Última comanda

Era dimecres per la tarda i a la Plaça Gran el vent, d'un aire gèlid, es filtrava pels texans mig esparracats de l'Horacio, fet que va provoca-li una esgarrifança que li pujava per l'esquena.
L'Horacio "6 dits" era un home d'edat indefinible i uns espessos cabells negres li tapaven part del rostre de manera que mai sabies cap a on mirava.
L'Horacio es va prémer la gavardina que portava per tal de reprimir el fred d'aquell hivern que presumia de ser memorable.
Refugiat en l'ombra d'un carreró observava el passejar de la gent. L'encàrrec d'aquell dia era força senzill: esperar-se a la plaça fins que arribés l'home que havia de recollir el paquet; el qual l'Horacio coneixia de feia anys per, com aquell dia, intercanviar "interessos comuns". En 6 dits va comprovar si encara duia el paquet dins la butxaca interior d'aquella gavardina gastada pel pas del temps. Dos quilos de cocaïna eren una feina molt important i s'alegrava que el seu cap li seguís tenint confiança després d'aquells errors comesos feia unes setmanes, i no hagués ordenat la seva liquidació, com ell, tant temia. Realment era un home amb molta sort, pensava amb un somriure mig gelat als llavis.
Les campanades de l'església van fer que l'Horacio tornés al món real. Va mirar aquell vell però, encara, exacte rellotge del campanar i va comprovar que coincidís amb el seu. Va donar un cop d'ull a la plaça buscant entre la gent l'home amb el qual s'havia citat. El va trobar assegut en un banc amb la mirada perduda, o això semblava. - Merda, m'he despistat! -. En 6 dits va caminar cap a aquell home, coixejava lleugerament d'una cama, a causa d'un antic tiroteig del qual no en va sortir gaire benparat.
- Fas tard - va pronunciar aquell home de cap afaitat. L'Esteve era qui solia encarregar-se de recollir la "farlopa". Era una persona que sempre que el veies ostentava un ampli somriure a la seva cara; de vegades obscè, pensava l' Horacio sempre que el veia. Aquell dia demostrava; ensenyant una cara inexpressiva, potser amb un cert matís de tristesa als ulls; com tothom podia tenir un mal dia. L'Esteve va mirar-se l'Horacio i negant lleument amb el cap va deixar anar un profund sospir; va aixecar lleument el cap com a senyal de salutació, es va aixecar i va dir-li - Anem al carreró? Voldria comprovar la mercaderia -. L'Horacio va assentir, estranyat; doncs en tot el temps que portaven fent negocis junts mai li havia fet aquesta escèptica proposta.
Van apropar-se al carreró, on l'Horacio va entreveure, difuminada per la boira produïda per les calderes de les vivendes, una silueta que els esperava; l'Horacio temia que no fos algú de la bòfia i quan estava apunt d'aturar el pas de l'Esteve i explicar-li les seves sospites, va sorprendre's en veure com la, ara quasi, definible ombra els saludava aixecant vagament la mà i, per sorpresa doble, el seu company li responia la cordialitat.
- 6 Dits, et presento l'Edu, el meu nou soci - l'Horacio va donar la mà a aquell home corpulent i d'expressió sinistra, mentre amb l'altra mà comprovava si encara duia a la butxaca la seva navalla: l'aparició del nouvingut li donava mala espina.
- Ens deixes veure el contingut? - va pronunciar l'Esteve ensenyant un, molt forçat, somriure.
Quan l'Horacio va obrir el paquet i va observar el que hauria d'haver estat dos quilograms de la més pura coca del mercat li va caure de les mans fins a impactar amb el terra, fent que la sorra que el farcia s'escampés per aquell carreró d'estretes dimensions. Un tros de paper va sobresortir de la falsa droga. L'Horacio, sense entendre res es va agenollar, el va recollir i va llegir amb una veu alta i tremolosa el contingut d'aquell tros de paper arrugat. Les últimes paraules que Horacio "6 dits" pronunciaria mai - Ja no ens ets útil: ADÉU -.
En 6 dits no va veure venir el cop; només va sentir un terrible dolor un instant abans de perdre el coneixement.
L'Edu va observar la barra de ferro que sostenia amb la mà la punta de la qual estava tacada d'una substància vermella i la va llançar en un contenidor. Es va agenollar al costat d'en 6 dits i, col·locant-li els dits al coll va buscar-li el pols - encara es viu, Esteve, remata la feina -. L‘Esteve va estar uns segons mirant el cos apunt de morir d'aquell home. Es va treure la petita pistola de la butxaca, va treure el fiador i va apuntar a l'Horacio, va estar apunt de disparar, apunt; però va abaixar l'arma i li va donar al seu company - té, acaba tu la feina; a mi em roda el cap - l'Edu se'l va mirar sorprès i va acceptar l'arma. L'Esteve va marxar del carreró per respirar un aire mínimament lliure d'aquella olor a mort que feia temps que el perseguia. Va sentir el so suau del silenciador, juntament al de la bala que penetrava en el cap de l'Horacio - ho sento Horacio, aquesta merda és massa forta per poder-m'hi enfrontar. jo no ho volia fer, de debó que no volia...-.