Una visió personal

Estic escoltant "Sultans of swing", dels DireStraits. Sona bé. Però el que em plantejo jo és com funciona el món de l'indústria musical. Per exemple, algú pot fer una bona cançó o que sigui simplement comercial, i es llança a l'èxit. Després té de tot: diners, noies o nois, es pot comprar tot. Jo, des de la meva adolescència, m'he plantejat tot aquest món com quelcom a evitar, per exemple, si toques la guitarra, com jo. Em feia la idea que era inmoral guanyar tants diners i que la felicitat de la vida residia en l'interior de les persones. Jo tinc 28 anys, i un grup de música (Olla de Grills). I quan tens un grup somnies. Però quins són, aquests somnis? Hi ha de tot. Però jo em vaig cansant de la música que critica la política i que fa d'aquests grups una mena d'herois antisistema. Doncs no. Jo no tiro per aquí. Si un dia tinc la possibilitat d'editar un disc el que vull fer és experimentar amb la música, aprenent-ne més. I si més enllà tingués diners per comprar-me una casa en una urbanizació i amb piscina, doncs fer-ho. I anar a dinar o a sopar a tal o cual restaurant, o sigui permetre'm luxes que en la meva cotidianitat actual no puc permetre'm.
Aquest canvi de visió me l'ha plantejat el temps, doncs corrent amb aquest he topat amb desenganys que m'han ensenyat el que és sofrir. Crec que prefereixo conviure amb els plantejaments étics d'aquesta societat en comptes de combatre-la. Al cap i a la fi, jo segueixo sent jo. N'estic fart de criticar els que estan per sobre de mi, no aconsegueixo res. I si ho aconseguís, que seria de conte, hauria de tenir les seves responsabilitats al servei del poble. Però jo tinc altres inquietuds, sobretot inquietuds de coneixement. A vegades sóc feliç amb els quatre llibres que tinc i l'ordenador. Però em falten diners. Pràcticament ni puc anar al cine, i l'avorriment i el tedi m'ataquen. No crec que sigui només un problema d'economia. Crec que també és del fàstic amb el que ens tractem les persones, inclòs jo, en això que està deixant de ser humanitat per convertir-se només en societat, manipulada pels mitjans de comunicació i les multinacionals.
Jo, de petit, tenia una sensibilitat emocional que he anat perdent amb el temps, suposo que degut també al meu transtorn esquizoafectiu, i a les drogues. Però el "bon camí" és tan bon camí? Jo crec que no, que realment tothom viu lligat, malgrat que ho intenti dissimular. Ja no crec en les històries de carrer perquè aquestes són grises i tristes. Ens haurem d'enfrontar a un món que està plè de límits i que té una vaga correspondència amb nosaltres, doncs ens deixem portar per les coses materials com si l'or fos màgic, i l'or només és una pedra que té unes qualitats, però en si només és una pedra.
Ara sona "Money for nothing". L'ètica econòmica de cara al món pobre podríem dir que no existeix. I jo per què m'he passat tot aquest temps reflexionant sobre la inmoralitat d'aquest món? Ara penso que no hi ha un pany i una clau per solucionar tot això. Em preocupo més per si fumo massa i per estar més o menys estabilitzat en la meva malaltia.
Finalment, i com que he parlat de tot això, m'agradaria fer un plantejament. És necessària la fam i la guerra? Hi ha gent que creu que si. Els polítics perden els papers i de tant en tant en fa falta un que posi les coses una mica en ordre, però milions i milions de persones en surten malparades. Potser això està demostrat que no té final, però la gent que té el poder per canviar-ho no ho canvia, i qui es preocupa per una situació i va a una ONG es troba que no hi ha mitjans per solucionar el que passa. Potser a l'hora de passar pàgina no hauríem d'oblidar les anteriors.