Cercador
Una història secondària
Un relat de: Pim- Compartir:
Aquesta crónica comença a l’abril de l’any 2021 i es tanca a setembre de 2023
A ciutat, en un carrer de l’Eixample, dels que van de Sud a Nord, hi ha un habitatge nou. A la vorera, enganxat a una façana, banda muntanya, assoleiat al matí i protegit per una àmplia tribuna. El carrer no és de gaire tràfeg.
L’edifici gran, el que acull i abriga el nou habitatge, té cinc portals vidriats. El nou habitatge ha nascut ocupant una part del portal central, sota mateix de la tribuna, deixant dos portals més a cada costat, amb les seves entrades peatonals. Dos dels portals laterals, mirant a la dreta,
tenen unes escales de marbre blanc, àmplies.
A la mateixa illa, i a la mateixa façana de cases una mica més enllà, hi ha nascut, també, un altre habitatge. Aquest és encara més precàri.
Està fet amb cartrons, però d’una forma desordenada, una mena de panxa que no s’aixafa del tot gràcies a un pop que l’enganxa a la reixa del local, que sembla abandonat. Sens dubte es tracta solament d’una mena de segona residència o d‘una precària alternativa del tipus construcció-refugi ocasional.
En Google street view, tan cuidadós, ha deixat constància -per sempre més- d´aquests nous habitatges.
Però ara tornem al primer, el que presenta un aspecte de residència estable. Està ben delimitat amb cartrons i una manta li fa de sostre. Aquesta manta es mantindrà durant ben bé per dos anys i identificarà la residència.
L’edificicació és autoportant i es recolza a terra. Està protegit pel gran sortint de la tribuna i s’hi entra pel lateral. Un tensor de goma manté la precària geometría de la casa, a manera de cinturò que abraça i estabil.litza el conjunt.
Sembla, per les mides, que l’interior de la casa està resolt poc més que amb un únic matalàs i un sac de dormir o una manta. I que la vida, aquí, s’hi fa assegut o estirat. Malgrat les limitacions ben evidents, l’habitatge te voluntat de permanència perquè es manté cuidat i reconstruït quan ha estat necessari.
La llargada de la part coberta amb mantes i tancada amb cartrons no fa més de 2 metres, el que deixa al seu costat un porxo d’uns 60 cm. Encara protegit per la tribuna de l’edifici, aquesta eixida resulta de molta utilitat.
L’entrada a l’habitatge es fa per aquí, per l’eixida. Quan el resident no hi és, assegura (assegura !) el cartró que fa de porta amb un pal i un topall. Aquí, en aquest porxo, també s’hi guarden els estris de neteja de la casa : de vegades un raspall-escombra i un recollidor, una galleda …
El que sí deixava sempre a l’exterior eren les sabates i, a l’estiu, també les xancles ... I quan el resident tenía alguna persona convidada es notava per la duplicitat del calçat : he arribat a veure, junts, dos jocs de sabates a més de les sandàlies.
Les escales blanques que hi ha al costat li fan de terrassa, amb vistes. Es tracta d’una terrassa compartida, perquè també fa les feines d’accès al local del costat. Alguna vegada he vist el resident assegut aquí, o dret, fumant, esmorzant i prenent un café (a una mà, la taça, i a l’altre el platet), o llegint.
No he volgut fer la foto de la persona resident. M’he resistit a disposar de la seva imatge, però el que sí puc dir és que em va semblar una persona endreçada, educada, neta i curosa del seu aspecte.
La residència, si en podem dir aixì, està ben clar que no disposa d’aigua corrent. La higiene personal deu ser un problema que potser es modera per l’amabilitat d’alguna persona veina o d’algun servei ciutadà. La font pública que hi ha a prop deu ajudar, sens dubte.
Com ja he dit, la dificultat no sembla reflexar-se en l’aspecte del resident. Hi ha un esforç extra, aquí.
La caca i el pipí és un altre tema. Durant una época, el pipí sembla que l’ha resolt amb una ampolla no transparent que deixava en una galleda a l’exterior, a l’eixida. Aquesta solució l’hi pot haver generat algún problema perquè darrerament els seus residus semblen dipositats en una caixa i/o un bidonet que queda quasi reservat de vistes : entre els contenidors públics que té, precisament, just davant de casa. El contenidor marró, l’orgànic, també el té molt a prop.
La seguretat i la intimitat s’aguanten amb pinces. En general, l’habitatge és respectat pels ciutadans. Tot i així, alguns han vist amb ràbia aquesta solució d’habitatge personal i han decidit vandalizar la casa; una mena de violència estúpida, banal i mal dirigida perquè solsament afecta i perjudica el ciutadà més dèbil.
Quan això ha succeït he vist disperses les seves pertinences.
Però també altres vegades, moltes vegades, he vist que algú ha deixat a terra, en el mini pati d’entrada, algún menjar i algún estri : safates amb menjar cuinat, llet i altres begudes, roba neta i plegada, fruita, galetes, una maleta, pa …
Tot i així, en un gest que està a mig camí entre l’estupidesa i la malícia algú ha volgut recordar “la caseta i el jardí” i ha deixat, al costat mateix, una jardinera de plàstic amb una planta escarransida. (2023 abril 30)
Tot i els inconvenients, és ben clar que el resident té arrels al el barri : ha re-construït la seva casa vàries vegades, cosa que hem anat veient pels cartrons que formen les dues parets. Un cop, per gamberrisme, li van prendre la manta que li feia de sostre : la vaig veure a terra uns carrers més enllà. Ell la va recuperar.
I un bon dia el nostre amic va desapareixer. Va deixar l’habitatge i va desaparèixer.
A partir d’ací la construcció va iniciar la seva davallada.(2023, abril 09)
Al cap d’un cert temps, però, la casa va ser re-ocupada. S’hi va instal.lar una persona que s’ajudava d’una crosa. A l’exterior hi guardava la crossa, l’escombra i el recollidor. Sabates. Però ja no tenía ni el matelàs, ni el pop elàstic que estabilitzava el conjunt. Tampoc semblava disfrutar de l’apreci dels veins. La manta que havia fet de teulada aquests darrers anys ja no hi era.
Poc a poc la casa es va anant desfent, va perdre estructura i identitat. Es feia evident que el nou resident era un passavolant, sense arrels ni expectatives d'estabilitat. Cap interés pel manteniment.
Al final la casa ja era una reliquia : un record de cartrons escampats, la manta ja no hi era, ni el respall ni el recollidor ni res.
I un bon dia, res de res.(2023, juliol, 05)
I d’aquest darrer resident, cap notícia.
A terra hi quedaven les petjades : taques fosques de distintes intensitats, alguna humitat …
Després algú va voler netejar el que en diriem el terreny : aigua, sabó i fregall. La petjada humana es resistía a desaparèixer i potser s’hi mantindrà una bona temporada.
El dia 18 de setembre de 2023, quan hi vaig fer la última visita, una senyora, amb uniforme, mullava la vorera a la manera antigua : esquitxant aigua amb una ampolla que tapava i destapava amb el dit gros de la mà. Li vaig preguntar per el resident fixe, el que havia viscut allà aquests darrers anys. Em va contestar, cautelosa : Lo mandaron a quitar.
Les meves visites s’han allargat més de dos anys, fins ara, i crec que la situació ja és definitiva. Em sembla que hauria de tancar aquesta crònica. (2023, setembre, 08)
Però aquella no va resultar ser l’ultima visita : ahir, quan vaig anar a comprar el pa i vaig passar pel lloc, vaig veure que on hi havia estat l’habitatge de cartró algú hi havia posat, amb tota la voluntat de permanèixer, una jardinera de ciment, llarga, plena de terra i amb una planta de plàstic (un baladre), ufana, occupant el lloc.
2023, setembre, 09.
A ciutat, en un carrer de l’Eixample, dels que van de Sud a Nord, hi ha un habitatge nou. A la vorera, enganxat a una façana, banda muntanya, assoleiat al matí i protegit per una àmplia tribuna. El carrer no és de gaire tràfeg.
L’edifici gran, el que acull i abriga el nou habitatge, té cinc portals vidriats. El nou habitatge ha nascut ocupant una part del portal central, sota mateix de la tribuna, deixant dos portals més a cada costat, amb les seves entrades peatonals. Dos dels portals laterals, mirant a la dreta,
tenen unes escales de marbre blanc, àmplies.
A la mateixa illa, i a la mateixa façana de cases una mica més enllà, hi ha nascut, també, un altre habitatge. Aquest és encara més precàri.
Està fet amb cartrons, però d’una forma desordenada, una mena de panxa que no s’aixafa del tot gràcies a un pop que l’enganxa a la reixa del local, que sembla abandonat. Sens dubte es tracta solament d’una mena de segona residència o d‘una precària alternativa del tipus construcció-refugi ocasional.
En Google street view, tan cuidadós, ha deixat constància -per sempre més- d´aquests nous habitatges.
Però ara tornem al primer, el que presenta un aspecte de residència estable. Està ben delimitat amb cartrons i una manta li fa de sostre. Aquesta manta es mantindrà durant ben bé per dos anys i identificarà la residència.
L’edificicació és autoportant i es recolza a terra. Està protegit pel gran sortint de la tribuna i s’hi entra pel lateral. Un tensor de goma manté la precària geometría de la casa, a manera de cinturò que abraça i estabil.litza el conjunt.
Sembla, per les mides, que l’interior de la casa està resolt poc més que amb un únic matalàs i un sac de dormir o una manta. I que la vida, aquí, s’hi fa assegut o estirat. Malgrat les limitacions ben evidents, l’habitatge te voluntat de permanència perquè es manté cuidat i reconstruït quan ha estat necessari.
La llargada de la part coberta amb mantes i tancada amb cartrons no fa més de 2 metres, el que deixa al seu costat un porxo d’uns 60 cm. Encara protegit per la tribuna de l’edifici, aquesta eixida resulta de molta utilitat.
L’entrada a l’habitatge es fa per aquí, per l’eixida. Quan el resident no hi és, assegura (assegura !) el cartró que fa de porta amb un pal i un topall. Aquí, en aquest porxo, també s’hi guarden els estris de neteja de la casa : de vegades un raspall-escombra i un recollidor, una galleda …
El que sí deixava sempre a l’exterior eren les sabates i, a l’estiu, també les xancles ... I quan el resident tenía alguna persona convidada es notava per la duplicitat del calçat : he arribat a veure, junts, dos jocs de sabates a més de les sandàlies.
Les escales blanques que hi ha al costat li fan de terrassa, amb vistes. Es tracta d’una terrassa compartida, perquè també fa les feines d’accès al local del costat. Alguna vegada he vist el resident assegut aquí, o dret, fumant, esmorzant i prenent un café (a una mà, la taça, i a l’altre el platet), o llegint.
No he volgut fer la foto de la persona resident. M’he resistit a disposar de la seva imatge, però el que sí puc dir és que em va semblar una persona endreçada, educada, neta i curosa del seu aspecte.
La residència, si en podem dir aixì, està ben clar que no disposa d’aigua corrent. La higiene personal deu ser un problema que potser es modera per l’amabilitat d’alguna persona veina o d’algun servei ciutadà. La font pública que hi ha a prop deu ajudar, sens dubte.
Com ja he dit, la dificultat no sembla reflexar-se en l’aspecte del resident. Hi ha un esforç extra, aquí.
La caca i el pipí és un altre tema. Durant una época, el pipí sembla que l’ha resolt amb una ampolla no transparent que deixava en una galleda a l’exterior, a l’eixida. Aquesta solució l’hi pot haver generat algún problema perquè darrerament els seus residus semblen dipositats en una caixa i/o un bidonet que queda quasi reservat de vistes : entre els contenidors públics que té, precisament, just davant de casa. El contenidor marró, l’orgànic, també el té molt a prop.
La seguretat i la intimitat s’aguanten amb pinces. En general, l’habitatge és respectat pels ciutadans. Tot i així, alguns han vist amb ràbia aquesta solució d’habitatge personal i han decidit vandalizar la casa; una mena de violència estúpida, banal i mal dirigida perquè solsament afecta i perjudica el ciutadà més dèbil.
Quan això ha succeït he vist disperses les seves pertinences.
Però també altres vegades, moltes vegades, he vist que algú ha deixat a terra, en el mini pati d’entrada, algún menjar i algún estri : safates amb menjar cuinat, llet i altres begudes, roba neta i plegada, fruita, galetes, una maleta, pa …
Tot i així, en un gest que està a mig camí entre l’estupidesa i la malícia algú ha volgut recordar “la caseta i el jardí” i ha deixat, al costat mateix, una jardinera de plàstic amb una planta escarransida. (2023 abril 30)
Tot i els inconvenients, és ben clar que el resident té arrels al el barri : ha re-construït la seva casa vàries vegades, cosa que hem anat veient pels cartrons que formen les dues parets. Un cop, per gamberrisme, li van prendre la manta que li feia de sostre : la vaig veure a terra uns carrers més enllà. Ell la va recuperar.
I un bon dia el nostre amic va desapareixer. Va deixar l’habitatge i va desaparèixer.
A partir d’ací la construcció va iniciar la seva davallada.(2023, abril 09)
Al cap d’un cert temps, però, la casa va ser re-ocupada. S’hi va instal.lar una persona que s’ajudava d’una crosa. A l’exterior hi guardava la crossa, l’escombra i el recollidor. Sabates. Però ja no tenía ni el matelàs, ni el pop elàstic que estabilitzava el conjunt. Tampoc semblava disfrutar de l’apreci dels veins. La manta que havia fet de teulada aquests darrers anys ja no hi era.
Poc a poc la casa es va anant desfent, va perdre estructura i identitat. Es feia evident que el nou resident era un passavolant, sense arrels ni expectatives d'estabilitat. Cap interés pel manteniment.
Al final la casa ja era una reliquia : un record de cartrons escampats, la manta ja no hi era, ni el respall ni el recollidor ni res.
I un bon dia, res de res.(2023, juliol, 05)
I d’aquest darrer resident, cap notícia.
A terra hi quedaven les petjades : taques fosques de distintes intensitats, alguna humitat …
Després algú va voler netejar el que en diriem el terreny : aigua, sabó i fregall. La petjada humana es resistía a desaparèixer i potser s’hi mantindrà una bona temporada.
El dia 18 de setembre de 2023, quan hi vaig fer la última visita, una senyora, amb uniforme, mullava la vorera a la manera antigua : esquitxant aigua amb una ampolla que tapava i destapava amb el dit gros de la mà. Li vaig preguntar per el resident fixe, el que havia viscut allà aquests darrers anys. Em va contestar, cautelosa : Lo mandaron a quitar.
Les meves visites s’han allargat més de dos anys, fins ara, i crec que la situació ja és definitiva. Em sembla que hauria de tancar aquesta crònica. (2023, setembre, 08)
Però aquella no va resultar ser l’ultima visita : ahir, quan vaig anar a comprar el pa i vaig passar pel lloc, vaig veure que on hi havia estat l’habitatge de cartró algú hi havia posat, amb tota la voluntat de permanèixer, una jardinera de ciment, llarga, plena de terra i amb una planta de plàstic (un baladre), ufana, occupant el lloc.
2023, setembre, 09.