Cercador
Vena-aèria
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Anava amb una vena volant, fora múscul i pell, una vena del braç dret. Era una malaltia perquè la sang que contenia passava més calor o fred i si, a més, era capaç de sentir els xiuxiuejos de l'aire -que va poder- ...el traspàs arribaria abans.
Si la malaltia no hagués estat vena-aèria hauria estat una altra cosa. Les venes han de ser subcutànies, tímides, riuets blaus -que són vermells- colgats.
Però la persona de la vena-aèria tenia poc ferro a la sang. S'estava tornant taral·lirota.
Per això va encomanar-se-li aquella malura que ningú li va dir que estava mal entesa i mal duta a terme. Aleshores la vena ja surava com el fil d'un estel i calia que la persona la protegís d'atacs d'ocells a la recerca de cucs de terra que sense terra es veien millor i és que la vena giragonsejava amb el vent. La persona va mirar d'encargolar-se-la al canell, fent de braçalet...
No. I si agafava una bena i obligava la vena-aèria a sotmetre's? Aquell blanc de cotó immaculat -volia creure-, pur, ofegant el vas sanguini belluguet podria ser una altra solució.
Ni pensaments. La bena patia les pessigulles de la vena i es desadheria.
Aleshores s'enlairaven les dues i si no podien trenar-se s'entortolligaven entre elles.
La persona, cansada d'anar d'aquella manera per la no-vida dins quina vida va optar per tallar les dansaires.
Un bassiol de color cirera i el cos estirat i l'ànima alliberada agraint a les ànimes de la vena-aèria i de la bena clara el cop de mà.
Si la malaltia no hagués estat vena-aèria hauria estat una altra cosa. Les venes han de ser subcutànies, tímides, riuets blaus -que són vermells- colgats.
Però la persona de la vena-aèria tenia poc ferro a la sang. S'estava tornant taral·lirota.
Per això va encomanar-se-li aquella malura que ningú li va dir que estava mal entesa i mal duta a terme. Aleshores la vena ja surava com el fil d'un estel i calia que la persona la protegís d'atacs d'ocells a la recerca de cucs de terra que sense terra es veien millor i és que la vena giragonsejava amb el vent. La persona va mirar d'encargolar-se-la al canell, fent de braçalet...
No. I si agafava una bena i obligava la vena-aèria a sotmetre's? Aquell blanc de cotó immaculat -volia creure-, pur, ofegant el vas sanguini belluguet podria ser una altra solució.
Ni pensaments. La bena patia les pessigulles de la vena i es desadheria.
Aleshores s'enlairaven les dues i si no podien trenar-se s'entortolligaven entre elles.
La persona, cansada d'anar d'aquella manera per la no-vida dins quina vida va optar per tallar les dansaires.
Un bassiol de color cirera i el cos estirat i l'ànima alliberada agraint a les ànimes de la vena-aèria i de la bena clara el cop de mà.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436544 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com