Un gripau al pit

Un relat de: Mena Guiga
Duia una faldilla fresca, d'un blanc trencat, fins a sota genolls. I una camisa amb estampat geomètric que feia pensar en antigues rajoles hidràuliques. Encorbada, seca, la dona no tan gran (seixanta rodons) empenyia el carret de compra al qual una roda li ballava una mica, exacta al ballar la vida que ella havia tingut.
Li havien extirpat un tumor d'un pit...feia uns lustres. La teràpia invasiva destructiva la sotregà, sent espantadissa de mena. Fer el cor fort, s'hi obligà, per la nena. Pel marit, no. Havien tingut la criatura a petició d'ell, qui ben poc se'n va fer càrrec. L'ex, ecs! Venir-li al cap i necessitar esbandir un eructe contra el carrer. Distant, estava morint, l'home, del corc que menja els dintres. Li ho havia fet saber. No abandonava pas el fumar que se l'enduria del bracet a l'altre barri, prou que ho intuïa. Somreia a les amistats que el visitaven amb un joc de dents putrefactes que dansaven arítmicament.

-Està esperant la pensió de vídua pels anys conviscuts- amb veu arrossegada feia saber a tothom, mentre dirigia a un pot de laboratori escopinades brutes que feien interminable cua. Les estudiarien científics avesats, hahahaha, va riure sorollosament i una reproducció de Sorolla a tocar, 'Passeig vora el mar', va inclinar-se amb l'impacte i torta que es va quedar.

La dona s'asseia a diari a la terrassa de la mateixa cafeteria. Treia una, dues, tres...fins a set pastilles. Jugava combinant-les com si fossin enfilalls de collaret de mides i colors diferents. Tant de bo fossin nissos de fira d'infants, pensava cada vegada abans d'engolir-les. Es demanava l'aigua i un cafè amb llet descremada de vaca asturiana i dos sobres de sucre roig. S'errava sovint:

-...sucre boig.

El cambrer de sempre li reia la gracieta que internament tenia avorrida però que li procurava 0'5 cèntims de propina.

-Que en tens per gaire?- li xiuxiujava la Mort amb progressiva freqüència.

La dona havia partit peres amb ella, qui no ho acceptà i la perseguia. La dona ho denunciava contant com la Mort l'havia volguda persuadir i com l'havia tractat.

-M'estirava, em posseïa. M'acariciava la feblesa, m'abaixava la temperatura...vaig tocar els 34 graus. Si assolia els 24, adéu. M'hi instigava, jo percebia una plenitud, una fusió suau, un estat per fi indolor i, com surant, em deixava portar. Sense els quilos que m'havia llevat jo era gairebé aire...

D'aquella manera, com recitant de memòria, relatava la pau xucladora del final dels estralls de la intervenció i els tractaments mèdics.

Fins que se la va escoltar un esquizoide, una ànima perduda fantasiosa i asocial, ferida i caòtica. Més d'un el titllava de 'desgraciat'.

-Perdona, no. No m'he enamorat de tu. A certes edats 'enamorar-se' és sinònim d'estupidesa imitatòria gens amatòria.

-De què parles? Jo no tinc il·lusions!

-Has de fer dejuni de la teva vida actual. Fes un puto canvi!- esclatà l'home fent carona graciosa que aconseguí que ella, impetuosa, no el bufetegés. No, ja ho faria amb paraules.

-Mira, sóc una mitja ombra, sóc un full llis escrit per davant i per quasi tot el darrere. Només hi falten quatre ratlles i el punt i final, que va venint, va venint. Què trobes en mi?

-Un punt fi, un punt fi, tens. Ets fineta, no et cal dilapidar en depilació. Tens un pretèrit amb tocs lluminosos i una ara que demana amor i, encara que ho neguis, n'emet.

-Passa a jeure!- l'engegà ella, reduint-lo com si fos un gos al seu servei.

Va aconseguir que marxés, no va deixar que pagués les consumicions. L'home va fer un gest d'adéu i s'allunyà amb una moto que tenia el cor espatllat a la qual anomenava 'la motofera' (moto+cafetera). Haver irat la dona era bona cosa. L'energetitzava, si més no.

Ella s'està tres dies consecutius allitada, per descovar el malestar de les apreciacions de l'intrús que s'hi havia entaulat sense permís.

-Et vull submís, si de mi vols res, que serà una minsa estona de conversa i companyia. La Mort té més números de temps amb mi, compartim aquell tast...-
murmurà, tombant el cap al coixí d'una banda a una altra, per espolsar emanacions de vida activa que s'obstinava a repel·lir.

-T'importo, filla?- va pidolar.

La noia desvià l'esguard. Excusar-se amb la feina intensa la rebaixaria. De fet, era por. La por de trobar la mare exànime perquè la dona, quan estava deprimida, exigia la privacitat d'estar closa a la seva cambra.

El ventilador del sostre semblava un astre que almenys foragitava mosques sent un desastre per a l'acció refrescant que minsament efectuava.

-Jo, jo és que ja no m'importoooo!- cantà amargament alegre des del catre.

La filla se sentí incòmoda, dolenta, irresponsable.

-T'he dut pa de pessic...-va dir fluixet, s'atansà i s'assegué a l'extrem del llit que desprenia olor de suor de la dona barrejada amb la d'oli d'espígol que acostumava a fregar-se per la pell per simular que es trobava en un paratge campestre amable que delicadament l'engoliria en qualsevol moment fent-li pessigolles de fulles serrades innòcues de tacte de pètals de mil espècies precioses.

Li deixà sobre la tauleta, en un platet de ceràmica amb una esberla que no li permetria massa rentades. Va anar-se'n enviant-li un petó sonor que per necessitat mig teatralitzà. La ment no li parava mentre, cap al seu domicili, endrapava el pa de pessic que s'havia reservat. Engrunes a terra, flonjors diminutes, com abraçades que no havien crescut.

L'home va trucar la dona. Dos, tres, vint-i-dos cops.

-Entre ella i tu, no tinc repòs.

-Demà t'espero. Pots insultar-me, si vols.

Més tard, la nit estroncà la nit del dia que la dona tan bé recreava. Les quatre, aquell esbatanar ulls a les quatre.

-Des dels quaranta-cinc que sóc una merda vivent. No passen més trens. Qui no ho copsa així, estúpids! Pare! Als vuitanta-set , massa, massa anys...i tu dit i fet. No valdre't i de dret que vas cessar de menjar i gras traspàs segur, ah, hahaha, que llest, estalviar-te geriatrismes i decadència, tu, tossudament. Vull emular-te. I callo, no m'interrompis des de qui sap les alçades on habites amb un 'encara falta'. Jo compto el temps diferent.

-Carola!

El vidre de la única finestra va petar. El so, en fer-ho, va dir el nom de la dona.

-Però...no puc diluir-me en serenor?- va llevar-se fortament enfadada. El tatuatge d'un gripau al pit intervingut va fer un salt al mugró de l'altre pit. La dona va tensar isquiotibials i soas, va creure, sí, va riure, li havien vingut els noms i de debò sabia on estaven situats? No pas...i com era que els anomenava? Si estava flaca i fluixa. D'on coi...? Aquell programa d'antigimnàstica matutina?

-Musculatura profunda. Gripau: endrapa verdolaga, que et provarà. Depura la sang...o són els raves? Aquests bocins de vidre dibuixaven el meu nom, que afegirem a l'amanida. Idiota, sóc idiota.

-Escarola, és, Carola!

-Sí, arrissada. Amb la quimio la cabellera se'm va tornar pixanera i calba-clapada. Si em maquillaven i guarnien, aquelles noies de l'Estètica Animaire, quin ofici, mig feia veure que assolien llur fita. Així el seu jornal tenia raó de ser...

-És qüestió d'observar-ho des d'un altre angle, vista d'àngel!- el gripau, xarrupant sobtada llet d'una mamella, li etzibà. Després li vingué sanglot.

-Tots els angles tenen arestes, són estellosos. Angle a gust, agut, quaranta-cinc tacos, i al sot. M'estava genial, m'escolava enllà, enllà...Aquell 'al meu ritme' que em tustava ho impedí.

-Ritme, de qui?- girà els ulls l'amfibi sota la cromàtica camisola sedosa desgastada.

-La nena.

-I ara afegiràs: 'La meva missió no estava'- raucà, amb visió foteta.

De cop un silenci puntejat de pell de gallina.

-Ex, espera!

Acabava de fer el decés l'antany marit: un remolí de tos l'hi estirà amb el conjunt dental ressonant com castanyoles (les del darrer canguelis).

-Ex, espera? Exaspera, Carola, sentir-te. Tens la claredat suficient per a anar-te'n ja? El teu tedi no s'ha desadherit. Hi ha el semiboig o pseudofoll que et reclama, ara que la filla campa. Per cert, visualitzo com escampa pa de pessic, ara, com en un conte. Com s'escapa, del pa de pessic, també.

-Estic fatal. Que tot fini!

-No, maca, no. No funciona així. No faràs cap bestiesa. La teva resistència és la prova.

Es colpejà el pit abatut per fer emmudir el gripau que havia triat...perquè sí? El calendari es va fer mirar, amb una agitació tímida causada amb èxit inusitat pel ventilador jubilable. Aquella data, aniversari del tatuatge per dissimular la cicatriu.
Unes palpitacons no físiques, una demanda que ellà batejà com a 'oportunitat' amb emprenyada decisió.

Comptant quant trigava...content quan la veié apropar-se. La motofera regalà música celestial.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

790 Relats

830 Comentaris

277479 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com