UNA TAULA ENLLÀ

Una taula enllà, ell, de cara a mi, vesteix un vestit gris metàl·lic de tall més que clàssic, encara que el llueix com si fos la darrera troballa. Camisa blava amb coll de color blanc, corbata groga esquitxada de puntets blaus i cabell retallat curt i engominat li detallen un estigma ineludible. Ella, de costat, amb melena llarga, fosca i rinxolada brillantment, llueix un jersei de punt blau marí que li silueteja les vistoses formes que farien feliç a tot un Rubens; més tard observo també que duu els pantalons del mateix to blau del jersei, encara que d’un altre teixit i gosa d’un rostre agraciat i a la vegada resignat.
Ell, en Chema, pel que escolto, de veu estrident i en castellà, parla sense deixar cap mena d’espai a la seva companya d’àpat i sovint per damunt la fonètica del local. Diserta exhaustivament sobre els seus valors professionals i esmenta, per donar-se tota la importància, que aquella propera nit li presentarien a la responsable tecnològica de l’equip d’un polític de renom. Jo només escolto. Tot a veu alçada que esdevé un comunicat genèric per als presents. No capto, fins el moment, la veu de la noia i no m’estranya gens ni mica doncs en Chema fa sonar la seva per damunt de tot, fins i tot amb la boca plena. L’interpreto com vanagloriant-se davant d’un fidel súbdit, xerra pels descosits sobre companys que no arriben mai on ell arriba, de gent que no en sap res del món com ell en sap, de multitud de noies que responen quan ell ho demana i el missatge reiterat que transmet a la seva companya silenciosa, i a tots els altres, és el de que ell és únic. El millor.
No semblen pas companys de feina, més aviat vells o antics amics retrobats per un instant a petició d’en Chema sembla, que per l’absència d’anell a la seva mà, que no de senyal, potser ha parat els seus paranys de cacera masclista. El jo i jo i jo segueix enmig de la degustació d’unes menges que no sembla assaborir com cal i que fa innòcua la tria del restaurant. El seu nom, per això l’he captat, el reitera constantment ell mateix com si per un instant l’envaís la por de l’oblit. I jo els observo. Els observo com beuen un chablis demanat per ell a toc d’esnobisme i que podria haver estat qualsevol altre tipus de vi barat pel cas que li feia. En tot cas ella sí sembla assaborir-lo lleugerament. I ell parla i parla mentre intermitentment es posa i treu unes ulleres d’estil italià que deu pensar el fan més interessant. No llegeix res. En cap moment ningú no necessitaria les ulleres pel que no fa en Chema. Apart és clar de seguir garlant en un llenguatge que sembla tenir prou estudiat o memoritzat i que es converteix en una proclama de la seva validesa egòlatra.
Jo hauria pretès, aprofitant l’àpat, llegir, repassar i corregir alguns fulls emplenats de relats i comentaris que formaran un proper llibre planificat, però el to impregnant de la veu d’en Chema, pel que he escoltat reiteradament a ell mateix, no em regala la llibertat de concentració que necessito. Em té sotmès a la seva omnipresència verbal com a la resta poc o molt, i em deixo voluntàriament forçat a l’esdevenir. Estic embadalit amb el que escolto i tampoc em surt de parar massa atenció al menjar que he sol·licitat. Així doncs, contrariat en part, em disposo més aviat a la descoberta del meu entorn.
Al fons de la sala, més o menys circular, un rellotge de peu dels antics domina l’estança física, esquerda les veus dissonants i reclama atenció a cops de quarts primer i el caliu de les dues de la tarda de seguit. Em desdic definitivament de la intenció prevista i observo, escolto i prenc notes alhora que amb la gravadora activa faig algun comentari en veu molt baixa. Em fascina la impressió que hi haurà de ben segur una bona remesa de situacions de les que treure’n un bon partit. Malgrat la potent veu manaire m’arriben altres converses encara que a bocins i deixo lliure la imaginació.
Al mateix temps el servei, femení, dansa gràcilment i professionalment també, entre les taules, ignorant de les veus altisonants que les reclamen a voltes amb la prepotència del poder adquisitiu. Hi ha més comensals per descomptat. Endreçats en arribades alternades i rítmiques, s’asseuen allà on els indiquen. Però és en Chema, que ja tothom imagino té clar com es diu, qui absorbeix la meva atenció a temps complert gairebé i el meu manuscrit ha quedat aparcat definitivament al meu davant, orfe de cap mirament. No hi ha l’espai de pau i intimitat visual que sovint m’abraça en aquest lloc. Entre les taules i les noies que atenen a la clientela amb delicadesa i un punt de sensualitat, hi seuen una vintena de persones que guarden un saber estar molt allunyat del de la parla castellana. Aprofito els breus silencis per fer una llambregada acurada a l’entorn i treballar l’enginy creatiu també, al cop d’una glopada del vi que he triat que no vull desmerèixer ni obviar.
A la dreta hi ha una parella d’octogenàries benestants, guarnides de debò en una lluita aferrissada per veure qui llueix millor temps passats. Ambdues, ho sabria més tard, havien compartit el mateix home en dos temps allunyats i a la fi havia estat el lligam que compartien en una lleugera amistat més propera a la rivalitat. Xerren amb elegància de les banalitats socials i familiars i els seus moviments lents però exquisits no passen desapercebuts al servei que s’afanya a complaure-les en les seves peticions. Pel que puc observar als seus plats i copes, han entès ja fa temps que només els resta viure. I si més no aquest dia ho estan brodant i gaudint. Alhora tinc la impressió que també són observadores de la resta i això els regala conversa fresca. Amb elles jo em sento a estones, l’objectiu. El to de veu és suau, en català, i trencat de tant en tant per un riure tímid o moderat. Em costa captar massa diàleg sobretot per que en Chema castellà segueix la seva oratòria amb la veu alçada, i això que les dones octogenàries són més a prop meu.
Més enllà, encadirats, hi ha dues parelles que caminen sobre la trentena, Aquests sí tenen tota l’aparença de ser companys d’oficina i malgrat ser dues noies i dos nois no donen la imatge de relació. Potser sí que una de les noies té una atenció més que especial per un d’ells però podria ser només que fos el seu cap i s’estigués treballant l’antic art de la seducció motivada professionalment. Van plegats per feina. Deuen disposar de temps limitat i han demanat el menú. Em sorprèn, mínimament, el contrapunt de les amanides i planxa d’ells amb la pasta i carn sucosa d’elles que pel que es veu no tenen problemes d’engreix. A les copes aigua per tres i cola per una de les mosses. El llenguatge es mou en català però no del après al bressol i s’hi barreja molt de castellanismes. La conversa deriva pels afers de l’oficina i les xafarderies habituals que marquen expressions de murri. Fan cara de simpàtics, agradables, i gasten un posat educacional del saber estar, que fins i tot els fa estar absents de la portentosa veu d’en Chema, aparentment.
Hi ha una altra parella a la meva esquerra, voltant la cinquantena, ben curiosa per la disparitat de diferències que denoten a la vista. No es parlen gairebé gens entre ells i malgrat no dur aliances em sedueix clarividentment que conviuen plegats. Ell disposa del diari doblegat a la seva dreta i dedica concentració al que em sembla podrien ser uns mots encreuats. Camisa a quadres i texans li regalen una aparença més pròpia d’un passeig per la muntanya. Ella, al seu davant, de negre de dalt a baix. Vestit, mitges, botes, mocador al coll, melena, ulls....tot negre, comparativament elegant però. Ell menja amb desfici o millor dit engoleix com qui té la por de que algú altre li pugui prendre quelcom. Amb el rostre arran de plat, amuntega diferents queixalades, de diferents plats al seu abast, mentre intercanvia la forquilla amb el bolígraf amb agilitat. Ella, menjant amb la boca més aviat petita una versió d’amanida moderna, no deixa de manipular el mòbil en cap instant. De tant en tant, ell aixeca el cap al ritme de la veu d’en Chema que queda clar el desconcentra alhora que deixa a l’aire algun comentari queixós i agressiu pel que l’interromp. Sembla que acabarà saltant de la cadira.
Al fons del meu camp visual, allunyat i a la dreta, una dona s’està sola esperant asseguda a l’avantsala del restaurant, fa cara d’avorrida i observa el rellotge al seu canell com qui desitja que els minuts es dilueixin, o simplement no en té prou per distreure’s amb la copa de cava que ja ha consumit. La bossa i la gavardina jeuen a la seva vora i encreua les cames amb molta elegància. Quaranta anys són els que li deuen rondar i és força atractiva. Vestit jaqueta del color de la sorra desèrtica que dona la sensació de protegir només roba interior, si és que en duu. Evidentment se sap la diana lasciva d’algunes llambregades d’admiració i els seus moviments són amb tota certesa ben elaborats per aconseguir l’efecte desitjat. I simplement espera algú.
Mentre, en Chema segueix amb la narració de les seves proeses, en un monòleg solitari ara de caire econòmic. Escolto xifres amb uns quants zeros que emmarquen el pòdium on ell s’instal·la a si mateix en un espai social de nivell teòric. La noia que l’acompanya assenteix de tant en tant i no sembla esporuguida per res del que sembla escoltar. Potser ja ho ha viscut abans.
A tocar del que és l’entrada i sortida d’on s’elabora el presumpte art culinari, hi ha una taula amb tres noies estudioses. Estudioses pel grapat de llibres i llibretes que comparteixen l’espai entre plats, coberts, copes i mòbils és clar. Estudioses també per l’aparença de la imatge que regalen i pel seu capficament concentrat, cadascuna per separat. Estudioses per les ulleres que diuen són estudioses. Gairebé no creuen un mot i no sembla les distregui l’entorn. Les he escoltat només quan amb uns somriures de jovent, han fet la comanda a la noia que les serveix. Masteguen amb parsimònia mesurada i les observo absolutament absents com la seva femineïtat a primera vista. Texans ratats, calçat esportiu i jerseis amples, molt amples, no amaguen en cap de les tres noies, la bellesa juvenil dels seus rostres i melenes que traspassen el llindar de la vintena. En ple àpat estudiós i assegudes desimboltament em fan pensar en alguns cossos jugant a fer ioga al damunt d’una màrfega sòlida. No en trec cap història més enllà de la imatge que ofereixen. Les paraules són mudes en aquella taula.
La noia que vesteix de blau marí s’aixeca amb un moviment molt femení i marxa amb un caminar seductor cap als serveis. Es fa mirar. Deixa sol a en Chema que de cop i volta coneix que les seves dissertacions es queden sense auditori personal. Opta, veig, per empantanar-se a la cadira i escuradents en mà, furgar-se amb fruïció sense miraments. Tot un espectacle que em treu pocs segons i escolto la pau sonora que representa.
Quatre homes ocupen una de les taules centrals. Em queda prou honest comentar que no te cap mèrit deduir que són homes de negoci, els anomenen, encara que en alguna pel·lícula podrien passar per agents de la llei camuflats. Vestits sobris però amb classe, corbates llampants, camises tots blanques i de màniga llarga, sabates negres i netes. Sense estridències. En tot cas una agulla de corbata fora de moda pels temps que corren. Parlen aïllats sense complexos. Interpreto que dos d’ells no són de la terra i la conversa es realitza en anglès. Un dels de casa, el més veterà pressuposo, te dificultats amb l’idioma, si més no amb la parla. Han estrenat la trobada amb cerveses i en prenen possessió amb comentaris enjogassats, en part, sobre les virtuts de les dones presents a la sala. Tenen els mòbils a la taula però d’entrada estan més pendents del control de les mirades i del llenguatge camuflat.

La parella d’octogenàries creua, alhora, la mirada amb mi i em fan saber sense paraules que han descobert que practico el mateix esport que elles dues en aquell instant. Retraten una arquejada de celles demostrativa de desplaença a l’esclatar de nou la veu d’en Chema, quan la noia del vestit blau marí torna, voluptuosa, a seure al seu davant i una d’elles em fa l’ullet teixit de complicitat.
Jo no dono abast de prendre notes i xiuxiuejar curtes confidències a la gravadora que m’abastaran de ben segur per donar un cop de mà a la memòria en dies vinents, quan m’inspiri alguna musa i transcrigui al paper una nova onada d’observacions i sensacions.
Il·luminada pels focus de llum solar que traspassen al meu darrera, una de les noies boniques que atenen, em presenta elegantment, mentre li faig lloc a la taula, un parell de degustacions més per a tastar. Sempre, arreu on sigui, només demano petites porcions de tast. El reguitzell de propostes d’una carta em fa més patxoca que tancar-me en un primer i un segon tradicionals. I alhora valoro d’allò més el que la noia professionalment m’ofereix, un retrat ben narrat del que provaré en breu. I a un simple cop d’ull el tast segueix prometen a l’alça encara que avui em distrec desmesuradament.
Els meus ulls encuriosits engrapen una ombra passatgera, a tocar, que m’arrabassa l’atenció. És la dona del vestit jaqueta del color del desert que amb la segona copa exhaurida a la mà es dirigeix a la taula del costat. Sola encara. Haurà perdut la paciència. O potser no que només és un retard avisat. I s’instal·la oferint-me el seu rostre mig amagat per la melena que bascula al ritme del moviment que la fa seure. Realment, penso, és molt atractiva i les dues octogenàries m’ho segellen amb una mirada d’aprovació i un altre xic de complicitat. De fons sento en Chema esplaiant-se altra vegada en un timbre desmesurat però aplanat en un racó de la meva concentració com si d’un fil musical es tractés.
L’arribada de la dona a la taula del costat atreu més d’un moviment forçat prou visible. La dona de negre, comparativament elegant, ha aixecat els ulls del mòbil més per verificar que el seu home s’ha girat descaradament, que per l’interès que li pugui suscitar a ella. I sento que li engega un comentari de caire reprovable que no entenc del tot però imagino per l’expressió. De tota manera potser no l’ha entès ni ell, que mostra un somriure il·luminat que ho diu tot sense dir res.
Els que si diuen prou i clar per sentir-ho són els dos de la terra de la taula d’executius que fan tombar als seus col·legues de parla anglesa. I mentre, en Chema que n’està massa d’ell mateix, absort en les seves paraules, no presta la mínima atenció al seu entorn immediat i segueix embolcallant amb la seva dissertació inacabable a la seva companya de taula resignada.
Cada minut que s’evapora m’endinsa més en uns personatges vius que sense guió, al meu davant, inciten un gavadal atapeït d’imaginacions prometedores. I poc puc imaginar el que seguirà.
Assaborint un mos al paladar, entre confidències i paraules i discernint els sabors que s’amaguen, descobreixo un noi jove desmanegat, que acompanyat d’una de les noies que serveixen, s’apropa a la dona del vestit del color del desert. Ella s’adona de la seva presència i obre un somriure que disfressa el seu malestar d’espera tot fent una llambregada al rellotge. El noi no carrega en la seva actitud massa entusiasme. Resto expectant. S’aixeca la dona i llueix tots els encants al temps que penso que he errat en la primera impressió que m’ha donat. Es regalen uns petons de galta que sonen a l’aire més que res i una salutació amb l’esma perduda. Començo a refer la meva fantasia. Són mare i fill. Ell, cabells llargs esborrifats, a tocar de la motxilla que penja al seu darrera, vesteix de marca desimboltament i els seus moviments són de jovent descarat i prepotent.
Ara sí veig nítidament les tres noies estudioses, assegudes més enllà, que fan un parèntesi en els seus deures de concentració i com si disposessin d’un detector que el hagués avisat al mateix temps, aixequen el cap a l’uníson per estudiar el nouvingut. Es lleven i es miren entre elles i somriuen també, però el seu és honest i compartit. Ja no hi ha llibres ni llibretes, només les begudes a les mans i uns ulls brillants entremaliats. M’ho estic passant prou bé.
Amb tot, la veu d’en Chema ha perdut protagonisme. El seu ritme de parla ha minvat la cadència potser pels efectes del chablis o per esgotament del repertori. La seva companya de taula, amb el vestit blau marí, segueix al seu davant però també tafaneja al seu entorn com per distreure’s. Constato, té un rostre bell i suau.
El noi desmanegat s’asseu davant de sa mare, d’esquena a mi i pel moment rebutja demanar res de menjar i es limita a una cervesa gelada. Ha llençat la motxilla a la cadira del costat i resta tranquil·lament escoltant els sabuts retrets pel retard, que suren aliens a les seves oïdes alhora que descaradament no perd pistonada pel que respecte a les tres noies estudioses que l’han imantat dòcilment. Situació que el fa transgredir el pensament i reclama amb veu educada, ara se sent observat, una carta per fer la tria d’alguna menja que li regalarà, de ben segur, una estona que no esperava. La trobada forçada i la mala relació generacional ha quedat estacionada per uns instants d’estudi adolescent.
Em fixo, al ritme d’un gest innocent, que fins i tot un dels nois de la trentena, el que rep les atencions de la seva companya de feina i taula avui, s’esvaeix en somnis per una dona vestida del color del desert i s’aïlla càlidament en fantasies esverades lluny de la seva pròpia confiança. La cara que exposa ho diu tot. No l’espanta ni l’atura la veu d’en Chema que retorna a un volum desmesurat que dona peu, sorprenentment, a sentir parlar la noia de blau marí quan li demana, subtilment, moderació. Subtilesa que regalima pels camins de la ofensa per en Chema, tenint en compte la seva reacció desmesurada i insultant en unes paraules cridades que congelen el silenci per uns segons eterns. S’ha dibuixat un solc immens a l’atmosfera que petrifica els moviments dels presents esbalaïts, jo inclòs. Les paraules han caigut com una destral estellant un moble antic i valuós.
Amb la forta evidència dels segons on el mutisme ha conquerit l’espai, regna conjugada una única mirada concèntrica cap a en Chema. Talment com si algú hagués pres una instantània perpètua. Però les paraules vergonyoses alçades que sobrevolen encara pel damunt dels caps són el tret de sortida per les respostes sentides.
La noia de blau marí resignada esclata en un plor sobtat i amagat, que no suau, entre les pròpies mans que miren de soterrar el seu rostre desencaixat.
L’home dels mots encreuats absolutament fart s’aixeca d’un salt, com si l’haguessin impulsat, i a crits recrimina llargament i també ultratja en Chema, mentre es dirigeix barroerament a trobar-lo.
També s’ha posat dret el veterà executiu, tovalló en mà, i remuga molt excitat alguns mots irreconeixibles, mentre els seus col·legues forans l’observen amb certa curiositat. Fa posat valent de hi vaig o no hi vaig però s’està.
Dues de les noies estudioses, més adultes que d’altres, s’acosten a la dona que plora desconsoladament amb el rostre entre les mans, per fer-li costat sense recança de la veu d’en Chema que continua despotricant a tort i a dret contra tothom. Enfrontat amb el rebombori que ell mateix ha dissenyat el veig plantat al davant de l’home de la camisa a quadres i com dos gallets es criden de mala manera fins al punt que esquitxen l’aire de capellans. Els braços i les mans gesticulen, amenacen, expressen però no avancen més enllà.
El noi desmanegat, dempeus també, s’ho mira tot divertit i aprofita l’enrenou per escapolir-se a la taula de les noies estudioses que en aquest instant no ho són. La noia que encara s’està allà centra l’atenció en ell i s’abstreu del que passa a la sala.
Els quatre de l’oficina xerren bàsicament entre ells amb les veus alçades, sense voler, pel bullici que s’ha creat. En tot cas de tant en tant són les noies que dirigeixen algun improperi al creador de l’espectacle i aleshores és quan a més han de defensar la seva posició enfront les precaucions porugues dels nois. Porugues o previngudes. La situació s’escalfa per moments.
Les dues octogenàries aixecades de les seves respectives cadires, fan la cara d’ensurt al mateix temps que d’ofeses per la nul·la educació social que contemplen. Amb les bosses ben agafades sota el braç, s’acosten prudentment a la meva taula, on jo soc dret per convenciment i em demanen de seure al meu costat com si em preguessin protecció. Jo les convido a seure amb un gest galant i esdevinc el seu cavaller. Com si fóssim a la tribuna d’un circ romà quan els lleons irrompen a l’arena, però elles no obliden de senyar-se i pregar un lletania murmurada.
Només la noia responsable del servei que porta la direcció de l’equip, gosa fer algun intent per tranquil·litzar els combatents però a la distància que la prudència justifica. Ni cas. El foc està ja encès i les espurnes intenses que aboquen noves paraules no són el més adient per retornar la pau al cau.
El fatxenda d’en Chema perdut de l’enteniment, és el primer que allarga la mà i el mastegot se l’enduu el dels mots encreuats que, àgil malgrat el sobrepès, li venta un cop de puny que el fa trontollar. De moment no s’ha trencat res. La noia de blau marí ha canviat el plor per un xiscle agut i marxa a l’empara de les noies estudioses cap una taula buida del racó sota el rellotge de peu antic. A la cara se l’hi han dibuixat uns escòrrecs de negre que no amaguen el seu atractiu. La respiració li marxa desbocada.
En tot, la dona del vestit jaqueta del color del desert, veient la gatzara que té a la vora, també pren distància i s’apropa a la meva taula i s’arrauleix amb les àvies que em fan costat. Irònicament.
Mentre, la que mes xiscla en aquests instants de terrabastall és la dona de negre de dalt a baix. Histèrica, clama al seu home que deixi la picabaralla, que ja ha esdevingut baralla i no para de repicar les botes negres sobre el sòl com si això fos un signe definitiu.
Una de les octogenàries m’agafa la mà com si amb aquest gest la por s’esvaís. Ningú de ningú ha tingut la temprança o pensada de fer servir el mòbil pel que l’espectacle és íntim i privat. I al davant segueixen esbatussant-se sense miraments i sense esbotzar res greu encara.
Quan puc desviar la mirada de la trifulga veig al personal de l’art culinari pressuposat, que treuen el cap per la porta del seu espai a la recerca del xou sorollós que els ha cridat i les seves cares són exhaustives.
No se m’acut, ni de bon tros, posar-me a bregar amb els dos mascles confrontats però quan aterren agafats pels cops que voleien, enduent-se tota la parada d’una taula a mig àpat, deixo la mà de l’octogenària i engrapo un extintor, que penja sota un rètol a prop meu, en un acte inconscient per la sorpresa que em regalo a mi mateix. Les dues octogenàries de primer m’agafen per la camisa, sense abandonar les bosses sota el braç, i acte seguit se’n desdiuen i em preguen dolçament cautela. La dona del vestit jaqueta del color del desert em dedica un somriure sense signatura. No sé que hi faig en aquest embolic.
M’apropo, a certa distància, amb la moderació continguda que m’assenyala el seny i els demano amb una veu que pretén ser una ordre, que ho deixin estar del tot, malgrat que desitjo veure un darrer mastegot que tombi en Chema fins a tocar el son. Conseqüències de l’antipatia conreada. No passa absolutament res del que jo he interpretat manar i segueixen atonyinant-se.
Rumio si engegant la intenció de núvol blanc que he previst, no empitjoraré la situació o en naixerà una de nova més caòtica. I continuen esbatussant-se molts allunyats de les imatges de cinema, tot plegat més de pati de col·legi. De fet ho observo ara sense prendre notes ni comentaris i els segons semblen efímers. I de cop recordo al Quintana dels Coen jugant a bitlles. Sense les pretensions amanides d’aquest, llenço amb tota la força que s’escau i arran de terra l’extintor, aprofitant que en Chema i el del encreuats són dempeus, i faig un ple. La sorpresa majúscula atura tot l’enrenou. I tornen a ser a terra sense saber.
Un altre silenci allargat plana al restaurant i desperta el rellotge de peu antic que assenyala els dos quarts de tres. La dona de negre de dalt a baix deixa de xisclar al seu home paralitzada.
L’home de negocis veterà, tovalló en mà, assisteix i retira fora de l’abast d’en Chema, al de la camisa a quadres i texans.
Els dos nois de la trentena fabriquen un tímid aplaudiment fora de lloc penso. La noia de blau marí ha deixat els plors amb els senyals al rostre d’haver-ho fet però.
En Chema a terra amb un turmell dolorit és la imatge de la soledat humiliant. Goteja mínimament pel nas el color d’haver rebut i esquitxa la camisa blava impol·luta.
Les dues noies estudioses consolen alhora que tranquil·litzen a la de blau marí ara però sense treure l’ull a la companya que s’ha quedat a la taula i el que sí estudia és un altre tema.
El noi desmanegat flirteja des del seu món adolescent amb paraules esquerdades i conviccions desmesurades.
Els dos homes de negocis que no són de la terra, s’ho han manegat bé per, amb el dinar col·lapsat, els servissin més gerres de cervesa i brinden per l’espectacle entre ells.
Els caps xafarders de la porta d’on es prepara el suposat art culinari, desapareixen endins per reprendre la feina o comentar la jugada.
La noia responsable del servei respira alleujada i dona les instruccions per restablir l’ordre a la sala. Em regala un somriure callat de gratitud.
La dona del vestit jaqueta del color del desert camina abstreta esquivant les restes de l’embolic. Es dirigeix cap al bany ignorant del seu fill i pensant si potser encara menjarà alguna cosa. Presa no en té.
Les dues octogenàries s’asseuen a la meva taula conquerida i esperen el retorn del seu cavaller. Han deixat les bosses respectives al respatller com a símbol de confiança.
El servei, femení, torna a dansar gràcilment per endreçar-ho tot al seu lloc i netejar, com si res hagués passat.
En Chema seu al seu lloc, ara sense companya, i es lamenta interiorment del seu estat amb el rostre congestionat. Pensa que aquest vespre no gaudirà de la seva millor aparença per fer valer les seves opcions. Però la seva veu ha quedat extraditada. No val ni per donar les gràcies a les atencions de cura que li ofereixen.
L’home del mots encreuats que no camina per la muntanya, va capcot i despentinat fins a la taula que ocupava. Capcot reeditant la seqüència però vanagloriat del que ell pensa és el que havia de fer. S’ho mereixia. Per descomptat no acceptarà cap retret de la seva dona, la de negre de dalt a baix, que se’l mira amb un posat llastimós i que la distreu de recaure a l’obsessió del mòbil.
Les dues noies estudioses i la dona de blau marí s’instal·len en una altra taula, comprovant que l’altra noia estudiosa està prou enfeinada per ni tant sols adonar-se’n.
L’extintor immaculat ha tornat al seu espai d’origen misteriosament. Curiosament ningú diu res a ningú. No hi ha mala maror postergada. Jo m’assec on era abans, ara acompanyat de dues octogenàries que em somriuen amb la dolçor d’una mare i em parlen com si el passat ens hagués presentat.
Desvio la mirada cap al racó on conflueixen els camins del bany i l’entrada desitjant de trobar la dona del vestit jaqueta del color del desert. Fa estona que s’ha perdut. Les veus agraïdes de les dues octogenàries fan la melodia de rerefons quan una parella tardana i jove apareix a la recerca d’una taula lliure, que se’ls ofereix de seguit, dessota el rellotge de peu i antic. Són els novells aliens al que ha succeït i només anhelen gaudir d’una estona privilegiada suposo. Dessuadores amb lletres al pit i texans passen desapercebuts en una atmosfera tensa encara. Una de les noies que dansen gràcilment els atén amb diligència mentre la resta tenim més veu que gana. La majoria dels plats amb les restes desapareixen en mans de les noies cap el suposat espai de l’art culinari.
En Chema, mut, solitari i espaterrat a la cadira, ha aconseguit un combinat dels de moda per refredar els impulsos refrenats. No el veu ningú. S’ha empassat totes les paraules que ja no suren a les ones. Alhora, el seu company d’esbatussada assaboreix un destil·lat del color del coure amb el conseqüent malestar enquistat de la dona que no deixa el mòbil però.
La parella de les dessuadores asseguts comparteixen un àpat únic i pecaminós pel que fa a les calories. Ells dos ja estan prou formosos per hom intuir que habitualment mengen prou bé. He reprès alguna anotació pausadament, la gravadora funciona al ritme de les converses de les dues octogenàries que dit sigui, són molt més que agradables. M’expliquen entremaliadament la seva vida i el regust amarg de no poder tornar uns anys enrere. No transmeten ni un bri dels minuts passats que ens han trasbalsat. I sí rememoren, amb llenguatge picant, els homes que han viscut pel record que les hi provoco. S’interessen educadament pel que feia i faig veient l’escampada de paperassa, la gravadora encesa i les notes, però l’encís d’una resposta no les motiva en excés. M’agrada pensar que han trencat esquemes per molts anys. En fan la cara. No estic tant absort en la teranyina dialèctica que m’han parat per constatar que la dona del vestit jaqueta del color del desert reapareix a l’estada. S’encamina cap a la meva taula enlloc de la seva i demana de seure amb nosaltres. La cadira exigeix la reiteració del gest de la melena que li he vist ja a l’arribar. Definitivament és molt bella, vesteix exquisidament i sí, s’entreveu que la llenceria li acarona la pell, cosa que ja havia deduït quan ha arribat el seu fill desmanegat. No seria prudent. Té una veu dolça amb un esquitx de sensualitat que convidaria a la primera pensada.
Amb tot l’enrenou dels minuts anteriors se m’amunteguen els pensaments pendents de plasmar i cedeixo la confiança al calaix de la memòria. Em deixo a les mans de les tres dames que m’envolten i al plaer de la seva companyia que m’ha regalat, en un esbós de distància, un munt de paraules enganxades que pariran un nou relat de ben segur.