Un refrescant got de llimonada

UN REFRESCANT GOT DE LLIMONADA

- Escolta, Ferran, tu saps què és un gir sorpresa?_ va preguntar en Ricard al seu amic mentre es servia de la nevera una mica de llimonada.
- Un gir sorpresa? De què estàs parlant, de cotxes?_ va contestar tot indicant amb la mà que li aboqués al seu got també una mica de refresc.
- No, no , no estic parlant de cotxes. Em refereixo a un gir sorpresa en una història, en un peli, en un llibre...Tu saps el què és?_ en Ricard va formular la pregunta amb una curiositat mal dissimulada.
- Doncs home, més o menys sí, és clar. A veure, com t'ho diria...un gir sorpresa és quan en una història passa una cosa que no te l'esperes, que et sorprèn, entens? Quelcom que fa que el lector o l'espectador, si es tracta d'una peli, pensi " Òstia, això no m'ho esperava!".
En Ricard escoltava amb atenció les paraules del seu amic mentre mantenia amb les dues mans el got de llimonada recolzat a la seva barbeta, sense encara provar-ne cap glop.
- Ah, ja...és una cosa poc previsible, sorprenent, no? Em sembla que ja ho entenc...
- Sí, sí, poc previsible, exactament_ va afegir en Ferran orgullós d'haver contribuït a reduir la ignorància del seu amic._ Però, escolta, a què ve aquest interès sobtat per això? Des de quan t'interessen aquests temes?
En Ricard va engolir un bon glop del seu refresc i amb pas lleuger es va dirigir a la sala d'estar. En Ferran el va seguir encuriosit amb el seu got a la mà.
- No, mira...és que l'altre dia en parlaven en un programa de ràdio i com que el vaig agafar ja començat, doncs no vaig acabar d'entendre en què consistia això del gir sorpresa, saps?_ Els dos amics es van seure al sofà i van deixar els vasos damunt la taula de vidre del davant. En Ricard es va aclarir la veu amb un carraspeig nerviós i va afegir:
- I, escolta, Ferran...i.... en aquesta història, què seria un gir sorpresa?_ va interrogar el seu amic titubejant.
- Què vols dir amb això d'" aquesta història"? Et refereixes a la nostra història?_ A en Ferran la pregunta el va deixar una mica fora de joc. La curiositat va deixar pas a l'estranyesa.
- Mira, Ricard, no t'acabo d'entendre....Què vols que et digui què seria un gir sorpresa en les nostres vides, en la nostra relació? M'estàs preguntant això?
En Ricard va assentir amb el cap enèrgicament. En Ferran, per fer temps, va assaborir el seu darrer glop de llimonada, i transcorreguts uns segons, tot cofoi va declarar:
- D'acord. Mira, ja ho tinc_ va deixar el vas enèrgicament damunt la taula, es va acomodar al sofà i va prosseguir._ Un gir sorpresa podria ser que un dia descobrim que tu i jo som germans, per posar un exemple qualsevol. Això seria una cosa inesperada, sorprenent, no? Suposaria un canvi important en la nostra història. Tot tindria un altre sentit, veritat?_ En Ricard tenia clavats els ulls sobre el seu amic, amb una expressió d'entusiasme contingut. _ O, no sé, un altre exemple absurd... imagina't que descobreixo que tu ets un agent secret que treballa pel govern dels EEUU i que et dediques a eliminar totes aquelles persones que demostren públicament i/o en la intimitat un sentiment d'antiamericanisme perillós...enginyosa aquesta, no et sembla?
De sobte, els ulls d'en Ferran van canviar radicalment d'expressió. La seva cara reflectia absurditat i perplexitat a la vegada.
- Ei, Ricard, però que fas? D'on has tret aquesta arma? No serà de debò, no? Ei va, deixa d'apuntar-me amb la pistola, vols?! No m'agraden aquests artefactes, tio.
La mà d'en Ricard, encara que tremolosa, seguia subjectant l'arma carregada en direcció el tòrax del seu amic. La veu li tremia:
- Ferran, mira...ho sento, em sap molt greu, tio...la nostra història necessita un gir sorpresa, noi. Exigències del guió, no hi puc fer res...
- Què?! Què t'has tornat boig? La nostra història ja està bé com està, entens? Què és aquesta merda que necessita un gir sorpresa? A mi ningú me n'ha dit res. Així que deixa l'arma, Ricard, tio, deixa l'arma, per l'amor de Déu, a veure si encara faràs alguna tonteria_ En Ferran es va aixecar del sofà disposat a servir-se una mica més de llimonada de la nevera.
-Si fas un pas més, disparo, Ferran.
La veu del Ricard va retrunyir amb fermesa per tota la sala d'estar. En Ferran es va aturar en sec. Desconeixia aquella duresa i seguretat en la veu del seu amic.
- Sóc un agent secret_ va prosseguir contundentment_ que treballo pel govern dels EEUU i em dedico a eliminar totes aquelles persones que demostren públicament i/o en ...
Al sentir aquestes paraules l'exasperació es va apoderar d'en Ferran. Vermell com un pebrot i amb les mans closes fortament en un puny, es va girar cap en Ricard.
- Però que estàs dient, tio! Què estàs dient? Si això m'ho acabo d'inventar jo fa dos minuts! Però de què va tot això? I deixa'm d'apuntar d'una vegada amb aquesta puta pistola, vols?
- No puc, tio, Ferran, no puc_ el to de la seva veu havia perdut la duresa anterior i tornava a sonar insegura_ És que no puc fer-hi res, tio.
I amb el dit índex assenyalant el sostre i reduint el volum de la seva veu va quasi xiuxiuejar:
- Són exigències de la de dalt, de l'escriptora, entens? M'imposa, sota amenaça d'adultesa tràgica, que la nostra història tingui un gir sorpresa. Ja veus, si fins fa cinc minuts no sabia ni què era... I com què això de descobrir que som germans ho veig més complicat...i no se m'acut res més... doncs...
Amb totes aquestes en Ricard havia relaxat el braç i la pistola ja no suposava un risc per al seu amic, qui feia cara de processar a marxes forçades tota aquella onada d'informació inesperada. Els dos amics van romandre uns llargs segons mirant-se fins que en Ferran va trencar el silenci amb una veu encoratjada:
- Doncs... hi ha un cosa que feia molt temps que volia dir-te, Ricard_ en Ferran va pujar intencionadament el volum de la seva veu mentre picava l'ullet al seu amic._ I quin millor moment que ara que ens estem fent confessions per dir-te que ... que tu i jo som germans, tio. Per part de pare, és clar.
- Què? _ va exclamar en Ricard seguint-li el joc_ Tu i jo germans?! Això sí que li dona un bon tomb a la nostra història, no? No m'ho puc creure, tio!
- Em sembla que això es mereix una bona abraçada, oi?
I mentre es picaven l'esquena, en Ferran va mormolar unes paraules a l'oïda del seu amic:
- Tio, no et preocupis, ens en sortirem. Ja trobarem la manera de falsifi...
Un estrepitós Bang! va ressonar per tot el pis i les paraules d'en Ferran van quedar seccionades en l'aire. El seu cos es va desplomar i la sang va començar a brollar del seu abdomen.
- Tio, Ferran, què he fet, ho sento molt, de debò, jo no volia..._ la veu li tremolava i ràpidament les llàgrimes van començar a escolar-se galtes avall.
En Ricard va escurar el seu got de llimonada i , amb el cap cot, va abandonar el pis del seu amic mentre pensava que, decididament, això de ser un simple personatge era un mal negoci.