Un gest de comiat

Entrem per la porta principal oberta de bat a bat. La llum del sol s'esquitlla entre les branques dels arbres centenaris formant una catifa estampada. L'àngel que franqueja aquest espai ens observa de reüll, i una part del seu rostre ocult per les ombres, ens envia una mirada còmplice. Caminem seguint l'impuls de les veus ofegades entre compartiments arrenglerats. "Que ens veniu a veure?" "Si trobes al Joan recorda-li que sóc aquí!" Sense voler, sense intenció de judicar, maleeixo els senyals d'abandó d'algunes tombes.

Ens aturem, hem arribat al nostre santuari particular. Obrim l'avantsala que ens separa dels nostres estimats, empolsinada pel moviment frenètic d'aquests darrers dies. La mare comença a fregar amb ràbia la paret de marbre negre. Insisteix tant, que sembla voler fer un esvoranc, la força esfèrica dels seus braços l'empeny cap a l'altre costat del petit mur. Jo l'observo en silenci: ressegueixo l'espatlla excessivament corbada però enèrgica encara i el seu rostre, del qual només veig un fragment: els plecs que el temps ha modelat són curulls de llàgrimes que eixuguen els seus cabells argentats. En aquest gest escrupolós hi veig la necessitat d'esborrar el temps, d'esborrar la mort. Em demana el netejador, tot i que la paret ja enlluerna de tan llustrosa, ella frega i frega. En un intent de trencar l'angoixa que l'aclapara, li prenc la mà, em mira i m'abraça amb cara de desconsol. Dibuixo uns mots a l'aire: paraules que no aconsegueixen trobar la meva veu i que estan impregnades en la meva abraçada.

Uns metres més enllà, veig aquest gest que es duplica i triplica unit per una línia de fuga imaginària entre els carrers del cementiri. Tot ha d'estar a punt per el dia de Tots Sants. A la fi aconsegueixo despertar-la del seu abaltiment, poc a poc mirant de recordar el marit… el pare que fa un dies ens ha deixat, desfem el camí que ens ha dut fins aquell racó. Només un pont de pedra ens separa de la ciutat dels vius.