Cercador
Tu hi ocupes mar i terra
Un relat de: asdfghjkl- Compartir:
Baixo la mirada. Ja hem arribat a la porteria de casa teva, et faig un lleu petó a la galta i marxo. Hem sento petita, cohibida. Només desitjo tornar enrere per dir-te que espero que el meu món no deixi mai d’estar construït per un dels pilar més importants que m’ha sostingut mai i que poc a poc s’ha anat formant , tu. Però no ho faig, segueixo endavant, com cada dia. Tinc por de donar la volta. I si quan hem giri ja no hi ets, ja has marxat?
Passen els dies i cada cop més impotència subjecta el meu cos a terra, impotència de no poder afrontar aquesta por a fer-te cara, al rebuig que sé que m’espera després de les meves paraules, a canviar aquest món que fas per simple sorra a les meves mans.
Sovint penso que podria dir-te el que sento però de que serviria? Sabies paraules hem diràs; ja les has escoltades, sentides i fins i tot llegides altres cops, només són una simple repetició. Però no, aquestes són meves, i això ja ho canvia tot. Jo sóc diferent, diguem estranya, diguem especial, diguem com vulguis però ningú arribarà a sentir el que sento jo. I si així és, que ho demostri, que hem mostri el seu tros de món en el qual tu hi ocupes mar i terra.
Comentaris
-
Detalls sense importància[Ofensiu]iong txon | 13-04-2013 | Valoració: 9
Podríem posar-nos a enumerar detalls sobre la forma: que si s'hi han colat alguns castellanismes, que si algunes errades de sintaxi i ortogràfiques, que si la veu, que si l'estructura… Però tots aquests detalls per mi queden en un segon terme quan estem davant d'un text ple de sentiment i escrit amb un cor sincer. En aquests casos és el contingut del missatge el que passa totalment a un primer pla. Només, potser, cabria aconsellar de deixar passar una mica de temps, i deixar sedimentar els sentiments per escriure'n alguna cosa amb més perspectiva i menys angoixa, per escriure'n literàriament. Però també pot ser que aquest no sigui, ara per ara, el teu objectiu. Una posició totalment respectable.
L'enamorament adolescent, sentiments intensos però sovint confusos, el desamor experimentat o temut a edats massa tendres —potser mai no seríem prou forts per afrontar-lo —han inspirat no pocs relats, poemes o "cartes obertes" que en realitat voldríem adreçar a la persona estimada. Entre els relats juvenils d'RC molts tenen aquestes característiques. La millor vacuna contra aquest mal (fàcil dir-ho, ja ho sé) és concentrar-se en el propi creixement individual com a persona, la pròpia formació en tots els sentits (acadèmica, humana, social, espiritual…) i deixar de banda fins més endavant les relacions de parella: procurar ni tan sols no pensar en les cites, en les relacions noi-noia, fins un temps més oportú, quan tot serà una mica més clar.
Deixant ara de banda allò ideal, per qui hi sigui a temps, i tornant a la realitat, veiem que tot el text reflecteix una forta afecció per la persona que l'inspira, però alhora, ja al segon paràgraf es transmet una sensació d'inseguretat i d'angoixa sobre els sentiments d'ell. Encara que només sigui pel que revelen les dades estadístiques, cal dir que és poc probable que una primera relació o "primer amor" amb aquest tarannà i a edats primerenques esdevingui una relació sòlida i que arribeu a ser l'un per l'altre. Per això convindria relativitzar les coses i només es pot recomanar anar amb cautela tant com sigui possible. Més enllà d'això, sort i que "la força" t'acompanyi!
iong