Cercador
Un pessebre destradicionalitzat
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Van anar a buscar sorra d'aquella on defequen els gats. Van arrencar males herbes del pati i van recollir força fulles seques. I van trossejar taps de suro. Amb tot això tenien material de fons pel pessebre.
Havia guardat aplicadors de tampax no usats (no els usava), els va envernissar i al damunt hi van posar boletes de pastalina per fer de caps: ja tenien figures.
Ni cames ni braços. Només un rostre serè o de somriure, hàbilment marcat amb la punta d'un escuradents. Ni cabells ni aureoles ni hòsties.
Poques figures. Les de l'establia, les tres obligades. I sense bèsties d'acompanyament, que tots dos dubtaven que poguessin estar-se quietes tant de temps malgrat l'estat petrificat.
Ni reis (no calen reis!). Un pastor i un ramat minso per la quantitat de cotó fluix que els quedava. I una bugadera rentant llençols que eren retalls de calçotets atrotinats.
El riu no podia ser paper de plata, que havia après que contamina desenes i desenes d'anys fins a no ser res. Per tant, no en gastaven. En comptes d'això, peles de cebes lluentes lluentes.
El caganer i el pixaner ? Divertits, però massa vistos, megaexplotats. Aquella drac-queen de cartó, ben retallada d'una propaganda recollida al barri, donaria un toc trencador i animaire, també.
Hi col·locarien un dinosaure blau, encara que fos de plàstic, un material no natural. El bo era que no es trencaria si queia. Un dinosaure herbívor d'aquells que, va dir al nen, de seguida tenen gasos i es tiren unes llufes clavaguériques que foragiten en Banyeta i el fan tornar als inferns i no tocar els nassos amb dolenteries.
I també hi posarien un superheroi i l'àngel que descansés. Potser l'home aranya?
En Guim i la seva mare, la Marta, es van quedar mirant en acabar el seu pessebre i es van preparar per cantar Guimartades, cançons inventades i amb rimes ximpletes i la mare tocaria la guitarra sense saber-ne i el nen un acordió de colors que li havia regalat el pare i encara ho recordava.
El pare... que ara estava dient missa perquè era tradicional...per segons què!
Havia guardat aplicadors de tampax no usats (no els usava), els va envernissar i al damunt hi van posar boletes de pastalina per fer de caps: ja tenien figures.
Ni cames ni braços. Només un rostre serè o de somriure, hàbilment marcat amb la punta d'un escuradents. Ni cabells ni aureoles ni hòsties.
Poques figures. Les de l'establia, les tres obligades. I sense bèsties d'acompanyament, que tots dos dubtaven que poguessin estar-se quietes tant de temps malgrat l'estat petrificat.
Ni reis (no calen reis!). Un pastor i un ramat minso per la quantitat de cotó fluix que els quedava. I una bugadera rentant llençols que eren retalls de calçotets atrotinats.
El riu no podia ser paper de plata, que havia après que contamina desenes i desenes d'anys fins a no ser res. Per tant, no en gastaven. En comptes d'això, peles de cebes lluentes lluentes.
El caganer i el pixaner ? Divertits, però massa vistos, megaexplotats. Aquella drac-queen de cartó, ben retallada d'una propaganda recollida al barri, donaria un toc trencador i animaire, també.
Hi col·locarien un dinosaure blau, encara que fos de plàstic, un material no natural. El bo era que no es trencaria si queia. Un dinosaure herbívor d'aquells que, va dir al nen, de seguida tenen gasos i es tiren unes llufes clavaguériques que foragiten en Banyeta i el fan tornar als inferns i no tocar els nassos amb dolenteries.
I també hi posarien un superheroi i l'àngel que descansés. Potser l'home aranya?
En Guim i la seva mare, la Marta, es van quedar mirant en acabar el seu pessebre i es van preparar per cantar Guimartades, cançons inventades i amb rimes ximpletes i la mare tocaria la guitarra sense saber-ne i el nen un acordió de colors que li havia regalat el pare i encara ho recordava.
El pare... que ara estava dient missa perquè era tradicional...per segons què!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436544 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com