Una abraçada val més que mil paraules

En aquells moments ni tan sols podia pensar… no podia parlar… tan sols tenia ganes de plorar. Que tot el seu dolor desaparegués amb aquelles llàgrimes amargues. Volia que tot el mal que se l'estava consumint per dins pogués abandonar el seu cos per no tornar-hi mai més. I, és que la pèrdua d'una persona a la que estimes tan... és un dels pitjors sentiments que es poden viure...
Necessitava que algú s'apropés a ella, i que li donés suport, però no es veia en cor de parlar amb ningú. Buscava la comprensió de les persones, però sense parlar-hi...
Estava asseguda en aquell banc, sola, en un parc ple de gent... mirava a les parelles d'enamorats, als nens jugant, les mares parlant... estava rodejada de desenes de persones, potser centenars, milers... però en el fons se sentia sola i abandonada. Tenia por, por a la soledat i a la mort...
Aleshores va sentir una mà que l'agafava fort per l'espatlla, va girar-se i va veure'l a ell... A diferència d'altres vegades, no oferia aquell somriure tan amistós, al contrari estava seriós, però tenia una mirada molt diferent... dolça, tendra, l'abraçava amb la mirada.
Ella va intentar dir alguna cosa, però no li va sortir la veu... Ell va asseure's al seu costat, no va dir-li res. Els gestos valien més que tot el què podia arribar a dir... Va passar-li suaument els dits per la cara per eixugar-li les llàgrimes. Després, va agafar-li carinyosament una mà i la va acariciar... aleshores ella va intentar esbossar un somriure, que no va aconseguir del tot. La seva mà va anar-se desplaçant, va pujar pel braç, i va arribar als cabells, va tocar-los-hi dolçament. Aleshores va acostar-s'hi lentament i va abraçar-la.... va ser una abraçada càlida i a vessar de sentiments, amor i sobretot força, que era just el què ella necessitava, i ell ho sabia...