UN BOCÍ D'ÀFRICA

Capvespre impol·lut del color de les teules velles. Les ombres perseveren tossudament en vestir la magnitud sense horitzó de la sabana i li esborren els daurats. El silenci fa un buit imbuït d’espera mentre els sons de la nit prenen posicions. La solitud és abstracta a l’ermàs. S’esmuny endins clandestinament però no és.
El clic d’un encenedor metàl·lic trenca l’encanteri fugaçment i tributa un apunt de llum a la foscor que ja s’ha desplomat al damunt en un no res. Les postes, vestides de roig encès tenen pressa en aquestes latituds. La bellesa efímera reneix i mort amb cada foscant obstinat.
Mentre, la flama, orfe de tabac i ignorant del seu esdevenir, apareix i desapareix sense tremolors en un joc distret de flaires carburants que civilitzen, negativament, la salvatgia de l’instant. La jovenesa del negre foscam es tenyeix de pampallugues blanques que abasten les mirades arreu. Esquitxen el cel indefinit i l’abast inesgotable s’estén a tocar els flocs de les espigues que ja no són brillants. Ens observen totes elles. Les pampallugues. Les que espurnegen dansant pels espais de la lluna plena i les que, bellugadisses, emmascaren cossos indesxifrables i amenaçadors per les hores nocturnes que trepitgem.
La mà ferma que sosté la flama incandescent, que viu sotragada, sembla vacil·lar pel moment precís, no per les intencions. Rumia o simplement resta absorta com jo mateix, a la gentilesa de la natura exuberant on, ara sí, la simfonia del silenci ha mort colpida pels brogits dels seus pobladors. No hi ha lloc per a les paraules. La densitat de la imatge és massa llaminera per exhaurir el temps parlant i en tot cas el nostre mutisme ens aïlla de les pors.
Som el centre del parany en un univers que no és el nostre. Assistents extasiats per un atzar que ens permet del gaudi etern si s’escau. Espectadors il·luminats per les constel·lacions robades a les sons. Testimonis lliures de preguntes capcioses i veredictes corromputs. Els jurats i botxins podrien esdevenir al seu tribunal natural sota l’empremta de les lleis de la jungla. Sense apel·lacions de cap mena.
El fil lleu de fum negre serpenteja a l’entorn de la poètica flama ara prou estàtica. L’aroma que em falca la memòria m’enamora encara. El braç que la posseeix desfila avall acaronant el mantell espès de tiges altes i agenollat provoca la proximitat de l’encesa arrelada per una causa justa. En un instant el punt de llum es transfigura en un foc llampant i viu, per l’aridesa i s’estén com si fos un regueró de pólvora. El resplendor naixent crepita esquerp i embruixa els records que guardo dels solsticis pagans.
Engeguem l’enginy del tot terreny que ens mou i les escarides mirades paralitzades acaben escampant i eixamplant la distància que ens separa els uns dels altres. Aturada controlada als pocs metres i el clic metàl·lic retorna a la feina. Reproduïm i calquem les passes prou mil·limètricament i la delimitació de la crema intencionada queda reflectida i detallada. La desforestació aclaparadora que gesta el planter d’un espai de llaura futurible. L’embrió de la terra conté amagada la riquesa inexplorada i la virginitat agraïda esclatarà amb els fruits que esdevindran plaer.
Imagino a vista d’ocell una clariana irregular i tancada per la dansa de foc celebrant i tasto les espurnes voleiant en un caos de desordre que no gosa, gairebé, d’anar més enllà. Ara les pampallugues estàtiques del cel s’esborronen enmig de la fumera i les bellugadisses sobre la terra, s’han trasmudat en siluetes recognoscibles per la claror. Oficiem l’observació del com decreix el taronja il·luminat i enfosqueix el dessota en una litúrgia de transfiguració vestida amb la pau de l’acòlit.
Els reflectors del tot terreny fins ara cecs, marxen en un feix potent escombrant les cendres de pampallugues vermelles. L’extensió del temps s’ha fos i l’embadaliment se’ns ha menjat l’estona.
Freda esdevé l’acció pels ignorants i glaçat a les retines el moment de natura dispersa. Prou és el fred que ens agombola ara, allunyats de les flames moribundes. Fred d’hores tardanes i calfreds obscens de nocturnitat infinita. Fred obligat que no altera ni refusa l’expansió de llibertat. Fred que convida a seguir dins de l’aire de la sabana sense perdre l’enyorança pel retorn al cau.
És l’endemà, exhaurida la dansa de les flames vivents, que trepitgem la terra calenta encara i amb el sol creixent assenyalem les fites per a la sembra on el foc amic ha dibuixat el camí a seguir. Les petjades de les botes velles i polsoses, les nostres, s’enfonsen a la cendra negra aixecant un núvol de sutge i s’alineen amb les empremtes obligades dels que han fugit. La calitja dessota va tintada de fosc i s’emparenta amb el caliu ascendent de les hores diürnes. La feixuga tasca viatja amb la il·lusió del que esdevindrà, la fertilitat ens convenç sense paraules tot veient només, algun bri de verd llampant que treu el cap. La suor enganxifosa i els costums que no tenen fronteres ens reclamen o potser són els borborigmes que trenquen el silenci de la sabana i provoquen una altra encesa. Aquest foc és de caire lúdic gairebé, petit, amic i controlat és l’arrel del que menjarem i ara en som molts. El misticisme del foc de nit es transfigura en germanor i ens regala el retorn als inicis de la humanitat.
I jo, foraster d’aquestes terres taral·lejo portes endins una cançó d’escolta que em remou els records sentits.