U

Un relat de: ahime

Tinc ganes d'expressar aquell que no seré; un misteri, el segon que s'esvaeix, un esclat de veritat; després una història, una reminescència escrita, abans que l'atzar me la fes visible i aleshores una obsessió, un voler superar el mite, jo sempre, repetició perfeccionada de les meves mancances; sóc una estafa com qualsevol altre, perquè incloc tots els temes; l'organitzador del joc, el paisatge viscut, l'ahir, de tardes solitàries, quan el temps pren un altre ritme, més una línea sense pausa, sense la concentració de l'esdeveniment que ja és rutina, un poder sortir enfora, treure el cap una mica sense que el nas sobresurti gaire, una imatge mai acabada de creure, perquè fa por, demà, quan no se senti cap soroll i algú de dins empenyi fora, a actuar de qualsevol manera i els altres et reconeguin, en el fracàs, en l'estranyesa i el pes del que diran i voler l'uniformitat per tal de passar desapercebut i després defensa, fins i tot buscar la diferència. Fa por ésser el centre de l'univers, mai he pogut ser radial i en canvi un desig... Malauradament estic influenciat per moltes coses. I ara una tranquilitat de saber-ho i poder dir convençut: com tothom. I més tard com sempre cercar aferrissadament la piga que em faci únic. Quantes vegades això m'ha fet ser un expert en la búsqueda d'allò negatiu que tots habitem! I per sort, de mica en mica anar relativitzant fins poder concloure: és bona persona i en el pitjor dels casos, envejar fins a empetitir-me i amb els aniversaris complerts poder dir-me, sense energia, resignat, ja no hi arribaré.



Poder viure suspès, un segon etern, un segon que deu no vulguin que mai arribi, a eternitzar-se. Joshep estava assegut en un sofà, mirant davant, al prestatge ple de llibres, més d'un cop s'havia demanat on n'encabiria tants. Poder els doni o potser faré fer més prestatgeries. Però, i si algun dia m'en vaig d'aquesta casa? Què volia dir això exactament? Que encara no era feliç. Quina idea de felicitat feia preguntar-se això? Potser una constància inexistent, o el buit que es vol així, buit, forat negre, sac foradat, eternament nostàlgic mentre dura el segon. Joshep sabia que es podia ser moltes coses per períodes de temps, sempre relatius, però que tenen una presència constant, al llarg del temps, el que els fa perdurables és la seva freqüència d'aparició. I tanmateix, dubtar de la veracitat d'alguns. -És que no em diuen això quan vaig pel carrer-. Joshep dubtava del seu diari, massa cops repetit, els actes que transcorren sense preguntar-se res. Són actes i prou, peró Joshep estava espantat de no estar a l'alçada del seu paper. Qui sóc jo al cap i a la fi? Ningú està obligat a reconèixer-me tal i com jo crec que sóc. Joshep estava amoïnat amb un buit molt fosc que sortia si miraves al forat. De què m'amago? Joshep continuava interrogant-se, buscant una veritat que servís per a hores d'ara i tanmateix l´embolcall sorgia si havia de definir-se. Quina és aquesta dèria que busca la poesia i no surt mai? Sempre el començament d'una novel.la, eternament inacabada, perquè és el meu diari, com aquell que es presentava i després anunciava una data. Un dia rera l'altre, petits intervals, per tornar a dir una sinceritat, que no és tal, perquè la sinceritat és absurda, impossible, massa descarnada per no contradir-se, com si els altres no tinguessin res a veure, com si l'anticicló o els cims rúfols no formessin un caràcter, ben delimitat, silueta minúscula que apareix a l'horitzó intentant convèncer els lliris que algun dia inventaré la poesia. Joshep no callava, mudament mirava al davant, als prestatges, tot intentant resoldre una pràctica al seu intelecte. Joshep es preguntava si es podia enganyar a la llengua materna. Resoldre, voldrà dir el mateix en totes les llengües?



Estimar és estar amb la persona estimada mentre esperes la següent? O és estar amb l'estimada mentre en penses altres?
Estimar és conformar-se mentre esperes un final, i aleshores la pregunta cabdal seria quin final? I tothom, llavors, té clar, que no hi ha final i ens engalipem mentre esperem que el següent començament sigui adorable, amb l´edat serveix igualment agradable i gairebé tots els començaments sexuals són agradables amb l´edat i aleshores la pregunta cabdal seria, quan dura el començament? I mentre l'experiment enceta un periple el temps va passant i t'adones com d'altres aguanten molts anys i saps convençut que tu no ets d'aquesta mena, però no obstant això, què no sigui dit! I ho escrius tot sabent que només aquells que has cardat, sense pagar, i després dormir i esmorzar més de noranta dies són capaços d'aguantar-te sense entendre´t i tu penses que endevinen una mica i saps que això és el que farà que tot vagi a pitjor per tal de no contradir-te. I ara desitjes tot el contrari perquè el dubte s'estén més enllà d'aquí.





No empastifar res perquè només hi ha un fet intocable. El sorgiment d'una font, l´instant, el segon, el paràgraf. No forçar-se i tanmateix obsedir-se amb un tema, amb un caràcter, un tarannà feliç, de petits instants. Desmostrar el contrari, vet aquí l'esforç i no voler caure en l'obsediment que s'interroga amb dubtes, de tot, sense ningú, i aleshores, tot i sabent que ara vindria aleshores, sentir por i buscar l'alegria no sensual, d'un contacte amb l'altri. I de por d'esdevenir la deriva sabuda, voler tota una altra cosa, més allunyada i més propera a aquesta terra, feta de reconeixement, de no estrangeria, de poder dir que els altres em reconeixen en aquest instant de solitud, volguda, sense voler.
En aquest pensament influït, que voldria representar tantes coses, adonar-se de la lentitud del cervell, del pas ruminant que tot interroga, creant un dubte, variat, obssesió rodona que s´expandeix amb mil vestits, mudats i acompanyats d´accesoris, adquirits a tot preu, en el mercat dels anys, trista mercaderia, maquillada, sense necessitat, autoengany, gens fiable, per tal d'anar fent, sense gaire interrogacions que pertubin la línia, seguida, sense saber ben be perquè. Volies tota una altra cosa i no sabies què. Ja passa, diu una veu exterior, aliena, robada, prestada sense petició, una veu que sempre va ser i tu l'has vestida, amb el dubte circular, que hi torna, cul de sac que fatiga, per no dir res, com una eterna pantalla, a volum zero, que automàticament s'apagués i li fessin el mateix per a engegar-se i ella aleshores, tot i sabent que ara vindria...



Sobreviure´m després de veure i sentir tristesa. Trobar valentia per tirar endavant perquè encara és incerta la mort i tanmateix cercar la força del que sap la data i encara li queda una mica de temps. Pensar-me, de l´única manera que es pot pensar la vida sinó és amb relació amb la mort, encara que s'albiri llunyana però ja no tant. I aleshores un joc, boirós, no cert, fet d'imatges vagues del que serà la teva absència i menteixes perquè no saps, i encara que diguis que els morts no tenen nostàlgia, menteixes perquè vols organitzar un món feliç, als vius i només et conformes amb què pensin bé de tu, els moments feliços i així sembla que te'n vas deixant un cert ordre, i no saps res tret de la teva absència d'aquí a uns milers de minuts i penses que potser has estat agosarat, temptant els déus i voldries aturar-te, un moment, per comptar si els milers de minuts són més de trenta anys. I trenta anys al lluny, semblan molts, com quinze una dentadura, com deu uns estudis, com dotze hores un mal dia. Un dia en què has vist i sentit tristesa, i una ràbia, amb la qual no comptaves, ha aparegut, per l´absència de la dona que no coneixies, perquè saps que potser tenia raó, gairebé amb tota la tristesa, amb els somnis imcomplerts, amb l´únic que ja et queda, cosir una part d´unes sabatilles. Mai les veures fetes del tot, serà un altre qui les acabi i tu et conformaras amb petits records que ja res signifiquen. Com aquell dia que vas anar amb el teu pare a comprar un Monopoli per tota la ciutat. I ara quin retret et queda encara? Voler saber dels teus néts? I què vols que els n´expliqui? És l'avi, i després quedar-me en blanc? Sóc jo potser, el que s'enganya? I sembla repetida aquesta posada en escena i anar més enllà no té gaire sentit. Ens faríem mal, com gairebé sempre ha passat quan hem intentat comprendre´ns. I un altre cop m´hi he oblidat de posar estimar-nos. Sempre el mateix, aturar-se quan una veritat sembla aparèixer, i aleshores recordar-se de la tristesa, de la mort, de la culpa, fer-se més humà buscant l'amor... dels fills i enamorar-se quan sigui massa tard, per poder dir que encara hi ha gent normal que no saben mentir. I deixes la vida pensada, fins i tot la teva d'uns milers de dies, i sents por, a vegades, quan veus imatges de fills absents, que fan la seva, i tu et sents acompanyat però no saps per qui.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ahime

8 Relats

4 Comentaris

6932 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor