Cercador
LA PARET DEL VEÍ
Un relat de: Pim- Compartir:
El cap del cavall s’ha aixecat de cop per damunt de la tàpia d’aquest pati on estem. Tots hem fet un ai. Era immens, el cap. Com una lluna o un planeta nou i enorme en qui mai s’havia fixat ningú abans.
El cap te un ull que ens mira. Un ull que és com una pilota : mullada, rodona i negra.
Hem estat una estoneta mirant-nos, ben quiets. Què mira, el caval? Què veu?
Després s’ha separat de la paret amb un repicar de trepitjades lentes i seques.
Algú dels nostres va voler fer-s’en càrrec, del cavall, i ens va alliçonar : ... i el cavall mira al lluny, més enllà dels llocs coneguts per l’home, allà on les estrelles s’ofeguen i les balenes transporten la seva ànima immensa, diu.
(Avui no tinc més novetats).
El cap te un ull que ens mira. Un ull que és com una pilota : mullada, rodona i negra.
Hem estat una estoneta mirant-nos, ben quiets. Què mira, el caval? Què veu?
Després s’ha separat de la paret amb un repicar de trepitjades lentes i seques.
Algú dels nostres va voler fer-s’en càrrec, del cavall, i ens va alliçonar : ... i el cavall mira al lluny, més enllà dels llocs coneguts per l’home, allà on les estrelles s’ofeguen i les balenes transporten la seva ànima immensa, diu.
(Avui no tinc més novetats).