes d'apretar a córrer, com feien la resta de nens de la finca, jo intentés encara acaronar-li el llom. " I tu què xerres tant amb en Ramon de la Paquita, eh?" em reprobava la meva mare." No veus que no hi és tot, aquest home! No l'empipis, fes el favor. I deixa estar el seu gos, vols? " Però jo no feia cas de les recomanacions de la meva mare i moltes tardes m'escapava escales avall per acompanyar-lo en alguna dels seves passejades amb en Buf. La veritat és que ens enteníem molt bé. Malgrat la diferència d'edat, ens teníem una simpatia mútua i el seu món de fantasia que jo intuïa a mi m'atreia molt. " De debò, fill. No ho entenc. Ja t'he dit moltes vegades que en Ramon està malalt. I francament, no m'agrada gaire que et passegis amb algú que porta lligat de la corretja un gos de peluix, aquesta és la veritat ". A la meva tendra edat a mi això no m'importava. Jo ja m'adonava que en Ramon era una persona peculiar, que feia coses que la resta no jutjaven com a normals, que el consideraven un malalt. Però per a mi això era secundari. I a ell això li agradava.
A mesura que jo anava abandonant la infantesa i m'endinsava en la turbulenta adolescència, les nostres caminades van deixar de ser tan freqüents. Malgrat això, jo sempre intentava un cop per setmana compartir un passeig amb ell, qui , encara que d'una altra manera, també acusava el pas dels anys. I va ser en una d'aquestes adolescents passejades que em va confessar el seu secret. " Fa unes setmanes que vull dir-te una cosa", em va dir amb un posat molt seriós. " Però m'has de prometre que no ho diràs a ningú. I quan dic a ningú, vull dir a ningú, entens?" Mai l'havia sentit parlar d'aquesta manera. " Jo sé que puc confiar en tu, oi?" I jo vaig assentir ràpidament amb el cap sense treure-li els ulls de sobre." Tot és mentida", em va dir a cau d'orella. I em va mirar amb uns ulls de nen petit que acaba de fer una malifeta i un mig somriure trapella. " Què vols dir que tot és mentida?" vaig preguntar jo innocentment, una mica descol.locat. " Doncs que el gos, la malaltia, tot és una invenció meva, entens?" Jo no donava crèdit al que estava sentint. " Vols dir que has estat fingint tot aquest temps que estaves boig?" No m'ho podia creure. " Però, per què?" el vaig interrogar inquisitòriament. "Mira, ja sé que potser costa d'entendre, però quan em vaig jubilar em vaig trobar en un carreró sense sortida. Estava fart de la meva vida familiar, de la meva dona, dels meus fills que no marxaven de casa....El panorama no era gens alentador. I jo estava desesperat. Així que un bon dia vaig decidir que fingiria un trastorn psicòtic; em vaig informar i aquí em tens, quinze anys vivint com un boig. Sense responsabilitats, sense ser criticat ni jutjat, podent sortir de casa a qualsevol hora sense haver de donar explicacions, sense haver d'explicar com m'ha anat el dia ni haver d'escoltar què ha fet avui la veïna... Sens dubte, això m'ha sortit més a compte, entens?"
El riiinnggg del telèfon em va fer tornar sobtadament del món dels records al cru present. Pesadament, em vaig llevar del llit i vaig contestar.
- Sí, ja sé que abans t'he dit que ja parlaríem quan et comportessis com una persona educada, però és que la Paquita acaba de baixar un paquet per a tu. De part d'en Ramon. Tu tens idea del que pot ser?_ va preguntar la mare tafanerament.
Il.lusionat, vaig vestir-me a corre-cuita i vaig conduir el cotxe fins a casa dels meus parres. " Un paquet per a mi... En Ramon ha deixat un paquet per a mi..." Em repetia mentre pujava les escales.
- Té, aquí tens_ em va dir secament tot entregant-me un paquet curosament embolicat amb paper de diari._ I ja podries donar un petó a la teva mare, que has entrat gairebé sense dir res.
Rebufant, vaig anar a refugiar-me a la meva antiga habitació i amb impaciència vaig estripar el paper. Una nota, escrita a mà, va precipitar-se al terra. " Per si mai ho necessites. D'un amic. " Un somriure va il.luminar la meva cara mentre pensava que tan de bo, tan de bo, mai no hagués de recórrer a això en tota la meva vida.