Va quedar com el cul

Un relat de: Mena Guiga
Un dia sencer de pluja amable que es filtrà sense arrossegar ni terreny ni arrencar ponts va ser el regal de la primavera quan ja finava, en temps en què aquella estació havia perdut les característiques d'antany. La primavera, que no primaverejava com feia dècades degut, com tots els mals del planeta, a l'ésser humà.

L'endemà de la dutxa contínua i generosa, les plantes crasses que feia molt que havien superat el límit del diàmetre dels testos de terrissa, centellejaven amb gotes preses com perles somrients que encetaren un somrís de la cuidadora que duia noves caixes de cartó -tan ben considerades com a jaç- per substituir les xopes que havien perdut la textura requerida pels gats ferals. Molles, estovades, esdevenien viver de cargols disposades entre matolls i herbes al jardí abandonat del darrere la fàbrica de tovalloles deixada de la mà de l'univers. Aquell gatam se'n beneficiava. Calma i repòs per a ells i per a la gent del poble, tanta com n'era d'exempleada, decadència. Per als felins, el refugi va ser ideal. Farcit de teca -llagostes, ratolins, sargantanes, papallones i també alguns desafortunats peixets o capgrossos de la bassa si el verdet no els colgava eficientment.

A 'Ris Fi' s'havien manufacturat tovalloles d'excel·lent qualitat que s'havien exportat a mig món durant tant que...

-O recordes o no ho recordes.

Així mateix.

El darrer empresari es netejava els baixos i les aixelles amb tovalloletes humides de material no biodegradable que embussava canonades i la salut del medi. Ho feia perquè suava per aquelles zones, patint pel final del negoci quasi secular que estava perdent...com el seny. Vivia, es deia -perquè no es veia- en una caseta per a gossos grossos en els desgraciats coincidien. Com que havien tingut la relativa fortuna de cobrar alguna cosa i saber-la administrar de tant en tant -i eren extreballadors seus- li portaven una barra de pa oberta i sucada amb oli de girasol marca blanca (d'ampolla de plàstic cancerígen) i un porró de vi de granel (aigua tintada amb àvid econòmic interès d'una fàbrica de la quinta forca).

Així mateix.

La cuidadora havia netejat i planxat a 'Ris Fi'. Havia. Que significava no pensar-hi. El seu goig diari l'ocupaven els gats, injecció contra el desgast anímic.

Però els estaven matant. Enverinant.

Ella sabia que quan el darrer morís, ella ho faria seguidament.

Així mateix.


-Hahahaha! Recordo, i no ho vull...recordo el senyor Onofre amb la barba penjant com una estalactita, inflat com un globus de festa major, el dia que va ensenyar 'Ris Fi' a les dues escriptores. Havien vingut a informar-se d'espais, recons, anèdotes, fets i personatges del poble. Això mateix, mixetes meves.

Una gata, de faç que semblava cremada sent una capriciosa distribució del pèl tricolor, es llepava una mena de ferides en carn viva. Una malaltia. A tocar, un banc que havia estat per a fer bonic fet de fusta per a fer bonic i forja per a fer bonic d'un artesà del 'per a fer bonic', ocultava les potes entre la gespa assilvestrada. La dona va somriure etiquetant la part que se'n veia com d'estranya catifa voladora estacionada sobre un prat apart del món feridor. I la gata n'era conductora usuària, enigmàtica i màgica gata especial. Amb aquella visió, la dona s'imbuí d'amor -encara més- i poesia -encara més.
Tallà el moment quant el cervell l'informà que calia acabar el que estava contant, per passar a un segon relat, aquell que l'energia del moment li exigia i ensenyava.

Així mateix.

-El meu nét, a qui també li he explicat, va dir que sí, així és: 'Va quedar com el cul!'.

Un riure imparable s'apoderà d'ella, li resseguí belles arrugues i gruixudes canes, relaxant-les.

-Va quedar com el cul! Ridicul, un ridi...cul!

Els gats, comptables amb els dits d'una mà, reien a la seva manera, amb els bigotis apuntant cap el cel.

-La filla del senyor Onofre, tècnica de cultura de l'ajuntament, acompanyava les dues novel·listes, no pas famoses, eh?, tot i que prou espavilades per aconseguir que la casa de la vila edités un llibre amb més pàgines blanques que escrites que havia de servir, sobretot dels sobretots, per a fer propaganda del municipi.

Descansà de parlar, mirà els animals.

-La fàbrica no entrava, en la visita, no pas. El senyor Onofre s'ho va fer venir bé per, en acabada la ruta instructiva, fer-les venir a 'Ris Fi'. Topà amb les tres per un carrer... casualitat pactada amb la filla.

Els cinc gats van sospirar imitant humans no inhumans, cosa admirable.

-Fer-les observar 'Ris Fi' per poder ser inclosa a l'obra, és clar dels és clars. Elles no van dir que no. Poc és suprimible, quan es tracta del conèixer. Ell s'expandí en xerrera egocèntrica i atabaladora, àdhuc afegint-hi acudits en francès per mostrar-los que el dominava, elles que xapurrejaven un cert anglès. Acabada la ruta per oficines, plantes i magatzem se n'acomiadà polidament. Sense obsequiar-les ni amb una trista tovallola de tocador! Elles, ofeses, van fer creu i ratlla a la possibilitat feble d'esmentar l'Onofre-negoci. Hahahaha, el meu nét té raó: com el cul, com el cul, va quedar!

Prosseguí desfogant-se amb grans badalasses, com un infant enriolat, alliberant emoció, carregant-se l'home que no l'havia volguda estimar. Respirà, després, amb entrega profunda la sentor d'aromàtiques disperses arreu. Finalment, serví l'àpat als felins. Els canvià l'aigua, que no calia, sent nova dels núvols. Es deturà a seguir amb els ulls un cargol bover prominent que es dirigia cap el plaer de les humitats que el sol encara no penetrava.

-Teniu sort. Esteu com en una dimensió protectora. No obstant...res perdura. Vindran màquines...m'ho ensumo. No!
Tanmateix, hi ha una força inalterable que em manté aquí, amb vosaltres, i que no s'esvairà. El meu nét em va dir 'és una esfera espiritual, iaia' i va marxar a tocar el teclat elèctric perquè uns exàmens l'havien...com era? Mosquejat!

I continuà, amb un toc de deliri necessari:

-Voleu, voleu exàmens, les mosques tenen ales i n'hi ha que van a la merda a atipar-se'n.

Èbria de benestar, llavors, va saltar a un altre relatar:

-Vesprejava, aquí on sou. Així mateix ho veig. Està, estava, tot com ara. Van aparèixer dues nenes -i si eren les escriptores de petites, asseguraria que no- amb vestidets fins als genolls, acampanats, de cotó blanc. Llacets a les cuetes de cabells enrullats. Havien vingut a penjar fanalets de color safrà. S'afanyaven a col·locar-los en branques fermes a la seva alçada i de puntetes.

S'aturà amb un dolor pregon en un punt no orgànic del seu cos.

-Vindré una nit, gateta de la cara particular. Quan resti un fanalet, el nostre. El bufaran aquells infants, que vam ser tu i jo, fa molt...et ve a la memòria, preciosa?

Com una resposta, la fressa de la capçada dels arbres esdevingué un plor immensament alegre.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

438814 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com