Un espai prou còmode i discret

Quin espai, prou còmode i discret alhora,
podria inventar
Per compartir-lo amb tu infinitament,
amb la justa mesura d'amor,
sense semblar massa egoista?
Tot resulta tan caduc
que ja no crec en sempres.
Avui, sols jugo a passar el temps
inventant futurs incerts,
consolant-me, estúpidament, quan
l'esperança en la nit de tu em parla.

Ja no solc pensar tant com abans;
els temps són nous
i jo sóc el present
que es nega a convertir-se en passat;
I tu ets el bategar constant dels instants
en els que em perdo en el no-res
mentre et penso.

Quin sentiment podria definir-te
esperant que sigui compartit i recíproc?
Vora teu sóc com lleugera i fràgil,
i podria perdre'm quan et miro,
podria viure sempre rera el teu somriure,
rera aquesta saviesa que guardes
i que saps que m'enamora.

Com puc fer etern de tu el record
si quan marxes
el vent comença a esborrar-te
i a confondre'm
fins que acabes escolant-te,
lentament,
per les escletxes del dies en els que et sé tan
lluny?

Sols visc quan tu m'estimes.
I segueixo certament confosa,
pensant només en mirar-te.
Fes-me un recer dins teu
perquè si mai fujo
sé que tornaré aviat a buscar-te.