Tot de dies seguits esperant que passi alguna cosa inesperada

Tot de dies seguits esperant que passi alguna cosa inesperada.
Però no, el dia a dia segueix, la rutina incansable de la vida familiar i laboral no fan més que seguir el seu camí recte, perenne, gris.
Busques la cosa inesperada que et faci saltar, riure, plorar.
Plorar.

La teva mateixa desgràcia o, tan és, la d'un altre que et motivi aquest salt al pit.
Una accelerada cardíaca, siusplau.
L'avorriment és total i et deixes portar pels carrils unidireccionals de l'amargor que et pensaves que era patrimoni dels altres.
Surts i rius per no plorar.
Plorar.

Hores d'innovació perdudes en la teva imaginació de moments avorrits.
No insisteixes i dius que vas estressat, de cul.
Però només t'avorreixes i així segueixes, compran-te roba per dissimular, menjant malament i bebent més del compte.
Et poses música, et penses que t'emociona i et vénen ganes de plorar.
Plorar.

I plores, i els ulls s'inunden i et mires al mirall i t'agrades i rumies com n'ets de sensible.
Tal com rellisquen les llàgrimes te les eixugues amb el dors sec de la mà i vols sanglotar i no pots i ho fas veure.
Fa llàstima veure't plorar.
Plora, que demà serà un altre dia.