TRENTA MONEDES, TAMBÉ.

Un relat de: MariaM
L’alegria, ben mirat, es troba en petites coses que descobreixes de passada, per tant, caldria estar alerta i acceptar-les cada dia, sense preocupar-nos del passat ni del futur. És el que anàvem dient amb la Marta, quan ja arribàvem a la botiga del seu pare. Havíem estat juntes fent unes compres i tornàvem contentes, no tant per les compres, unes foteses, sinó pel plaer de compartir temps i opinions, amb algú que saps que et comprèn. Som amigues des de sempre i temes no ens en falten. Ens ho havíem passat la mar de bé; tornàvem apressades perquè el temps, sobtadament, s’havia girat i, de tant en tant, ens enviava algun llampec. No em fixava en les possibles tempestes elèctriques, que ja s’apropaven i que enlluernen, perquè estava capficada en si tenia roba estesa.
Ens vàrem aturar a la porta de botiga; el seu pare acomiadava, animadament, a un home, client o amic, ens preguntàrem només mirant-nos, i també, sense paraules vam pensar que era ben plantat, vestia bé, un home que es feia mirar, vaja. Dels homes, a banda de les mans en miro els peus, i aquest calçava de manera peculiar. Vaig deixar la Marta entrant, mentre, l’home, que sortia, li cedia el pas.
Tot just començava a caminar, que va caure la primera gotellada; vaig fer un senyal a l’únic taxi que esperava a la parada, però va coincidir, també, amb el de “l’home”. L’aigua ens va empènyer a prendre la decisió de pujar al cotxe ambdós a l’hora. Va resultar que ell anava a l’hotel que hi ha a la cantonada de casa. El trajecte se’m feu curt, finalitzà abans que en sabéssim res l’un de l’altre. Ens acomiadàrem i prou, però, jo m’havia oblidat de la roba estesa, ves per on.
Van passar un parell de dies quan, anant per la vorera a prop de casa, me’l vaig ensopegar, literalment. Ell caminava enganxat al mòbil i, a mi, se’m va caure tot el que duia en braços; carpetes, tríptics que acabava de recollir de l’agència... em Va ajudar tot disculpant-se i, per fer-se perdonar –digué- em va convidar a prendre un aperitiu al bar del seu hotel.
Aperitiu i una llarga conversa que s’anà perllongant; m’acompanyà fins i casa i, prou. Ja sabíem quelcom més d’ambdós, i, certament, es notava que ens agradava anar-nos coneixent. Es feu palès en les diverses ocasions en què coincidíem, casualment, sense cita prèvia. Llevat del dia que vàrem quedar per veure’ns per tal d’organitzar un viatge que, en certa manera. Faríem junts.
El dia que vam ensopegar i m’ajudà a recollir els tríptics publicitat els viatges a Brasil, vaig comentar-li que jo hi havia d’anar per qüestions laborals i, també, en això, vàrem coincidir; inclús, amb les dates força semblants. En el viatge d’anada ell hi hauria de ser uns dies abans, i a la meva arribada, m’esperaria a l’aeroport. El de tornada, fóra fàcil, el podíem arreglar. Aquest acord pres amb soltesa i total desimboltura, implícitament, estava ordit amb una cert complicitat. L’atracció era mútua i els dos sabíem que empreníem una aventura, que, ignoràvem on ens podria dur i, justament, aquesta incertesa la feia més atractiva.
El dia de la seva partida el vaig acompanyar a l’aeroport amb el meu cotxe; tan sols vaig aparcar, els dos teníem pressa per separar-nos, no ens en amagàvem que estàvem il•lusionats i delerosos per retrobar-nos. Un cop al garatge, va sonar el mòbil, era ell que em deia que s’havia oblidat la jaqueta de pell girada al cotxe; justament, acabava de veure’l i me’l vaig endur a casa. Els dos estàvem ben tocats de l’ala, ves.
Entre gestions de feina, preparar la documentació per a les reunions i entrevistes i, sobretot, l’emoció que comportava el viatge a nivell personal, no havia pogut veure’m amb la Marta, just quan em necessitava. Vaig decidí que ho faria en enllestir l’equipatge que, sens dubte, en aquesta ocasió i ateses les circumstàncies m’hi entretindria més. Vaig desfer la maleta un parell de vegades per tal encabir-hi aquella jaqueta i tot seguit vaig sortir disparada a veure la Marta que era a la botiga del seu pare. Es dedica al negoci de la numismàtica i, justament, feia tres dies que els havien robat; trenta monedes de molt valor, molt preades pels col•leccionistes.
En arribar-hi, hi era , també, la policia científica. Pel que podria haver estat, el seu pare encara n’havia sortit ben parat. Estaven visualitzant el vídeo que la càmera havia enregistrat el dia dels fets, on s’hi veia el pare immòbil i un sol atracador, el qual tot amenaçant-lo es dirigia directament a l’expositor que li interessava, possiblement per haver-lo vist anteriorment. Anava encaputxat i vestia de negre.
Instintivament, la meva mirada es fixà en els peus. De l’ensurt, se m’escapà un crit d’esglai i, gairebé, el pipi. Les sabates, angleses, bicolors, amb cordons i, possiblement, fetes a mà, eren idèntiques a les que havia vist reiteradament, no en tenia cap dubte. Vaig tenir por de perdre el control de la situació i dir allò que no tocava, però, en recobrar la calma, vaig lligar caps i, a partir d’aquí se’m feu present el reguitzell de coincidències que havien teixit la nostra incipient relació.
Tenia ganes de tornar a casa i desfer altra cop la maleta. Ho havia explicat tot i un agent de paisà m’hi acompanyà; pertanyia a l’Interpol perquè, l’interfecte, era buscat internacionalment. La meva intuïció no va fallar. A la vista de la jaqueta, l’inspector va actuar d’immediat, desfent-ne la vora i, en fi, van aparèixer les monedes robades que, quina coincidència, eren trenta!. També jo havia estat traïda i manipulada.
A penes enfilada la història, em veié obligada a acabar-la, però, això, fou a l’aeroport de Rio de Janeiro, on hi vaig arribar en el vol previst i acompanyada, a certa distància, per l’agent vestit de paisà, de l’Interpol; em necessitaven per tal que el pogués identificar i tot es desenvolupés amb normalitat. Ell era allà esperant-me i vaig fer el paper que tocava, amb ganes, certament, tot i que estava mig morta de por. I, pim, pam, pum, acabo aquí perquè en recordar-ho, encara sento vergonya, per haver estat tan il•lusa.

Comentaris

  • Ben tramat[Ofensiu]
    MariaM | 05-06-2017

    Gràcies pel teu comentari al meu relat de ficció. Ufff quant costa d'atrapar una idea!

  • Ben tramat[Ofensiu]
    iong txon | 03-06-2017

    Si és ficció tens fusta de narradora, perquè es llegeix talment com una història real. Et felicito!
    q:)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: