Un àngel

Era el gran dia! Però curiosament estava més tranquil que les jornades anteriors. Em trobava en una petita sala esperant que em cridessin per a una entrevista de feina. Es tractava d'un càrrec important i per això havia tingut tants nervis. Estava rodejat d'altres executius que també semblaven molt ben preparats i tots esperàvem el nostre torn.

Per fi el meu nom va trencar el silenci de l'estança i la secretària em va fer passar a un despatx. Allí m'esperava un directiu amb cara de molta experiència.

Em vaig presentar obertament i amb decisió a fi de donar una imatge de seguretat i confiança, ja que és el que es sol fer en aquests casos. Però no el vaig impressionar. Amb prou feines em va mirar i em va ordenar de seure. Amb un gest de ma insistent em va reclamar els papers que duia: eren el meu curriculum vitae.

El va fullejar molt ràpid; estava clar que no volia perdre temps. De sobte es va aturar a una plana i va canviar la seva expressió inflexible per un mig somriure dissimulat. Va tancar el document, es va acomodar millor a la cadira i va tornar a obrir el dossier des de la primera plana. Alguna cosa va trobar que li havia cridat l'atenció. No vaig trigar a assabentar-me d'allò que es tractava: a part del màster, les notes, els idiomes, etc., semblava donar un interès especial a determinats actes benèfics que havia fet feia uns anys. Em va sorprendre que una de les empreses més importants d'Europa volgués ressaltar aquestes accions.

Sembla ser que aquests treballs humanitaris li havien fet pensar que jo era una bona persona i, per tant, un company de confiança digne d'ocupar un càrrec de responsabilitat, crèdit i franquesa.

Després d'una llarga conversació em va confirmar que la feina era meva.

Havia agafat el tren. Tornava a casa molt satisfet. Pensava també en com es posarien de contents els pares en conèixer la notícia.

El trajecte era llarg i vaig romandre absort mirant a través de la finestra del vagó. Em vaig submergir en els records que m'havia obert aquella entrevista. La causa era que el meu currículum no només descrivia els meus estudis sinó també pràcticament tota la meva vida. I, per sobre de tot, aquesta es resumia en una cosa, la clau de tot, la raó de ser, el nom d'una dona, que la veu de la meva consciència ara no parava de repetir: Maria.

Ens vam conèixer a la Universitat. Cursàvem els mateixos estudis. I només veure-la em vaig adonar que era diferent a les altres. Els seus cabells? La seva mirada? El seu somriure? No! O si? Era això, però molt més. Era especial. Era... com un àngel. I me'n vaig enamorar perdudament.

Va ser ella qui va donar el primer pas per tenir la primera conversa. Jo estava impressionat. Era una noia de caràcter extrovertit i va ser molt fàcil que aviat nasqués una profunda amistat entre nosaltres. Em va sorprendre que, per estudiar la carrera d'empresarials, a diferència dels altres alumnes, tingués molta consciència dels problemes socials del planeta, així com dels efectes dels desastres naturals. També era una gran defensora dels drets humans. No podia donar l'esquena a cap injustícia. Es va fer voluntària de diverses ONG i jo vaig decidir fer-li costat. Ens vam tornar inseparables, i a poc a poc em vaig guanyar el seu cor.

Em sentia molt bé. A part de tenir el seu amor, ajudava moltes persones. Em sentia com a un heroi, però ella, en canvi, mai no es tenia per satisfeta. Sempre havia de fer més i més, i cada vegada s'oblidava més d'ella mateixa, per pensar només en els altres. Un dia se'ns va presentar l'ocasió d'anar per un llarg temps a un país del Tercer Món, on calia una gran tasca humanitària.

Però l'egoisme va entrar al meu cor. No podia deixar els estudis; no volia apartar-me de la meva gent. Vaig creure que jo ja havia fet prou per als altres i ara volia aconseguir metes més personals. Després de tant esforç no era just que ara volgués recollir els meus propis fruits?

Vaig decidir que aquest cop no hi aniria i intentaria convèncer la meva xicota perquè romangués al meu costat. Com fan les altres parelles! Però no sabia com dir-li-ho.

Vaig esperar a l'últim moment, quan ella ja preparava les maletes. Així que ho vaig provar i li vaig dir que escollís entre quedar-se amb mi o marxar. Ella va canviar el seu semblant alegre i, encara que no em va respondre, no va fer falta: els seus ulls parlaven per ella. Li havia demanat massa; més encara: en aquell moment vaig adonar-me que no li havia pogut demanar. De cop i volta tot va canviar: ens vam convertir en dos estranys.

Després de separar-nos, el temps i la distància van fer la resta perquè finalment perdéssim tot contacte entre nosaltres.

Ara, passats els anys, i després d'haver-la perdut, em sento culpable, no per no haver-la acompanyat, sinó més aviat per haver intentat privar el món d'un àngel com ella, per haver volgut quedar-me-la només per a mi.

Pel que respecta a les meves bones accions del passat, ara tornaven a mi en forma de premi i em donaven aquesta feina.

Gràcies, Maria! Per ajudar-nos a tots i no oblidar-te de ningú. Però tu et mereixes més que jo, perquè tot el que vaig fer només ho feia per tu.


Jordi Vilalta Martínez
Blai Vilalta Martínez.