Història d'una mirada

Diuen que el temps s'atura per tots un cop a la vida.
Diuen que hi ha ulls que són com petites presons d'eterna bellesa, petites cel·les on viure atrapat per sempre, embogit per un amor que mai serà tangible. I diuen també, que el veritable amor és aquell que mai es converteix en carn.

Per més que ho intentés Udai no aconseguia oblidar aquella penetrant mirada; ni els dies, ni els mesos, ni tan sols els anys, li permetien esborrar els ulls de Sora. Cosits per sempre en el record com un pedaç.
Moltes pluges havien tornat a mullar els carrers de la ciutat, però encara recordava a la perfecció el dia que Sora arribà al restaurant. Era tardor i el pastós octubre semblava rosegar parcs, places, arbres i cases. Hi havia hagut turmenta durant tota la setmana, i el mal temps havia tornat el cor d'Udai melangiós i dèbil. Aquell divendres però, plovia amb més desfici que mai, com si aquella aigua caient insistentment signifiqués alguna mena de càstig. I així entre llàgrimes divines i xopa de dalt a baix, Sora obrí la porta del restaurant.
Eren les nou en punt. De seguida el Sr. Mitjans, que s'afanyà a rebre-la, li presentà la resta de treballadors. Linda, Miki i també Dèveri, van establir ràpidament senzilles converses amb Sora, i com van poder van explicar-li com funcionava tot al restaurant.
Al cap de 20 minuts i 45 segons, Sora ja atenia als primers i darrers clients de la nit; eren el Sr. i la Sra. Magott, que no havien deixat que la pluja arruïnés el seu sopar de cada divendres.
Dos carrers i 25 metres més avall del restaurant, Udai estava encastat davant els vidres d'una finestra jugant a endevinar dibuixos en les gotes que lliscaven finestrals avall; mirant la pluja com un infant mentre descobria que no era feliç. De sobte, va sonar el telèfon.
- Sí. Estic en camí- Va dir.

Dos minuts i trenta segons més tard, Udai es posava el davantal amb calma mentre demanava perdó al Sr. Mitjans per haver arribat tard i començava a escombrar amb feixuga parsimònia el terra del bar. Sora que venia distreta amb una panera de pa a les mans, va topar amb l'escombra i va caure, sense despentinar-se i sense deixar de somriure, davant d'Udai escampant de nou tota la brossa que hi havia a la pala. Semblà talment una escena còmica d'algun film de Charles Chaplin.

- Ho sento- va dir Sora, mig rient i mig avergonyida.

Fou llavors quan el temps s'aturà per Udai, qui quedà extasiat quan lentament els ulls de Sora que primer miraven al terra, s'alçaven fins als seus per demanar-li perdó. No eren els ulls més bonics, ni tan sols els més sensuals, però tenien la força necessària per atrapar a Udai. Aquelles negres ninetes es convertiren en la seva petita cel·la; en la presó on viuria atrapat per sempre, embogit per un amor que mai seria tangible.
Una mirada felina que mostrava a Sora comuna noia dòcil i tenaç.

Udai, l'ajudà a aixecar-se i tot seguit es presentà. Cap dels dos es va dir res en el que restava de nit. Tan bon punt el Sr. i la Sra. Magott van demanar el compte, es va tancar el restaurant. Sora es va asseure en un pedrís i va esperar, llegint, que deixés de ploure.

El soroll de l'aigua que repicava al celobert, era infernal, i detenir-se a escoltar-lo ni que fos un moment significava estar-ne atrapat. Udai feia hores que tenia aquell so metàl·lic i vuit introduït al més fons del seu cervell i era incapaç de trobar el silenci. Estava inquiet i nerviós, donant voltes pel llit entortolligant-se amb els llençols. Va treure's mig bruscament el braç de Olaya, que dormia profundament, de la seva cadera i va fer mitja volta col·locant-se de cara a la paret. La seva ment era un huracà de pensaments. Feia 5 minuts que el seu cos es trobava dins el cos d'Olaya i això l'irritava. Havien fet l'amor, després que ella l'hagués estat trucant malaltíssament durant tota la nit per saber quan arribaria a casa. Ella l'havia acariciat des de la més possessiva sinceritat i Udai havia restat receptiu però pacient, immers dins la cel·la; perquè ja no veia els ulls d'Olaya, sinó les fosques ninetes de Sora.
Ell l'havia besat gairebé per sistema, més aviat amb odi i ràbia. Tot havia estat un error; no tan sols aquell últim polvo, sinó el fet de no haver-la deixat ja feia temps. No l'estimava, va pensar mentre veia dibuixada en la paret la somrient mirada de Sora. I en aquell mateix instant, s'adormí, caient definitivament a la trampa. Somià que dormia en una cel·la fosca, i que una noia preciosa tancava per sempre el candau d'aquella presó, empassant-se després la clau. Encara que allò potser no va ser un somni. L'endemà es despertà fortament abraçat a Olaya, però creient que abraçava a Sora.

Diuen que Udai embogí; que acabava tancat en la cel·la d'un frenopàtic. Diuen que cridava a les nits embogit i malalt perquè vivia atrapat en la profunditat d'una mirada.