Línea divisòria

No et veig, no et sento, no hi ets a prop meu quan els dies passen més lents des d’aquell instant en que vam decidir separar-nos, en que cadascuna de nosaltres agafaria el seu propi camí.

Es des de ençà, que dia a dia gec asseguda a la platja mirant l’horitzó...intentant entendre cada petit detall del món. Però que dic? Si ni la filosofia ho pot explicar.

Hi estic sola, això sembla el desert, no n’hi ha ni un anima. Ella podria estar aquí, em dic a mi mateixa mentre reflexiono mirant el més enllà. Podria estar amb mi, però no, només hi sóc jo, amb un munt de grans de sorra al meu voltant. Les meves mans en subjecten fort un grapat, tanco el puny i, poc a poc deixo caure i sentir cada un d’aquests grans sobre el terra. Un a un cauen com cauen les gotes amb la pluja, o regalimen les llàgrimes.

Fixo un punt, es allà, allà mateix, en la línea divisòria. Em frego els ulls per poder veure-hi bé, apartant d’un sospir les restes d’aigua que m’han brotat i m’han omplert fent-me perdre part de la vista, del panorama i de la perspectiva del paisatge que tinc davant.

És el sol, s'acosta l'estiu, aquell estiu que desitjava però que ja no desitjo. Volia que fos el mes llarg, que cada nit no tingues final, que la diversió no acabes mai, que fos l'estiu més salvatge i ple de moments inoblidables a la meva vida.

Però me adonat que tot això que esperava ha canviat, ha desaparegut al coneixet, ara només vull que la por no envaeixi el teu cos, que la seguretat que jo tinc de voler estar amb tu sigui compartida, i que el temor al futur no trenqui el que tenim, o millor dit, el que teníem...