El nou món

Un relat de: El món és lleig
Ho podia veure tot perfectament.
Allà hi era ell, la meva nova rata de laboratori. Per aclarir les coses, ell no era una rata exactament, sinó l'únic noi que havia contestat al meu anunci al diari. "Es busca persona per poder provar medicaments en procés de desenvolupament, no hi ha perill". "No hi ha perill" en animals. En ells tot m'havia anat perfectament, però si volia portar això un pas més endavant havia de arriscar i provar en éssers humans.
Podia veure a la meva nova rata a través d'un bonic mirall. Bé, per ser sincer no era un mirall. En realitat era un vidre ubicat dins del meu laboratori des del qual podia veure l'exterior, però no viceversa. En fi, com anava explicant, podia veure-ho perfectament. Se li notava inquiet al mateix temps que preocupat. Se li notava que estava massa nerviós, així que vaig decidir anar parlar amb ell. Mentre sortia de la sala, anava pensant que dir-li. No m'agradava mentir, però el que més adequat en una situació com aquesta, era tranquil·litzar-lo dient-li que els medicaments no tenien riscos. Encara que en realitat això jo no ho sabia, com ja he dit era la primera vegada que els anava a provar en humans. Vaig arribar a on es trobava el xaval, era jove, d'uns 20 anys. Em vaig apropar i ell ràpidament es va girar. Li vaig parlar intentant tenir un to de veu amistós perquè se sentís millor. Ell em va explicar que es deia Rayan i havia respòs al meu anunci perquè li feien falta els diners. Em feia pena, però tot i així jo no era responsable de la seva situació. Li vaig dir que passés a una petita habitació que hi havia i que allà ja veuria el medicament que li faria provar. El noi va entrar. El medicament, bé medicament ... Així li feia dir perquè sonés més formal. En realitat era una petita càpsula que intentava ajuntar ADN animal amb humà. Sí, era estrany. Vaig anar darrere seu. Vaig entrar a l'habitació i em vaig trobar a Rayan assegut davant de la petita càpsula que hi havia sobre la taula. Em va mirar i em va dir amb una veu tremolosa si realment no li passaria res. Jo, com anteriorment havia fet, li vaig dir que tranquil, que no havia de què preocupar-se. Em va tornar a mirar, va beure un glop d'aigua i després un altre amb la càpsula. Em vaig quedar impacient per veure el resultat. Van passar els minuts i Rayan estava igual. Fins que el seu rostre va començar a canviar. Ja no se'l veia aquesta expressió d'inseguretat i por. Després d'una estona li vaig dir que ja havia acabat, li vaig donar el meu número, i li vaig avisar que si notava alguna cosa estranya em cridés. Els meus plans ... Els meus futurs plans d'un món en què animals i persones podrien fusionar-se es venia tot a sota. El noi va marxar assegurant-me que si notava alguna cosa em trucaria. Em sentia defraudada amb mi mateixa, en els animals tot havia anat perfectament. No es notava que eren animals. Ningú havia notat que Expósito, el guàrdia de seguretat, abans havia estat un pingüí. Se'l veia tan perfecte ... L'únic que tenia és que parlava una mica estrany. Vaig decidir fer nit al local. Ja havien passat unes tres hores des que Rayan havia estat allà. Va sonar el telèfon, era ell. No se li entenia gairebé res, només vaig poder sentir "vaig". Li vaig reconèixer perquè va sortir el seu número a la pantalla del telèfon. Vaig suposar que vindria cap aquí. Quins nervis tenia, tant de bo la pastilla hagués funcionat i quan entrés per la porta pogués veure els meus resultats. L'única cosa dolenta era que no recordava quina fusió havia ficat a la càpsula que ell havia ingerit. Ja feia com 20 minuts de la trucada de Rayan, quan per fi el vaig veure aparèixer per la porta. L'acompanyava Expósito. Oh sí, tot estava sortint com jo esperava. Rayan ja no era Rayan. Era una cosa estranya, estava entre una fusió d'un insecte i un humà. Expósito el va deixar caure sobre la catifa taronja que hi havia al mig de la sala. Tot seguit es va anar a la porta a seguir amb el que feia. I allà estava jo, de peu contemplant com Rayan es retorçava a terra suplicant que li matés abans de sentir aquest dolor. Va durar molt poc, com menys d'un minut. Va callar. Estava fet una bola en aquella catifa, no es movia. Em vaig apropar amb por de poder haver-ho matat. Em vaig posar al seu costat i vaig veure com ell va pegar una puntada cap a l'aire. Li vaig dir si es trobava bé, que es posés en peu per a ver-ho. Així ho va fer. A l'aixecar el seu cap ho vaig poder observar, no tenia rostre humà. Tenia cara de mosca. Feia fàstic, era massa estrany veure-ho en un humà. Les proves no havien sortit bé. Tenia cap d'insecte i ales, i en comptes de peus només cames, com si fossin dos pals.
Em penedia, em penedia massa. No sabia què fer-ne, no podia veure-ho la resta del món. Em ficarien a la presó per boja o per experimentar amb humans. Vaig cridar a Expósito. El pingüí seguia ordres, semblava molt humà. En animals tot bé, en humans no. En entrar i veure a Rayan, Expósito va posar una cara èpica. De seguida va girar la cara i em va mirar a mi. Li vaig dir clarament que ho fes desaparèixer. Em va entendre a la primera. Ja portava amb mi com un any i em comprenia. Vaig poder veure com el va agafar del petit coll que li quedava d'humà i el ficava en una furgoneta. Me'ls vaig quedar mirant. Observant com la furgoneta s'allunyava d'allà. Em vaig tornar a la sala i vaig recollir la catifa on instants abans es trobava Rayan. A l'agafar-la la vaig ficar en una caixa de cartró, vaig sortir cap al carrer i li vaig prendre foc. Junt amb ella les altres càpsules que tenia.
El món que tenia pensat hauria d'esperar més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

El món és lleig

3 Relats

0 Comentaris

1523 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00