Cercador
Una simple ànima
Un relat de: El món és lleig- Compartir:
-Vinga noia, dóna'm tot el que tinguis d'una punyetera vegada!
Això va ser l’última cosa que recordava a la meva ment. L’últim record que tenia de la nit del vint de març fins el matí del dia següent. No tenia ni la més remota idea del seu origen, no sabia en quin moment les havia escoltat, si eren dirigides a mi o a qui coi anaven. Només sabia que això tenia un significat molt fort per mi. Mai m’havia fet qüestionar la meva integritat mental o física, però no recordava res més. En aquells moments no sabia si pensar que algú m’havia drogat o alguna merda d’aquestes. Això de no recordar... no era normal en mi. M’havia llevat a un parc prop de la meva casa. Al parc en qüestió, es podia veure bastants trossos de vidre trencats i una gran taca ja seca de sang. Es notava que era de sang pel seu color. A l’arbre del costat també es veia marcada una mà sagnant. També era seca, però, el color vermellós hi era allà. Cada cop em preguntava més i més per què no recordava res i què feia a un parc al costat d’aquest panorama. Vaig anar cap a casa. Com vivia sola vaig poder anar tranquil·lament sense la por d’esperar que algú em preguntés que havia fet aquella passada nit. Amb només obrir la porta ja es podia notar el silenci perpetu que hi havia. M’encantava aquest silenci, només arribar i obrir la porta ja m’absentava de la resta de sorolls del món. En fi, vaig obrir i vaig trobar una cosa mol estranya, totes les portes de la casa eren obertes. Jo sempre m’assegurava de tancar tot. Una mania de tantes que en tenia. Al veure que tot era obert em vaig estranyar, la porta que donava al carrer era tancada quan havia entrat jo..
Però vaig deixar de menjarme el cap per aquella estupidesa i em vaig centrar en recordar que merda havia fet jo la nit del vint de març. Vaig asseure’m al sofà. Va sonar el telèfon de casa, així que vaig fer un bot i a l’ intentar agafar-lo no vaig poder. La meva mà el traspassava. No, això no podia ser, em repetia una vegada darrere l’altra. Amb l’altra mà volia prémer els botons del telèfon per veure el missatge que acabava de deixar la persona que havia trucat. Tampoc vaig poder. Com renoi no em deixava utilitzar el telèfon? Ja m’estava espantant.. Això no era gens normal. A l’intentar agafar un altre cop les claus per poder obrir la porta i sortir d’allà, tampoc vaig poder. Com era que ara traspassava les coses? Potser estava completament borratxa o alguna bestiesa? Vaig cridar el més fort que vaig poder. No vaig rebre resposta alguna. Al sortir cap al balcó i intentar recolzar-me a la barana també la vaig traspassar. Jo vivia en un tercer pis, així que en aquell moment hem vaig caure cap al carrer. Mentre queia no sabia per què però no tenia por. Bum. Vaig arribar al terra i no m’havia passat res, era com si no m'acabés de caure. Ningú em mirava, ningú s’estranyava d’aquell insòlit fet. Era com si jo no existís. Cada cop tenia més ganes de plorar però les llàgrimes no em sortien. De cop i volta, va aparèixer la meva mare tombant a la cantonada. Jo vaig començar a córrer darrera ella, cridant-li que si us plaus es gires. No em va fer gens de cas. En arribar al seu costat no es va ni girar, era com si no em veies. A la seva mà duia una petita capsa amb la meva fotografia. La intentava tocar, parlar amb ella però res feia efecte. Era com si jo només fos una simple anima. Vaig acompanyar-la tot el trajecte amb l’esperança de que tot això fos un somni i m’aixequés del llit en qualsevol instant. Per fi ella es va parar. Havíem arribat a una funerària, va entrar, jo darrera ella. En el moment en que vaig posar un peu dins, el meu món es va venir avall. Allà hi era tota la meva família mirant una foto meva en gran que era sobra un taüt. Això significava que jo era morta? No podia ser, jo era allà amb ells.. De cop i volta la meva mare es va posar a parlar. Començant va dir que jo era la seva nena del cor, sempre ho seria encara que ara ja no fos amb ella. A continuació va parlar sobre la meva infantesa i va concloure aquella mena de discurs amb una frase que em va fer recordar tot. “ El destí es pur atzar, a ella li va tocar per ser al parc jugant amb la seva germana.” Després d’això la meva mare es va posar a plorar junt amb els demés coneguts i familiar que eren allà. Amb aquestes paraules moltes imatges em van venir al cap, tot va començar a tenir sentit. La nit del 20 de març vaig morir. Un home amb un casc de moto em va atracar, com jo em resistia va sacar un ganivet i em va apunyalar. Recordo aquell dolor intens, com vaig intentar tirar-li una ampolla de refresc al cap però amb el casc només vaig aconseguir que es tranques i els vidres s’escampessin per tot el terra. Ell espantat per els crits de la meva germana va escapar i jo vaig intentar recolzar-me a un arbre però tot es va fer fosc.
Ara tot era molt més clar, jo era morta. Havia mort a la nit i jo no ho vaig saber fins al dia següent. Després d’això, dies, mesos i anys van passar. Ara jo només soc una ànima sense un lloc cap al que anar.
Això va ser l’última cosa que recordava a la meva ment. L’últim record que tenia de la nit del vint de març fins el matí del dia següent. No tenia ni la més remota idea del seu origen, no sabia en quin moment les havia escoltat, si eren dirigides a mi o a qui coi anaven. Només sabia que això tenia un significat molt fort per mi. Mai m’havia fet qüestionar la meva integritat mental o física, però no recordava res més. En aquells moments no sabia si pensar que algú m’havia drogat o alguna merda d’aquestes. Això de no recordar... no era normal en mi. M’havia llevat a un parc prop de la meva casa. Al parc en qüestió, es podia veure bastants trossos de vidre trencats i una gran taca ja seca de sang. Es notava que era de sang pel seu color. A l’arbre del costat també es veia marcada una mà sagnant. També era seca, però, el color vermellós hi era allà. Cada cop em preguntava més i més per què no recordava res i què feia a un parc al costat d’aquest panorama. Vaig anar cap a casa. Com vivia sola vaig poder anar tranquil·lament sense la por d’esperar que algú em preguntés que havia fet aquella passada nit. Amb només obrir la porta ja es podia notar el silenci perpetu que hi havia. M’encantava aquest silenci, només arribar i obrir la porta ja m’absentava de la resta de sorolls del món. En fi, vaig obrir i vaig trobar una cosa mol estranya, totes les portes de la casa eren obertes. Jo sempre m’assegurava de tancar tot. Una mania de tantes que en tenia. Al veure que tot era obert em vaig estranyar, la porta que donava al carrer era tancada quan havia entrat jo..
Però vaig deixar de menjarme el cap per aquella estupidesa i em vaig centrar en recordar que merda havia fet jo la nit del vint de març. Vaig asseure’m al sofà. Va sonar el telèfon de casa, així que vaig fer un bot i a l’ intentar agafar-lo no vaig poder. La meva mà el traspassava. No, això no podia ser, em repetia una vegada darrere l’altra. Amb l’altra mà volia prémer els botons del telèfon per veure el missatge que acabava de deixar la persona que havia trucat. Tampoc vaig poder. Com renoi no em deixava utilitzar el telèfon? Ja m’estava espantant.. Això no era gens normal. A l’intentar agafar un altre cop les claus per poder obrir la porta i sortir d’allà, tampoc vaig poder. Com era que ara traspassava les coses? Potser estava completament borratxa o alguna bestiesa? Vaig cridar el més fort que vaig poder. No vaig rebre resposta alguna. Al sortir cap al balcó i intentar recolzar-me a la barana també la vaig traspassar. Jo vivia en un tercer pis, així que en aquell moment hem vaig caure cap al carrer. Mentre queia no sabia per què però no tenia por. Bum. Vaig arribar al terra i no m’havia passat res, era com si no m'acabés de caure. Ningú em mirava, ningú s’estranyava d’aquell insòlit fet. Era com si jo no existís. Cada cop tenia més ganes de plorar però les llàgrimes no em sortien. De cop i volta, va aparèixer la meva mare tombant a la cantonada. Jo vaig començar a córrer darrera ella, cridant-li que si us plaus es gires. No em va fer gens de cas. En arribar al seu costat no es va ni girar, era com si no em veies. A la seva mà duia una petita capsa amb la meva fotografia. La intentava tocar, parlar amb ella però res feia efecte. Era com si jo només fos una simple anima. Vaig acompanyar-la tot el trajecte amb l’esperança de que tot això fos un somni i m’aixequés del llit en qualsevol instant. Per fi ella es va parar. Havíem arribat a una funerària, va entrar, jo darrera ella. En el moment en que vaig posar un peu dins, el meu món es va venir avall. Allà hi era tota la meva família mirant una foto meva en gran que era sobra un taüt. Això significava que jo era morta? No podia ser, jo era allà amb ells.. De cop i volta la meva mare es va posar a parlar. Començant va dir que jo era la seva nena del cor, sempre ho seria encara que ara ja no fos amb ella. A continuació va parlar sobre la meva infantesa i va concloure aquella mena de discurs amb una frase que em va fer recordar tot. “ El destí es pur atzar, a ella li va tocar per ser al parc jugant amb la seva germana.” Després d’això la meva mare es va posar a plorar junt amb els demés coneguts i familiar que eren allà. Amb aquestes paraules moltes imatges em van venir al cap, tot va començar a tenir sentit. La nit del 20 de març vaig morir. Un home amb un casc de moto em va atracar, com jo em resistia va sacar un ganivet i em va apunyalar. Recordo aquell dolor intens, com vaig intentar tirar-li una ampolla de refresc al cap però amb el casc només vaig aconseguir que es tranques i els vidres s’escampessin per tot el terra. Ell espantat per els crits de la meva germana va escapar i jo vaig intentar recolzar-me a un arbre però tot es va fer fosc.
Ara tot era molt més clar, jo era morta. Havia mort a la nit i jo no ho vaig saber fins al dia següent. Després d’això, dies, mesos i anys van passar. Ara jo només soc una ànima sense un lloc cap al que anar.