Cercador
El parc vermell
Un relat de: El món és lleig- Compartir:
Com cada matí, vaig agafar un tros de pa i el vaig guardar a la bossa. Ja eren quasi les 4, l’hora de baixar al parc vermell, a donar-li menjar als ànecs de l’estany. Sempre baixava al parc ja que allà vaig poder conèixer al meu gran amor, Martí.
Tot va començar fa uns vuit mesos. Vaig baixar al parc, a seurem al meu banc de sempre, el del costat de la font. Aquell paisatge m’inspirava a pintar. Però aquell dia va ser diferent. Havia algú assegut al banc. Era un home no molt alt, amb el cabell castany. Com vaig veure el banc ocupat em vaig a seure al del costat. Al dia següent també hi era el home, llavors em vaig decidir a parlar i dir-li si em podia seure allà, al seu costat. Al apropar-me iva a dir-s’ho però ell sem va adelantar. Em va dir que em seies que no li importava. Vaig quedar hipnotitzada amb el seu gran somriure. La conversa que vam tenir en aquell moment va ser curta, ja que es va marxar de seguida, només ens va donar temps per dir-nos el nom i poc més. Ell és deia Martí. Després d’això vaig estar al parc fins les 6, però quan ja marxava el vaig veure, allà a la pastisseria que hi havia a la cantonada. La propietària de la botiga era una vella coneguda per a mi, ja que de petita anava a comprar allà. Encara que últimament la botiga la portava la seva filla Floren. Em vaig apropar i vaig saludar a en Martí. Sem va quedar mirant amb cara de no conèixer-me però de seguida se’n va enrecordar de mi. Li vaig invitar a un cafè per poder xarrar més profundament. Va acceptar i em va somriure com nomes ella sabia. Ens vam seure a la taula del fons, era l’única lliure. Va començar parlant ell, em va preguntar si jo i anava cada dia al parc, jo li vaig contar que anava quant tenia ganes de pintar. Ell em va respondre que feia un par de dies que també anava, ja que desprès de trebajar li relaxava molt estar allà amb els animals. Treballava d’arquitecte i feia poc temps que i era a la ciutat. Jo amablement em vaig oferir a ensenyar-se-la, i ell em va dir que estaria encantat de tenir una guia com jo. Vam quedar al dia següent a la porta del parc. No es va presentar, em va desanimar bastant ja que vaig pensar que no el tornaria a veure més. Tot el que va quedar de dia vaig estar un mica trista, però encara guardava la esperança de que vingués al dia següent al parc. Les hores sem van passar molt lentes, però per fi tornaven a ser les 4 de la tarda. Vaig baixar, i al arribar-hi el vaig poder veure allà, assegut al banc. Quan es va girar i em va veure es va apropar d’eseguida i em va començar a demanar disculpes ja que per culpa del treball no havia pogut sortir abans. Li vaig dir que no passava res, que un descuit el tenia tothom. En Martí, em va dir si encara estava disposada a mostrar-li el barri, jo vaig dir-li que sí. Vam estar passejant un par d’hores, li vaig mostrar els llocs més bonics a la part de romàntics de la ciutat. Vaig acabar la ruta portant-lo a la plaça Nez, era una plaça no molt gran que es trobava al altre extrem del parc on solíem anar. Allà vam estar bastant de temps, quan va arribar l’hora d’acomiadar-se ens va costar dir-nos adéu. L’endemà al matí, em va costar aixecar-me del llit. Em va despertà el soroll del telèfon, vaig contestar al tercer to. Era el meu germà Andreu, el que em va dir per telèfon em va sobresaltar. El seu fill Berto acabava de patir un accident a l’autobús escolar. Em vaig vestir de seguida i vaig baixar cap al carrer, a la porteria em vaig trobar de cara amb el Martí, venia a donar-me una sorpresa.
Li vaig explicar el que acabava de passar i es va oferir en portarme amb el coche cap al hospital. Vam arribar i vam pujar a l’habitació, allà em vaig trobar a l’Andreu, em va tranquil•litzar diguin-me que en Berto no corria perill. Vam sortir a la sala d’espera, en Martí em va agafar de la mà i em va portar cap a la cafeteria. Jo continuava estant molt inquieta per la noticia, fins que no vaig veure a en Berto sortint d’urgències no vaig estar tranquil•la. Portava un braç enguixat i tenia un morat a la galta de la cara, però per el demès estava bé. En Martí ens va portar als 3 cap a casa, va deixar al meu germà i el seu fill a la seva casa i ami em va portar cap a la meva. Desprès d’aquest contratemps, en Martí i jo vam començar a sortir. Però tot va canviar quan portaven 7 mesos junts. Un dia va aparèixer per sorpresa a les quatre al parc on ens havíem conegut, aquesta hora ell trebajava, per això em va semblar bastant estrany. Em va dir que tenia una bona noticia i una altre no tant bona. La bona era que li havien ascendit a la feina em vaig alegrar molt. Però de sobte em va dir que la dolenta era que el treball era a Astorga, a Espanya. Nosaltres vivíem a Canadà, era molt lluny.. Em va dir que si volia mudar-me amb ell. No vaig poder respondre, li vaig dir que m’ho tenia que pensar, era molt de temps viscut aquí, molts records, la família.. Ell tenia que dir-li al seu cap abans de dos dies si acceptava el lloc de treball o no. Li vaig dir que demà s’ho diria. Vam passar la tarda sense torna a recordar això. Quan vaig arribar a casa ja per la nit, no sabia que fer. M’exaltava el nou, però el vell m’enamorava. Sabia que aquell treball era perfecte per en Martí, era el seu somni. Ser un gran arquitecte mundialment conegut, i si el traslladaven a Espanya, ja seria el primer pas. Ja ho tenia decidit. L’endemà al mati el vaig trucar i li vaig dir si podia venir a casa. Quan va arribar so volia dir, però no em sortien les paraules. Ell em va tranquil•litzar i em va dir que digues el que digues ell em seguiria estimant. Li vaig dir que no, no podia anar-me’n aquí tenia la meva vida. Ell em va respondre que llavors no acceptaria el treball i es quedaria am mi. Em vaig apropar a ell i so vaig dir: ‘Aquest es el teu somni, i per mi no tens per que deixar-lo passar’ Em va abraçar ven fort i em va prometre que cada dia que pogués en vendria a veure.
Al dia següent ja li tocava anar-se em va costar un segle despedir-me d’ell. Però ara se que la decisió que vaig tomar va ser al correcta. En Martí es un gran arquitecte allà, a Astorga i cada cop que te temps lliure, ve a veurem aquí, a Canadà.
Tot va començar fa uns vuit mesos. Vaig baixar al parc, a seurem al meu banc de sempre, el del costat de la font. Aquell paisatge m’inspirava a pintar. Però aquell dia va ser diferent. Havia algú assegut al banc. Era un home no molt alt, amb el cabell castany. Com vaig veure el banc ocupat em vaig a seure al del costat. Al dia següent també hi era el home, llavors em vaig decidir a parlar i dir-li si em podia seure allà, al seu costat. Al apropar-me iva a dir-s’ho però ell sem va adelantar. Em va dir que em seies que no li importava. Vaig quedar hipnotitzada amb el seu gran somriure. La conversa que vam tenir en aquell moment va ser curta, ja que es va marxar de seguida, només ens va donar temps per dir-nos el nom i poc més. Ell és deia Martí. Després d’això vaig estar al parc fins les 6, però quan ja marxava el vaig veure, allà a la pastisseria que hi havia a la cantonada. La propietària de la botiga era una vella coneguda per a mi, ja que de petita anava a comprar allà. Encara que últimament la botiga la portava la seva filla Floren. Em vaig apropar i vaig saludar a en Martí. Sem va quedar mirant amb cara de no conèixer-me però de seguida se’n va enrecordar de mi. Li vaig invitar a un cafè per poder xarrar més profundament. Va acceptar i em va somriure com nomes ella sabia. Ens vam seure a la taula del fons, era l’única lliure. Va començar parlant ell, em va preguntar si jo i anava cada dia al parc, jo li vaig contar que anava quant tenia ganes de pintar. Ell em va respondre que feia un par de dies que també anava, ja que desprès de trebajar li relaxava molt estar allà amb els animals. Treballava d’arquitecte i feia poc temps que i era a la ciutat. Jo amablement em vaig oferir a ensenyar-se-la, i ell em va dir que estaria encantat de tenir una guia com jo. Vam quedar al dia següent a la porta del parc. No es va presentar, em va desanimar bastant ja que vaig pensar que no el tornaria a veure més. Tot el que va quedar de dia vaig estar un mica trista, però encara guardava la esperança de que vingués al dia següent al parc. Les hores sem van passar molt lentes, però per fi tornaven a ser les 4 de la tarda. Vaig baixar, i al arribar-hi el vaig poder veure allà, assegut al banc. Quan es va girar i em va veure es va apropar d’eseguida i em va començar a demanar disculpes ja que per culpa del treball no havia pogut sortir abans. Li vaig dir que no passava res, que un descuit el tenia tothom. En Martí, em va dir si encara estava disposada a mostrar-li el barri, jo vaig dir-li que sí. Vam estar passejant un par d’hores, li vaig mostrar els llocs més bonics a la part de romàntics de la ciutat. Vaig acabar la ruta portant-lo a la plaça Nez, era una plaça no molt gran que es trobava al altre extrem del parc on solíem anar. Allà vam estar bastant de temps, quan va arribar l’hora d’acomiadar-se ens va costar dir-nos adéu. L’endemà al matí, em va costar aixecar-me del llit. Em va despertà el soroll del telèfon, vaig contestar al tercer to. Era el meu germà Andreu, el que em va dir per telèfon em va sobresaltar. El seu fill Berto acabava de patir un accident a l’autobús escolar. Em vaig vestir de seguida i vaig baixar cap al carrer, a la porteria em vaig trobar de cara amb el Martí, venia a donar-me una sorpresa.
Li vaig explicar el que acabava de passar i es va oferir en portarme amb el coche cap al hospital. Vam arribar i vam pujar a l’habitació, allà em vaig trobar a l’Andreu, em va tranquil•litzar diguin-me que en Berto no corria perill. Vam sortir a la sala d’espera, en Martí em va agafar de la mà i em va portar cap a la cafeteria. Jo continuava estant molt inquieta per la noticia, fins que no vaig veure a en Berto sortint d’urgències no vaig estar tranquil•la. Portava un braç enguixat i tenia un morat a la galta de la cara, però per el demès estava bé. En Martí ens va portar als 3 cap a casa, va deixar al meu germà i el seu fill a la seva casa i ami em va portar cap a la meva. Desprès d’aquest contratemps, en Martí i jo vam començar a sortir. Però tot va canviar quan portaven 7 mesos junts. Un dia va aparèixer per sorpresa a les quatre al parc on ens havíem conegut, aquesta hora ell trebajava, per això em va semblar bastant estrany. Em va dir que tenia una bona noticia i una altre no tant bona. La bona era que li havien ascendit a la feina em vaig alegrar molt. Però de sobte em va dir que la dolenta era que el treball era a Astorga, a Espanya. Nosaltres vivíem a Canadà, era molt lluny.. Em va dir que si volia mudar-me amb ell. No vaig poder respondre, li vaig dir que m’ho tenia que pensar, era molt de temps viscut aquí, molts records, la família.. Ell tenia que dir-li al seu cap abans de dos dies si acceptava el lloc de treball o no. Li vaig dir que demà s’ho diria. Vam passar la tarda sense torna a recordar això. Quan vaig arribar a casa ja per la nit, no sabia que fer. M’exaltava el nou, però el vell m’enamorava. Sabia que aquell treball era perfecte per en Martí, era el seu somni. Ser un gran arquitecte mundialment conegut, i si el traslladaven a Espanya, ja seria el primer pas. Ja ho tenia decidit. L’endemà al mati el vaig trucar i li vaig dir si podia venir a casa. Quan va arribar so volia dir, però no em sortien les paraules. Ell em va tranquil•litzar i em va dir que digues el que digues ell em seguiria estimant. Li vaig dir que no, no podia anar-me’n aquí tenia la meva vida. Ell em va respondre que llavors no acceptaria el treball i es quedaria am mi. Em vaig apropar a ell i so vaig dir: ‘Aquest es el teu somni, i per mi no tens per que deixar-lo passar’ Em va abraçar ven fort i em va prometre que cada dia que pogués en vendria a veure.
Al dia següent ja li tocava anar-se em va costar un segle despedir-me d’ell. Però ara se que la decisió que vaig tomar va ser al correcta. En Martí es un gran arquitecte allà, a Astorga i cada cop que te temps lliure, ve a veurem aquí, a Canadà.