La dependenta del forn

Renoi, és que aquella noia era molt antipàtica. Amb tota la raó del món la van despatxar. En qualsevol botiga no et poden atendre amb males cares i respostes que es pasen de la ironia. Una botiga amb una dependenta així està condemnada a dues coses. O tancar la parada, o fer fóra la dependenta, que es el que va passar al forn del costat de casa. Durant dos dies va estar atenent la mestressa i al tercer ja teníen una nova noia. Fina. Suposant que era de Josefina li vaig preguntar, i em va dir que si, però que si us plau no li ho digués mai. Dues barres em vaig endur, i una bona imatge de la dependenta. Era macona, potser una mica grassa per l'edat, però de carn ferma. Joveneta però amb formes de tenir experiència de cara al públic.
El dissabte veníen dos nebots meus a dinar. Van arribar cap allà les dotze i els vaig encarregar que anessin a comprar uns panets al forn. Els meus nebots, de quinze i setze anys, els hi agradava molt estar amb mi. Sabien que sempre els omplia de regals amb qualsevol excusa, per això, aprofitats ells, no deien mai que no a les meves invitacions. Quan van tornar, em van explicar, que la noia del forn anava al seu institut, i tenia molt mala fama, van dir que s'havia tirat a tot l'institut, alumnes, professors i bidells, vaja que era una cabra boja. Està clar que no m'ho vaig empassar. Dins les escoles, les coses s'exageren un tres mil per cent, però alguna cosa hi hauria de certa.
Van passar uns quants dies. Sempre que tornava de treballar passava pel forn a comprar una barra, o una pasta per berenar, i la Fina i jo anàvem agafant la confiança lògica de veuren's cada dia. Ens feiem bromes mutuament, que si et dono malament el canvi, que si et faras milionaria treballant aquí, i cada cop més anava agafant un somriure especial quan em veia entrar. Jo també, no ho negaré. Un dia em va posar nerviós, i no era per menys. Entro al forn i el primer que em diu va ser que si havia anat a la farmàcia. Jo no hi vaig caure amb la indirecta, fins que la seva mirada estava fixada amb el meu paquet. Duia la bragueta ben oberta, i els calçotets de ratlles baves i blanques sortien, veient-se ben be la marca. Abanderado, va dir ella. Vermell i amb un somriure estúpid vaig dir que si. Jo m'hagués oblidat d'aquesta anecdota, però al dia següent, em va preguntar si duia la mateixa marca de calçotets. Desconcertat, vaig afirmar, i em va dir : "els mateixos d'ahir?". Em vaig tornar a posar vermell, i no em vaig estar de dir-li la veritat. Si. Va riure dos segons, i es va posar ben seria i amb una mirada que em va turbar, em preguntà si els podia veure altre cop. Jo, rient com un imbècil, no sabia on mirar, ni que dir, fins que ella sortí de la barra, va venir directe cap a mi i em digué: no tens pebrots a ensenyar-me la teva polla. Me'n vaig anar sense dir-li res i es que havia conseguit posar-me ben nerviós. El pit em feia mal de tant com em bategava el cor, i directament vaig anar a casa. Després de pendre'm un conyac ja estava més tranquil. Mai a la vida m'havia passat una cosa així, però el que era impressionant era la tranquilitat amb que la Fina deia tot això. Ho deia amb un esguard relaxat i amb un to de veu realment seré. Abans d'anar a dormir vaig decidir no tornar a trepitjar el forn, de fet, un carrer avall, hi havia un altre, i aquest seria el meu nou forn, però no va ser així. A la nit vaig somiar com ens ficàvem la Fina i jo dins el forn de fer pà. Ella amb un satrill d'oli, jo amb uns pebrots vermells. Ella tirava oli damunt el meu cul i jo hi posava els pebrots, i ella reia i reia i jo plorava i plorava.
Al matí següent, a la feina va ser un dia totalment improductiu, em despistava i no sentia ni el meu nom quan em cridaven i me'n vaig anar a casa; però mentre hi anava, em va passar una cosa fantàstica: una dona realment atractiva, em va somriure mentre ens creuàvem, dues adolescents em van tirar una floreta atrevidota i una gitana em volia vendre unes tovalloles, tot perseguint-me.
Un altre dia, no m'hagués adonat de res. Avui, però, tot era diferent.
Havia d'enviar una factura per correu, així que vaig entrar a l'estanc a comprar un segell. De l'interior aparegué una dona, diria jo, d'una trentena llarga. Els cabells ondulats li amagaven lleugerament les ulleres de pasta que mig penjaven del seu, no precisament, petit nas. Es va treure les ulleres, que van quedant penjant sobre d'una escotada pitrera. Reconec que la hi vaig mirar, però com em podria creure que em digués que què mirava? Em vaig quedar aturadet, i vaig notar una suau escalfor a les galtes, que evidenciaven el meu rubor. De moment em va agafar, sense força, pel coll de la camisa i s'acostà per tot seguit, amb una llengua rebossant de saliva, fregar-me els morros, introduint-la dins la meva astorada boca. La trempera va ser automàtica.
La dona sortí del taulell, i sense mirar-me ni dir-me res, tancà les portes i abaixà les cortinetes, negant perfectament a tothom la possible mirada no volguda. I em vaig acollonir, quan davant meu, es treu la brusa cenyida, tot ajupint-se i quedant-se de genolls. -Te la llepo?.
Vaig recolzar-me al taulell, mentre ella feia tota la feina. El capoll se sortia de mare degut a l'empalament que tenia entre cames. Una llengua despertíssima es movia amb rapidesa al voltant del meu penis. Se la ficava una mica a la boca, la treia, i amb una ma, fotia quatre manxades que em donaven en tot el conjunt, un gran gust, evidentment, sexual. Em va dir que si jo volia, em podia escórrer a la seva cara. Vaig dir un sí esbufegat. Ella seguia anant per feina; ara, poc a poc, se la ficava tota, gairebé fins el fons, se la treia, quatre manxades més, i me la tornava a llepar, sospejant i acariciant totes les arrugues dels comprimits collons. Notava com la inèrcia del moviment dels seus cabells feia que les cames se'm dobleguessin pel regustet que feien aquelles pessigolles. Aquella dona tenia la mirada concentrada amb la feina bucal i manual que realitzava, tot i que de tant en tant apujava les celles, em mirava amb aquells ullots, i les galtes se li amotllaven perfectament a la grandària de l'estri utilitzat. Em van venir ganes de deixar anar l'erupció prevista, però vaig aguantar una mica més. Tan sols una mica més i vaig caure-hi. L'estanquera mai ho va saber: amb qui de veritat pensava era en la joveneta del forn. Ai la Fina...