Y

Fem la gran volta per durar. Un instant de més. Que no es vegi gaire lóbjectiu, final.
Igualtat absurda i mentrestant mullar-se, amb els altres, en els altres. Potser ja no caldria continuar, doncs penso que ja ho he dit tot, de tant en tant una descoberta, agradable, que ensenya a continuar, un instant de més, però com canviar, com no ser el que sempre hem estat. Un esforç i aleshores preguntar-se si paga la pena, ni que sigui per respirar una flor, per veure un despertar, un horitzó, un amor que mai has sabut el que era, dedicar-s´hi a ple temps i cansar-se i no demanar balanç, només esperar un mirall que de vegades no es produeix perquè només voldrien rebre el mateix que hem donat. I què hem donat i què has rebut?. Alguna cosa que et fa ser humà, alié a tu mateix i tanmateix desitjar només analitzar-se en una profunditat inexistent sense els altres i tanmateix sentir-se tan allunyat de tots, i tan proper, en aquest instant que no desitja sinó baixar a unes profunditats que no són res sense els altres, i tanmateix dubtar, però no gosar, per por de no poder anar més enllà i de fet voler anar més enllà tot i sabent que res no hi ha que no hi sigui, aquí, tan llunyà ara, tan lluny de tots, i tan a prop de tothom en aquest instant que dura fins que una altra acceleració sigui possible. Repensar i voler i saber que sempre hi haurà un dubte i que ara per ara és el de l´amor. Dubtes i ho saps però com estar viu sense aquesta fidelitat, a l´amor, a l´etern amor mentre un batec continuïi.
(A Ada Castells mitjançant Sponville).